Jordi Cussà - Les muses

L’Ili s’ha aixecat al cap d’una estona per buidar líquids i m’ha preguntat si havia reservat taula: és divendres, ha dit, i potser no en trobarem enlloc. Enlloc es refereix als dos o tres llocs que ens agraden, i especialment a aquell on, des del primer pis, se sent la conversa i el perfum de l’onatge. Hi he trucat i he reservat la taula del racó, que per sort era lliure. Potser Murphy ja m’ha deixat de banda avui, he pensat.

Sobre les nou ens hem dutxat, per separat per no malbaratar l’excitació latent amb un clau impulsiu, i hem baixat amb la moto fins al passeig marítim. Hem caminat mitja horeta a pas de iaies, i ens hem aturat al nostre racó preferit a contemplar l’últim alè de sol ponent. Després d’unes morrejadetes assossegades com el rastre de saliva d’un cargol bover, m’ha recitat un sonet que li ha enviat aquesta tarda la Jèssica, la seva neboda de disset anys, que pel que sembla serà una altra ferida de lletra com nosaltres. L’Ili té una memòria que no se la mereix i, si és curt, li basta llegir un text un cop amb atenció per retenir-lo un parell de mesos sense esforç. I si el poema o la citació de torn li ha tocat la fibra una mica, pot ancorar-lo al rebost profund i no oblidar-los mai més. Això també em fa enveja però no tanta: jo puc revisitar pel·lícules antigues, i gaudir-les com si no les hagués vist mai, mentre que ell «se les sap fil per randa» fins i tot a contracor.

Per una poeta menor d’edat, el sonet de la neboda és francament bo. Sospiro: a més del punt d’enveja genètic, que ja tinc assumit, em fot molta ràbia. Em vaig submergir en el negoci editorial per poder obrir una porta, o almenys una finestra, a persones que tenen el do de teixir paraules amb enginy i gràcia, però no tinc ni la més puta idea de com gestionar-lo i fer-lo arribar al públic. He arribat a dirigir una empresa amb prestigi i recursos, però encara em trobo igual: sovint no sé com editar-ho i donar-ho a conèixer amb dignitat. L’Ili sol dir que la literatura, a Catalunya i potser a tot el món, està a punt de morir d’èxit. La tecnologia actual permet fer un llibre amb la mateixa facilitat que un pet, de manera que tothom sense excepció, sàpiga escriure o no, pot engendrar un text i publicar-lo sense dificultat. En conseqüència, la majoria d’editorials, i especialment les grans, no s’impliquen en el que publiquen, tret que sigui un producte etiquetat com a comercial. La qualitat se’ls en fot i, amb l’afany de guanyar-ne molts i de pressa, l’ofeguen a còpia de màrqueting i sobreexplotació.

—Hauríem de muntar una editorial sense ànim de lucre —remugo disgustada.

—Ja fa anys que t’ho dic. El problema és de què viuríem. Tu ets filòloga i podries tornar a la docència...

—Vols dir a la indiferència! Ni boja.

—...però jo no tinc títols ni per anar a pixar.

Ara me n’ha fet venir ganes, aquest ruc. De pixar, vull dir. Així que, xino-xano, fem via cap al restaurant assaborint una bombolla espontània de felicitat rutinària.

—Jo almenys jugo a la loteria —em defenso, reprenent el fil de l’argument—. Tu, com que ets un hippy, ho consideres una trampa capitalista.

—És una trampa capitalista. Però tant de bo et toqués el premi gros.

—Això és contradictori, Ili.

—Com tot. Ja ho va dir l’Hereu de la Creu: que la mà esquerra no sàpiga mai què cony carda la dreta.

—Em pensava que es referia a un triangle amb la Maria Magdalena i una amiga seva.

L’Ili esclafeix una rialla.

— Ben trovatto . Però força blasfem.

—Per què? Bé devia gaudir del sexe, no, el profeta?

L’Ili s’ho rumia un moment.

—És de suposar. Tot i que hi ha gent que no ho necessita tant. —I llavors canvia de to arronsant les espatlles.— La veritat és que no m’importa. El que compta és que en gaudim nosaltres.

