Jordi Cussà - Les muses

—Si mai més hi tornes, l’hi diré al teu pare —li vaig cridar, ara sí enrabiada—. O bé et fotré una pallissa jo mateixa, marrec. Què coi t’has cregut?! —I mentre em calçava les sandàlies i feia via, encara ho vaig rematar:— No veus que podria ser ta mare, capderuc?!

Corrent com un lladre, em va atrapar a la portalada de la mansió i, agafant-me una mà entre les seves, es va agenollar com si hagués enfollit. Si ens veia algú, ens tancarien a la presó per llibertins. O potser em cremarien per bruixa, qui sap.

—Et juro que no passarà mai més. Haver-te ofès m’esqueixa el cor pel mig.

El Durante ja aleshores era així: impetuós com un boc, histriònic com un joglar, més cregut que el Papa..., i capaç de parlar tot el dia amb decasíl·labs rimats. Aquell dia, en tot cas, el seu pare i els altres convidats del meu benefactor, el Ponç Fernandó, van marxar amb els seus carruatges al cap de mitja hora. I jo al cap de dues vaig oblidar per complet l’incident amb aquell bufó i escandalós per un motiu terrible de veritat: l’il·lustre Fernandó, potser perquè durant el dinar havia menjat i begut massa per a un ancià de vuitanta-cinc anys, es va entrebancar quan se n’anava a l’alcova i va rodolar daltabaix d’una vintena de graons de marbre com un ninot. Quan el vam atendre al peu de l’escalinata, ja era mort, em sembla.

Com si fos un epitafi, tanmateix, em pertoca escriure unes paraules sobre aquella persona extraordinària. Ponç Fernandó, de qui de fet només conec quatre coses, va ser un apòstol de la ciència humana. Si més no en el propòsit, perquè, quan ja se li aprimava l’espelma, considerava que en aquest aspecte havia naufragat. «Com en tots els altres», solia dir, amb un somriure dolç i agre al mateix temps.

Jo, en poques paraules, li coneixia tres vides: la que fins als quaranta-cinc anys l’havia convertit en abat de Badalona; la que havia viscut després de fugir cap al regne de Castella, que li va costar gairebé un any de presidi i l’amputació de la mà dreta, i la que després l’havia amarrat un parell de lustres al regne de Mallorca, i per fi a Florència, on havia ancorat quinze anys enrere. El 1266, si no m’erro. Jo, segons els testimonis, l’havia vist les dues vegades que havia sojornat uns quants dies a Sagunt, però tenia tres o quatre anys i no el recordava, naturalment. A pesar de tot, la Dolça, la meva tieta melosa, hi va mantenir correspondència al llarg dels anys, ni que fos esporàdica. I quan ella va creure que jo havia de marxar de Sagunt amb vent de popa, em va donar els diners i les joies que teníem, un recull dels seus sonetons i una carta per al senyor Ponç Fernandó.

Ara per força he de retrocedir una mica més encara, i resumir la meva vida a Sagunt amb la tieta Dolça, i els esdeveniments que em van forçar a marxar quan tenia dinou anys. O sigui que, per increïble que em sembli, ja en fa setze. Sovint vivim dies que semblen inacabables, però tot d’una passen deu anys que sembla que xiulin. El cas és que el tal Perot Andritx, el poeta amic del pare Martí que ens va acollir després de l’extermini de la nostra família, a pesar de les aparences no era un bon home. Tenia la sensibilitat de la poesia, és cert: recitava i cantava amb força gràcia, i sabia enganyar la gent amb un art considerable, però en el fons era luxuriós com un faune, egòlatra com un dimoni i despòtic com un déu. Quan ens va acollir, la tieta Dolça tenia catorze anys, i em jugaria un ull que l’amfitrió amable va començar a assetjar-la així que se’n va guanyar la confiança. Al cap d’uns mesos, afortunadament, el jutge va dictaminar que la mansió i les propietats de Martí Mar, baró de Sagunt, eren meves per dret a tots els efectes, i que, mentre fos menor, la Dolça actuaria com a tutora en usdefruit. Al germà de la mare que ens ho volia prendre tot, un altre patriarca cobdiciós i abominable, només li va cedir un molí i els conreus que l’envoltaven.

