Jordi Cussà - Les muses

Primer els havien indicat els dos cossos, esbocinats com espantalls de carn i sang al peu del cingle, i quan van ser capaços de parlar, van explicar que primer havia pujat la dona caminant i havia estirat una pell curada al planell del capdamunt, a dues passes de l’espadat. Ells dos s’havien amagat al fons de la Torreta, on per les espitlleres la podien veure posant pedres a tot volt de la pell perquè el vent no l’aixequés. Després havia arribat l’home dalt d’un cavall valent, tots dos suats, tots dos contents, i s’havien refrescat al dipòsit que antigament abastia els vigilants de la Torreta. L’home havia dit al cavall que no es mogués d’allà, i el cavall havia assentit, esquitxant-lo d’aigua amb un cop de cap. Semblava que juguessin. La dona havia cridat l’home refilant com una cadernera:

—Soc aquí, Perot. Que no puges?

—Ara ho veuràs com pujo i et repujo!

Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com l’home es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella l’havia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors s’havia regirat per asseure’s sobre l’entrecuix d’ell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb l’altra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. L’hi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que l’havia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no n’estaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara s’havia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, l’havia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.

El sacrifici venjador de la meva tieta va ocórrer ja fa setze anys, però la veritat és que encara no l’hi he perdonat del tot. No em dol que enganyés i assassinés aquella ànima perversa, sinó que no vingués amb mi a Florència i s’oblidés definitivament de les tragèdies d’aquell foll. Cert que, quan ho vaig explicar tot plegat al Fernandó, em va fer entendre que aleshores el diable podia haver continuat fent mal a la gent, començant per la seva família, mentre que, gràcies a la Dolça...

Respecte a la defunció del senyor Fernandó, només cal afegir que era molt més ric del que suposàvem, almenys jo, i que em va deixar la part més grossa del tresor. Suposo que encara se sentia culpable de la mort del meu pare, el malaurat Martí Mar, baró de Sagunt, a causa de la seva visita i de la ira demencial d’aquell remaleït Inquisidor barceloní.

* * *

M’he allargat de mala manera en aquesta introducció, i demano disculpes a lectors i lectores, sempre presumptes, perquè de qui pretenia parlar era precisament del Durante Alagherii. No m’he equivocat, no: es deia així fins que va començar a agafar fama i, no sé ben bé qui, potser el Bocaccio (a qui jo batejaria com el Bocasses), li va escurçar el nom de fonts a Dante i li va afinar el cognom a Alighieri. Prou romanços: el cas és que el Durante (jo sempre li he dit així) va aconseguir seduir-me, primer un petó i, bes a bes, la resta després, un parell d’anys més tard, quan ell en tenia divuit i jo vint més.

M’agrada creure que em va convèncer la seva sublimitat en les arts de la poesia, i la manera com havia lloat i imitat el model dels sonetons de la meva tieta, la malaguanyada Dolça; entre els quals, per descomptat, hi ha les obres magistrals que el florentí em va dedicar en secret. Quan dic imitat , tanmateix, em refereixo a l’estructura formal, perquè pel que fa a la capacitat de crear universos jugant amb els mots, puc jurar que al Durante n’hi sobrava. El més probable és que també m’envanís que un jovencell tan guapo i intel·ligent com ell s’apassionés amb una dona que li doblava l’edat i ja no era cap princeseta bonica. I també hi devia comptar el fet que jo, més que res per temor, no havia copulat ni festejat seriosament mai amb cap mascle, i el Durante segur que seria l’últim pretendent. O almenys l’últim digne de córrer el risc.

Primer em sentia culpable, com si m’aprofités de la dèria malaltissa d’un donzell per assadollar el meu desig, reclòs durant dècades. I quan es va casar, vam deixar de veure’ns gairebé un any, perquè jo no volia ofendre la seva dona. Però la carn és dèbil, el pensament acomodatici, i el Durante, terriblement persistent. No sols pel que fa a les nostres relacions, que es van allargar durant més de vint anys. El dia que en vaig complir seixanta, vaig decidir que seríem amics fins a la mort, si ell volia, però amants ja no. Em va preguntar per què com si l’hagués traït, i li vaig respondre que el sexe, coses de l’edat, ja no m’interessava. En el fons, i en la pell encara més, era mentida, però va arribar aquell punt en què em semblava morbós que un home adult de gallarda figura i membres valents es fongués amb i dins el cos flàccid i gastat d’una dona vella. Tot i així, al llarg dels anys del seu exili interminable (i ho dic així perquè es va allargassar fins a la seva mort), encara vam pecar en alguna reincidència ocasional, quan ell venia a casa d’amagat, arriscant-se a acabar empresonat o penjat, i quan jo l’anava a visitar on fos que fos.

Vam passar moltes hores felices, fent-nos l’amor de totes les maneres que se’ns acudien, però abans que narrar-ne explícitament un passatge, em tallaria la mà d’escriure. També vam travessar dies tristos, quan la seva dona quedava prenyada o paria, tot i que a mi em semblava del tot normal i fins i tot saludable: un home com el Durante havia de tenir descendència, com més millor, per intentar llegar el seu do incomparable. I obeint la primera llei de les relacions sentimentals, també em va fer enyorar i patir molts dies i moltes nits, quan es complicava la vida per triomfar en la política, i quan va voler defensar els seus principis i els seus drets amb les armes a les mans.

Estava convençuda, i encara em dura, que tot allò van ser hores malbaratades, perseguint èpiques egòlatres, durant les quals podia haver procreat molta bellesa poètica. I alguna vegada fins l’hi vaig dir obertament: «Deixa’t de política i concentra’t en la lírica», li etzibava. Però ell, envanit com un semideu, estava convençut que el seu pensament era igualment extraordinari en tot el que emprenia: la poesia era la passió íntima, però abassegar el poder al comú de Florència era la col·lectiva; la d’un líder que transporta el seu poble a través del desert i és capaç de separar les aigües, roges, blanques o negres, per arribar a la pàtria promesa. S’enganyava com un nen: gaudia d’una màgia per al vers que només una dotzena d’homes i encara menys dones havien assolit en tota la història, però com a polític i militar només n’era un de tants, potser per sobre de la mediocritat però lluny de l’excel·lència. No ho va voler acceptar ni en el llit de mort, ara fa mig any. Coses de mascles, que sovint es perden per l’orgull. No en tenia prou amb el fet que els seus propis coetanis el consideressin un rei del Parnàs? I ara! Ell havia de fer-ho tot, absolutament tot, més bé que ningú. Era un adorador del perfeccionisme absolut i de la idea que tenia de si mateix, pobre innocent!

He de reconèixer, tanmateix, que d’aquesta debilitat emocional (per dir-ne d’alguna manera), en va sorgir la seva obra magna i magnífica, la qual ell va batejar La Commedia i no sé quin editor o quin carnús hi va afegir el Divina . Ximpleria que va entusiasmar l’autor, naturalment, convençut que la seva creació superava les capacitats dels humans i potser fins i tot les dels semideus.