—Tu sí que’n saps, torero!

—Va, no’t passis.

Hem arribat a destí i deixo caure a una claveguera la llosca del porret que hem compartit. M’he proposat no parlar de negocis, no fer desafinar l’harmonia parlant de negocis, fins demà al matí com a mínim, però després d’asseure’ns i escollir els comestibles i els bevibles, l’Ili entrecreua els dits, reposa les mans al caire de les tovalles, negres com la nit, i em festeja els ulls amb un d’aquells somriures que em despullen l’enteniment.

—No sé per què intueixo que m’has de dir alguna cosa, potser una mala notícia, i que ho ajornes per no espatllar la vetllada.

—Tu tens poders telepàtics, lluç i fer!

—Ja’ns coneixem. Si t’ho quedes entravessat a la tràquea, serà pitjor.

M’ho rumio un moment.

—Suposo que tens raó.

Li confesso que són males notícies, que, de l’acord verbal que havíem pactat com a avançament de la seva novel·la en construcció, ja farem molt si en salvem la meitat. És una porcada, em consta, i ja no sé si soparé de gust. L’Ili per sort s’ho agafa amb un xuclet zen.

—Bé, això sí que val més discutir-ho dilluns. I amb el teu estimat comptable, més que amb tu.

—Ja saps que, quan es tracta de calés, és de marbre, aquell.

—Però ell també hi era el dia que ho vam acordar verbalment. Segur que no es voldrà arriscar a un perjuri.

—Vas fort, Virgili!

Afortunadament, ara ens porten l’amanida de llagostins i salmó fumat, i brindem amb un blanc bonic i un somriure que ho esborra tot. O almenys ho pretén, perquè al cap de res cadascú comença a tibar un cap de cabdell pel seu costat. A contracor, sí, però els humans som així.

Ell pensa que la meitat dels cinc mil euros que vam acordar només són dos mil cinc-cents, que no li arriben ni per sobreviure un trimestre. I es torna a dir, com mil vegades abans, que no es pot vendre una feinada artística de tres o quatre anys, una feinada que probablement suma quatre o cinc mil hores de treball efectiu davant de l’ordinador (sense comptar el temps de reflexió ni el que s’esmuny en blanc quan la font no raja), pel que un tècnic qualificat guanya en un mes.

Jo penso que potser em vaig equivocar en oferir-me a publicar-li la novel·la, però la veritat és que em va agradar la idea, que m’agrada molt l’esquema i els trossos que ja en té al sac, i que encara ara vull publicar-la. Llavors especulem a duo (un cop més) que potser li aniria més bé amb un altre segell.

Després entreteixim dos somriures tendres per deixar les cabòries en un calaix feixuc de la memòria, i reprenem una conversa senzilla (sobre la teca i la política i l’emergència climàtica). I de passada ens concentrem a assaborir un sopar que ben just si ens podem permetre. La vida cada dia és més dura fins i tot per als presumptes privilegiats. Quan ens porten les postres, l’Ili em mira amb una expressió de trapella que no sorgeix de la libido.

—Què et sembla si ens n’anem a casa i ens prenem una dosi petita d’allò nostre?

Arrufo les celles, el nas i els llavis.

—Jo m’he llevat a les set i arrossego son endarrerida. La meva idea era fotre un clau maco i dormir deu hores seguides.

—Només un de maco, Iana?

—O dos. Si volsss... i potsss.

—Home... Vull dir, dona, ja saps que al segon normalment ja em falla la molla.

—Sort que tens altres recursos —replico, mentre li poso els dits d’un peu descalç sobre el paquet.

—Sí —corrobora ell, tancant les cuixes per augmentar la pressió, mentre m’ensenya la punta de la llengua—. Tinc una llengua ràpida i precisa com la d’un escurçó. Però més constant i sense verí, que quedi clar.

—I ja se sap que les dones sempre caiem en la temptació de les serps.

—Amén. Vull dir, anem.

Arribem a l’apartament i, mentre ell prepara un gintònic guapo per a mi i un te verd per a ell, jo em cargolo una canyeta d’haixix bo i espio el final del capítol de la Beatriu. Quan surt li pregunto: