Jordi Cussà - Les muses

Ens va explicar els turments que havia suportat la seva filla gran dels onze als quinze anys, mentre el seu pare la violava tres cops per setmana. La Dolors no se’n va assabentar (o potser no ho volia veure perquè era massa monstruós) fins que un dia van trobar la noia morta al seu llit. La va trobar la mateixa Dolors després d’esmorzar, estranyada que encara no s’hagués llevat, i amb les mans entrellaçades sobre l’entrecuix, com si encara es protegís, també va trobar un pam de papir on, amb mig centenar de gargots, confessava l’incest aberrant del seu pare. La Dolors, a pesar de la desesperació de la pena, va adonar-se de seguida que s’havia suïcidat bevent-se gairebé tot un flascó d’aquell beuratge que un mal dia li havia donat un tal Ponç Fernandó. Aquella poció, suposadament màgica, al Perot li havia capgirat el seny. Tot i que potser havia tingut la llavor de la maldat des de sempre, i el beuratge l’hi havia fet germinar com l’aigua ho fa amb les plantes.

Resumint: el primer impuls de la Dolors va ser suïcidar-se al costat de la filla, així que es va amorrar igualment al flascó d’aquella poció terrible; aquella que aparentment il·luminava a uns o unes però endimoniava els altres. Al cap d’una estona curta, es va precipitar al pou de la inconsciència víctima d’una pena tan profunda que l’havia de matar per força. Déu no n’hi va concedir la gràcia, tanmateix, i quan va tornar en si era lligada a una llitotxa dins una cel·la lúgubre i freda com una masmorra. I en la nit alta, perquè un gall prematur ja cridava l’albada. Resumint més: el seu marit l’havia portat al convent reclòs assegurant que era boja, i havia subornat algú, potser el bisbe, el capellà i la priora, perquè l’hi retinguessin al preu que fos. Pel seu bé i la glòria de Déu, per descomptat. Ara ja feia temps que s’havia acostumat a la situació i en el fons preferia viure amb les monges, treballant als horts i a la cuina per guanyar-se el pa, que tornar a veure mai més aquella bèstia que Déu o Satanàs li havien donat per marit.

Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que s’hi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a l’euga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà m’ho explicaria sense esgarrifances.

L’endemà, quan al vespre ens vam quedar soles a l’hora de sopar, d’entrada vam acabar de deduir la resta de la història: el Perot, el poeta posseït, havia convençut tothom que la seva esposa, Dolors la malaurada, havia mort d’una infecció contagiosa, i havia esmunyit dins el taüt el cadàver de la seva filla desgraciada. I quan li havien preguntat per què la nena no era a l’enterrament, havia argumentat, prou llest, que l’havia embarcat cap a Barcelona dos dies abans per protegir-la de la pesta, i perquè aprengués l’art dels botets amb la seva tieta. Així s’havia alliberat de dues colomines amb una sola i abjecta mascarada.

Val a dir que aleshores la meva dolça tieta, potser per primera vegada a la vida, també em va esquivar amb una mentida. Una de grossa i extremament dolorosa que no vaig descobrir fins que, una lluna més tard, vaig arribar a Florència.

—Mira que ets pesada —em va etzibar la tercera vegada que li vaig repreguntar sobre el darrer secret de la Dolors—. Em va demanar disculpes per no haver denunciat el seu marit, o per no haver-lo apunyalat per l’esquena, quan va descobrir que abusava de mi.

Em vaig quedar sense saliva de cop.

—I és veritat?

—Sí —va murmurar la Dolça com si la culpa fos tota seva—. Em va magrejar i petonejar un parell de vegades, i l’última... em va penetrar. —Abans de dir-ho, la Dolça va exhalar un sospir profund però alleujador, com si s’hagués tret una nou encallada al coll amb closca i tot. Per això vam fugir corrent cap a casa nostra...

—I per això no t’has volgut casar mai —vaig reprendre jo, sense adonar-me de la meva poca empatia—. Per por que el marit de torn descobrís que no ets verge.

La Dolça va somriure fins a esclafir una rialla tímida, mentre m’esbullava la cabellera rogenca com si encara fos una criatura.

