—Com és que t’acarnisses així amb la Comèdia ? M’has dit cent vegades que és una meravella.
—D’entrada, no soc jo qui parla: és la Beatriu —contesta en to innocent, deixant els gots damunt la taula—. I de sortida, la Com è dia m’embruixa perquè, si la llegeixes en veu alta, és música pura: com una partitura per a rapsodes. Però la dissecció que fa la Beatriu del contingut de l’obra, i del caràcter de l’autor en relació amb l’obra, em sembla força encertada. He dit.
—O sigui que ara et dediques a fer crítica literària dins la novel·la?
—En una novel·la pots parlar de totes les coses hagudes i inventades. Pots renegar de Déu i del Dimoni i de tot el que et doni la gana. És la gràcia de la creació.
—No te’m deus estar tornant pedant, eh?
L’Ili frunzeix els llavis bo i arrufant les celles.
—Espero que no. Vade retro .
Faig un tast del gintònic i li pico l’ullet: a cap local d’enlloc no me’ls fan tan al meu gust.
—Deliciós. Si no te’n surts amb la literatura, pots muntar una cocteleria.
—Molt simpàtica, vós.
Ell somriu paint la broma i jo esclafeixo una rialleta assaborint-la. Torno a mirar el portàtil, la pàgina on s’acaba el capítol, i faig la pregunta inevitable:
—I el següent colós il·luminat per les muses de la poció que-tot-ho-pot, qui serà? Petrarca, Boccaccio, Michelangelo o Leonardo da Vinci?
—Petrarca i Boccaccio són coetanis de Durante i la Beatriu, i hauríem de mirar de fer un salt en el temps, si no aquest monstre serà més llarg que Guerra i pau .
—Ah... Això ens ajudaria molt a editar-la i guanyar-hi una fortuna.
L’Ili fa un tast del te i fixa els ulls en la lluna sospirant.
—Ho dius com un retret. Qui pogués escriure una novella com Guerra i pau , ni que morís sense veure-la publicada!
—No diguis rucades, carinyo. La majoria de semigenis que no són reconeguts, acaben sonats com Van Gogh o suïcidant-se com Kennedy Toole.
—Qui és aquest?
—L’autor d’ Una confabulació d’imbècils .
—Ah, sí, pobre John. —I després d’un altre tast de te, bufant la vora com els nens abans d’acostar-hi els llavis:— Valdria més criar porcs.
M’ho rumio un segon, com si no fos una metàfora sinó una manera perfectament honrada de guanyar-se la vida.
—Criar porcs deu ser més fàcil i més rendible —però rectifico—, tot i que hi ha artistes de totes les disciplines que es guanyen la vida de conya.
—Canviem de tema, amorina, que em destremparàs l’esperit.
—Ui, no: això sí que no ens convé.
Ell, que estava dret al meu costat, s’acosta a la mànega del jardí, l’engega fluixet en mode esprai, i s’asseu a terra davant meu per rentar-me els peus amb l’amor de Jesús, però a vessar de sensualitat.
—La veritat és que soc l’home més afortunat del món. No entenc que una nimfa tan guapa com tu, en la floració de la vida adulta, en comptes de triar un apol·lo modelat al gimnàs, es vulgui enrotllar amb un iaio de cinquanta-dos anys mig calb i força panxut.
—Això ja ho hem discutit abans. Els homes quasi sempre somieu amb models esculturals de vint-i-cinc anys. O menys. Jo valoro altres coses.
—Sort en tinc.
Ara començarà a esquitxar-me les cames i les cuixes, el sexe i el tòrax, i jo em trauré les calces i la samarreta. Després començarà a besar-me i llepar-me aquelles zones i racons on tinc més sensibilitat: entre els dits dels peus; a la sofraja dels genolls; a l’interior de les cuixes... fins a centrar la boca en la vagina i explorar amb les mans els engonals, els pits i la columna vertebral fins al foradet de l’anus. Jo amb un peu li masegaré els testicles i el fal·lus per un costat dels bòxers, i amb les mans li agafaré el cap, perquè noti quan cal alentir o apressar allò que en diuen el cunnilingus (com pot ser que una cosa tan deliciosa tingui un nom tan lleig?). M’escorreré gairebé segur al cap d’uns minuts perquè no ens hem follat des del dilluns, i ell, si no ejacula simultàniament com li passa sovint, s’aixecarà i m’acostarà el gland als llavis. Després, ens fumarem una canyeta junts i encollarem un bon glop de nit. I, si ens hi veiem amb cor, ens aplicarem a una còpula tranquil·la. Potser anal perquè confesso que m’encanta masturbar-me vaginalment mentre ell em penetra i escorre’m pels dos brocs al mateix temps.
Al cap de res, em quedaré mig adormida sobre el sofà i ell m’agafarà en braços i em durà al llit, ni que sigui esbufegant una mica. I abans de marxar a posar-me les banyes amb les putes muses fins que l’alba li trenqui l’embruix, a cau d’orella em confessarà que el capítol quatre probablement no versarà sobre la plèiade de llumeneres del Renaixement italià, sinó sobre nosaltres dos.
—Tinc intenció d’explicar aquesta vetllada amb tels i fanals.
—Pobre de tu —protesto adormida—. Juro que et mato.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.