El Perot, disfressat de benefactor un cop més, va demanar ser el tutor de la tutora, tenint en compte la seva joventut, per evitar enganys i esguerros en la direcció dels negocis, però el jutge, que li devia conèixer el fons, va resoldre que ell mateix supervisaria, pro bono , les decisions de la Dolça a tots els efectes. Vam viure quinze o setze anys en pau, soles amb les criades i protegides pels nostres treballadors, a la mansió on havia ocorregut aquella infernalitat inenarrable, fins que en vaig complir disset i la Dolça ja en comptava vint-i-nou.

Malgrat que cent mascles de bona condició i educació li havien pidolat, proposat o exigit matrimoni, a la Dolça els homes en el fons li feien por. I alguns, com el Perot, que era un dels pretendents més insistents des que s’havia mort la seva dona, a més de por li feien fàstic. La situació, en tot cas, va empitjorar i tot quan vaig arribar a la pubertat i l’adolescència. Mal m’està dir-ho en primera persona, però una servidora als quinze o setze anys era més bella i sensual que les nereides de Posidó (segons una metàfora de la Dolça). I el Perot, emprenyat perquè la Dolça no havia cedit, em volia junyir a mi al matrimoni com una vedella, i posseir-me com a torna venjativa. La Dolça li va parar els peus i la lascívia mig centenar de vegades, i s’hi va enfrontar amb fúria quan no hi havia més remei.

Ara he d’exposar i aclarir una altra qüestió que es va sumar a la pressió que patíem de la societat de mascles prepotents que governava la vila. Com que la Dolça no s’havia casat i jo no havia tingut mai cap promès, algú va començar a escampar la brama, que té mil llengües i totes són maleïdes, que la tieta i la neboda dormien juntes i vivien en el pecat gravíssim de l’incest. Quin horror. No tant pel fet en si, que no veig pas tan horrorós, sinó per la mentida destructiva que engreixava. És ben cert que dormíem juntes algunes nits, sobretot a l’hivern, i també que ens banyàvem i vestíem juntes, però juro per tots els déus que no vam tenir mai, mai, cap contacte ni tracte sexual. Puc confessar sense vergonya ni culpa que jo més tard m’he sentit sexualment atreta per altres dones (concretament dues), però no vaig experimentar mai el mateix desig per la meva tieta. I juraria que ella tampoc, perquè era massa... pura. Sí, pura és la paraula justa.

La situació va arribar al punt que gairebé no sortíem de casa, perquè els homes ens miraven com si ens veiessin fent l’amor, les dones com si fóssim bruixes perverses, i els marrecs, riallejant i fatxendejant, ens perseguien pels carrers cridant insults. La Dolça va vendre l’empresa de les forges, la més cabalosa del patrimoni, i després la mansió de Sagunt. Ens vam traslladar a l’única propietat que quedava, una masia força rica, que per atzar dels tractats reials teníem a l’altra banda de la frontera, o sigui en terra castellana. Allà, perquè Déu és capriciós o per mer atzar, ens esperava una sorpresa majúscula: la dona del Perot, la que a Sagunt tothom creia morta dins la tomba que tenia al cementiri, vivia, o almenys sobrevivia, en un convent de monges proper. Ens la vam trobar de cara i d’imprevist un dia que hi vam anar a portar fruita madura i carn fresca, i de poc no ens desmaiem totes dues. Com si haguéssim vist un espectre retornat dels Inferns. Ella, en canvi, es va posar més contenta que una criatura amb una joguina nova i, d’amagat, ens va dir que, si una hora abans de l’alba anàvem a la font del Mallblau, a cent passes dels horts del convent, ens explicaria coses esgarrifoses que ens convenia saber.

Hi vam anar totes dues vestides de nit i de secret a cavall d’un parell d’eugues manses, i les vam lligar a una olivera centenària al prat de la font, dessota el Mallblau. La Dolors, l’esposa del Perot presumptament difunta, ens esperava al peu del quer, dreta com un tronc, amb una llàntia de cera a les mans. Totes dues vam reprimir un xiscle d’horror quan la vam veure, però, a poc a poc i amb un gaiato a la mà per si de cas, ens hi vam acostar de bona voluntat. Fins i tot a les fosques, era evident que tenia una ala tocada, la desgraciada Dolors, però el que deia, esborronador com era, irradiava la veritat dels profetes.