—No diguis rucades, Beatriu. Hi ha moltes maneres d’enganyar un marit en un cas així. No m’he casat mai perquè no em torni a penetrar mai més ningú: amb un cop en vaig tenir un cop de massa.

Com que no sabia què dir per acompanyar-la en aquella ferida rància, li vaig posar un braç sobre les espatlles i vaig atreure el seu cap arran del meu pit, com si per una vegada fos jo la protectora. I, primer ella i després jo, vam acabar llagrimejant força contentes de sentir-nos juntes.

Em disculpo si aquest relat sobre els fets que em van embarcar cap a terra estrangera ha estat massa llarg. Però la mateixa intensitat dels sentiments que hi perviuen em demana que l’acabi amb la carta de la Dolça que vaig rebre a la vil·la del Fernandó pocs dies després d’haver-hi arribat.

Estimada Beatriu, neboda de la meva ànima,

No saps com em dol confessar que et vaig fer marxar amb enganys perquè no t’ho podia explicar tot. Perquè no era prou valenta per explicar-t’ho tot. Ara ho faré, ni que cada lletra sigui una espina ardent a la corona d’espines.

La mentida xica, per omissió, és que aquella remaleïda violació del Perot, una que fou, l’he reviscuda cent vegades o més en cent malsons diferents, i que el pitjor de tot és que, somiant, la reviviscència m’excita i em porta a vegades a allò que en diuen l’orgasme. Els únics orgasmes que gaudeixo, ben en contra de la meva voluntat, em fan sentir més culpable que Judes, més bruta que una puta, i més viciosa que les mones. Ja entenc que la víctima soc jo, una vegada i totes, però el malson persisteix amb tot l’horror d’un infern. Fins al punt que moltes nits acabo dormint amb un ull obert, per no caure en el perill dels somnis.

L’altra mentida, la grossa i voluntària, és allò que em va explicar la Dolors, àlies la desgraciada, vora la font del Mallblau. La Dolors aparentment ni ho sabia, que el Perot m’havia assetjat i violat. El que em va assegurar va ser que el Perot, el poeta cent vegades maleït, havia participat personalment en l’orgia assassina on havien exterminat la nostra família. Aparentment, estava enamorat de la teva mare des de jove, que li havia vist el cor i l’havia rebutjat deu vegades, i a més gelós de la riquesa i la bondat del teu pare, el meu estimat germà, i per això l’havia denunciat al bisbe inquisidor. Tot i que em costaria concretar-ne els indicis, feia anys que jo sospitava aquella bestialitat, i vaig decidir llavors mateix que, ni que em costés la vida, segaria la del Perot arran d’arrel i amb sang.

Ja sé que et vaig prometre que, quan acabés de vendre el teu patrimoni, vindria a trobar-te a Florència, però no sé si serà possible: ningú pot relatar el futur fins que s’ha transformat en passat. El portador d’aquesta missiva, i del capital que l’acompanya, ha cobrat una bona propina per explicar-te, amb poques paraules, la cua d’aquesta tragèdia amb ànima d’escorpí.

La tieta Dolça, que t’estima i t’enyora

La cua, que el missatger em va explicar tremolant, era curta i cruel. Decidida a venjar-se del Perot al preu que fos, la Dolça l’havia citat al capvespre a la Torreta dels Sarraïns, un post de vigilància abandonat al cim del turó que protegia els conreus del Perot per l’oest. Per llevant, s’hi podia pujar a cavall per un corriol que traçava sis esses; però, a ponent, hi havia un precipici de pedra viva de cent braces i, al capdavall, una vall amable i allargassada esquitxada de boscos, masies i cultius. El missatger va remarcar que aquell matí, en donar-li el paquet que havia de dur a Florència, la Dolça li havia dit que havia estat allà on el Perot l’havia desflorat a la força, un pilot d’anys abans, i que ell s’havia quedat de pedra, amb la boca oberta i el cor encongit. El cas fou que, quan el sol s’acostava a l’horitzó, per tot Sagunt i a la vall de ponent s’havien sentit uns xiscles femenins i uns rugits masculins que havien glaçat la sang a tothom. Oimés quan la campana esquerdada de la Torreta havia començat a repicar com si hagués enfollit. El comandant de plaça, Mateu Muret, hi havia acudit al galop amb quatre soldats, i hi havien trobat dos marrecs plorant de terror.