Jordi Cussà - Les muses

No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i l’admiració que Jesús de Natzaret m’inspira, la fe dogmàtica del Durante en l’Església romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no m’agrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com s’ho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que me’n va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava d’adulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de l’essència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent l’amor a poc a poc.

Resulta irònic que, entre dues plomes líriques tan sàvies com Durante Alagherii i la meva tieta Dolça, l’atzar hagi decidit que havia de ser la meva prosa prosaica la que descrigués aquest retall rexic de la història insondable de la humanitat. I encara sort que les muses m’han ajudat una mica també a mi: últimament, per no patir tant les malures de la vellesa ni les afliccions del pensament, m’he aviciat a la droga màgica de l’enyorat Ponç Fernandó. Amb mesura, però cada dia. Quan va morir el Durante, se’m va ocórrer fer-la servir per posar fi als meus dies sense dolor, i potser m’hi decidiré ara que ja he escrit el que volia escriure. Ara, en tot cas, ressuscita la primavera i suïcidar-se seria desconsiderat. Quan arribi l’hivern, m’ho tornaré a plantejar; si encara soc viva, esclar.

No haver tingut cap fill, que molta gent creu la catàstrofe més gran de qualsevol dona, a mi no m’ha preocupat mai. Tenir-lo amb el Durante ens hauria perjudicat a tots tres, i carnalment no he conegut mai ningú més. Potser tenen raó les males llengües que asseguren que soc una bruixa estèril, però s’obliden que he aconseguit ser acceptablement feliç i, encara més important, que no he fet mai mal a ningú. Voluntàriament, almenys.

L’única rèmora que m’enduré a la tomba, i ara que l’hora es va acostant cada dia em pesa més, és no haver trobat la manera de fer saber al món, a poder ser a tot el món, que la veritable inventora dels sonetons va ser la meva tieta, la dolça Dolça. Ni el Durante ni el Cavalcanti ni granotes en vinagre.

És divendres i estic francament emprenyada. O estressada. O encara més coses. És un divendres de juny més xafogós que molts d’agost, i m’havia promès escapar-me del despatx a l’hora de dinar i passar-me la tarda nedant al mar. Però just llavors s’ha presentat el senyor Antoni, àlies el torracollons, amb una llista de projectes que, segons els seus dogmes de mercat, no tenen cap possibilitat de generar beneficis. Li hauria d’haver dit que m’ho enduria a casa i m’ho miraria el cap de setmana, i fotre el camp a pesar de tot, perquè fet i fet la directora de l’editorial encara soc jo. El problema és que els tres propietaris, entre els quals el meu tiet octogenari, tenen la mania de voler guanyar diners amb un negoci que no en dona, i en referència al màrqueting respecten el criteri del garrepa Antoni per damunt del meu.

Total: he dinat amb ell de mala gana, i per tant sense, i li he aguantat la llauna fins a les cinc, defensant les meves propostes. El més divertit, el que més em regira els ovaris, és que el cabró ni tan sols se’ls llegeix, els originals! Els avalua segons un seguit de barems referits a la trama, les vendes d’obres anteriors de l’autor/a, la celebritat a les xarxes socials i l’interès dels mitjans informatius (sobretot la puta tele). Diu que ho compensa amb els informes de lectura que li procuro, però dubto que el desviïn ni un mil·límetre de la seva veritat patètica. Paciència, Adriana: si abans no cau mort d’un restrenyiment, l’any que ve es jubila.

Com que he vingut amb la moto, tenia esperances de no patir gaire els inevitables embussos dels divendres, però avui Murphy em té al punt de mira i, quan ja era a l’autopista, he topat amb un accident múltiple. O sigui que he acabat matant el temps literalment, amb un gintònic de batalla, a la terrassa semidesèrtica d’una gasolinera inhòspita. Com que vull desenganxar-me del vici, només he agafat el mòbil un cop: per avisar a l’Ili que no baixaria a la platja a nedar perquè arribaria massa tard. Ell, de bon humor, m’ha proposat anar a sopar arran de mar i passejar després pels blancalls: a les onze i dotze sortiria la lluna, més plena que un coit (gasta metàfores de tota mena, l’Ili). Tot seguit, m’he obligat a apagar el mòbil i m’he concentrat a fondre el pensament amb el silenci brut de l’entorn. Jo en dic ioga conceptual: es tracta d’aprendre a despensar el riu implacable de les idees; o sigui, deixar-les fluir i fluir fins que s’aprimen i s’esvaeixen. Cal una certa disciplina i una mica de pràctica, això sí.

A tres de set, finalment, arribo a casa emmurriada i extenuada, i me’l trobo a la terrassa amb una cervesa glaçada als dits i el portàtil adormit damunt la taula.

—N’hi ha que viuen bé, eh?

—Hola, carinyo. Vols un...?

—Me’n vaig a la dutxa.

—Vinc a fregar-te?

M’ho rumio un segon.

—Estic més rígida que un cable.

—Doncs esperem que s’afluixi, no fos que m’espetegués a la cara.

Em rego amb aigua tèbia tres minuts sencers, i després, oh meravella, la canvio per freda. Em rento una mica el cap, les aixelles i els baixos, i surto molla a la terrassa amb una samarreta llarga i el cul a l’aire. Sé que això li excita una mica rexica la imaginació, a l’Ili, i a mi també, per reflexiva. Per gaudir del desig a pler a mitjanit (és un exemple), s’aconsella anar carregant les piles tot el dia.

Ara resulta que el noi s’ha posat a escriure de veritat i li noto aquella tensió extàtica, l’orgasme diminut però absolut, latent i intransferible, d’anar abocant, com una fonteta de lletres, un mot rere l’altre, una frase rere l’anterior, per construir descripcions, diàlegs, idees i tota la pesca infinita.

Té la copa de cervesa gairebé buida i calenta, i em consta que val més no fer la pregunta, perquè sentir veus sempre distreu. Torno a entrar i li deixo a la taula una cervesa freda i una copa congelada. Quan m’inclino, m’ho agraeix amb un xuclet al lòbul de l’orella i un somriure ensucrat, tot i que em mira sense veure’m perquè té el cap qui sap on. Com li envejo aquesta capacitat de creació, aquesta facultat genuïna per submergir-se dins un univers absolutament exclusiu, on genera entitats i omple el no-res gràcies a la força de voluntat d’explicar i d’explicar-se. Torno a entrar per inspeccionar l’apartament: una mica de feina domèstica m’ajudaria a descongestionar el pap. Però avui el noi s’ho ha currat prou: cuina, bany i roba, i el terra ben fregat! Fins i tot ha canviat els llençols, que potser no calia. Em podria posar a planxar, això sí, perquè l’Ili no ho considera necessari, però a mi tampoc m’agrada. Així que entro a la cuina, em preparo un gintònic suau però deliciós i surto a la terrassa a prendre el sol de veritat, nua com un llimac, amb un exemplar de Les metamorfosis que fa sis mesos que arrossego a la consciència. Recordo un cop més la paradoxa dels lletruts, com ho va batejar l’Ili: a l’adolescència i la joventut, llegim de tot i molt, i així aprenem a triar els fruits exquisits dels bords. Això ens prenya de vocació i, amb un esforç considerable, algunes aconseguim convertir-nos en professionals; jo, per exemple, com a editora, i ell a l’aventura dels autors. La ventura, tanmateix, amb el temps es capgira com una serp que ens va enroscant i ofegant i, quan ens n’adonem, l’escriptura o les lectures professionals ens han pres el temps de llegir el que voldríem. Gairebé a totes les meves companyes de l’editorial els passa el mateix; i gairebé a totes les escriptores i escriptors que coneixem, si fa no fa. Algunes, com l’Alba o el Llorenç, s’ho agafen amb la tossuderia de les onades i, un parell de cops l’any, es regalen un parell de setmanes sense escriure ni llegir res professionalment, per delectar-se com cigales amb aquelles lletres immortals que totes voldríem escriure. O almenys editar.