Jordi Cussà - Les muses

El fong que va gestar l’obra, majúscula però terrena, va provenir d’aquella maleïda poció màgica que el senyor Fernandó havia obtingut del seu cosí, una mena de borni contrafet que ell havia mitificat. La Dolça n’havia pres dosis assenyades unes quantes vegades, i assegurava que els primers sonetons els havia escrit, o almenys intuït, sota la influència d’aquella droga. Jo només l’havia tastat una vegada, cedint a la tossuderia del Durante, i m’havia passat (o traspassat) tres hores discutint tossuda amb la Mort perquè em concedís un dia més d’alè. Havia estat una de les pitjors experiències de la meva vida i m’havia jurat que mai més. El Durante, en canvi, havia trobat un remeier capaç de proveir-lo del verí, i quan les muses parnassianes no li festejaven el cervellet, ell l’estimulava amb una tanda de màgia (anava a dir negra , però el cert és que procura visions de tots colors i qualsevol signe). Fou així com, una nit d’hivern que nevava com si Déu volgués sepultar el món, el Durante es va transfigurar durant hores davant de la llar, i es va il·luminar amb les pararealitats que copsava en les flames i en les brases, en el fum i la remor de la tempesta... i encara després vam passejar descalços sobre la catifa nívia, tova i prenyada de visions. Va ser aquella mateixa nit, quan una alba perlada s’ajeia sobre la neu com una carícia, l’instant sublim en què el poeta, posseït per una inspiració màxima, va començar a omplir fulls de papir amb dibuixos, esquemes i notes, on transcrivia els turments i els paradisos que havia entrellucat o al·lucinat al llarg d’aquell colossal viatge.

—Nou cercles, ho veus?! —em deia febril, mostrant-me o no els croquis que gargotejava—. L’Infern té nou cercles...! Com un... zigurat cònic invertit de proporcions titàniques!

—Invertit?

—De cappervall!

—Però... els de dalt caurien, no? —vaig mormolar, dissimulant una espurna de sarcasme.

—No, dona, no: els seus pecats els tenen collats al lloc que els correspon. Sigui per les mans, pels peus, pel coll... o pels collons!

—Se’ls hi arrancarien.

—No entens que allà regeixen unes altres lleis, pel que fa a la física, la química i la matemàtica?

—Ah, esclar: poden estar penjats per on sigui, durant segles, sense esqueixar-se.

—Exacte! Si es porten bé, i es penedeixen de cor, potser amb el temps ascendiran al Purgatori, on... —pausa de desesperació—, merda, merda! El Purgatori no l’acabo de veure.

—I el Paradís?

—Ah, sí, el Paradís l’he clissat perfectament a la font nevada que ara brilla davant de casa. Té nou esferes ascendents que giravolten en perfecta harmonia, i al centre...

—T’hi has vist tu —em vaig aventurar, mossegant-me un llavi per no esclafir a riure.

El Durante parlava sense mirar-me, potser fins i tot sense escoltar-me, perquè la seva veu possessa li omplia tot. Però, de sobte, va aturar el llapis amb què dibuixava l’Univers que acabava de descobrir, per mirar-me de fit a fit.

—Com ho saps?

—Ai, Déu meu!

El poeta transfigurat va inspirar i esbufegar profundament, com si una interferència el fes dubtar fugaçment de tot plegat.

—Ja sé que no soc Déu, en el sentit teista del terme, estimada Beatriu. Però... ¿et puc demanar un favor?

—Que me’n vagi a dormir? T’ho agraeixo de cor: estic morta. Vull dir extenuada. Però m’has de prometre que no prendràs ni una gota més d’aquest coi de droga. Avui almenys.

—Promès i jurat. Soc una mica esbojarrat, ho confesso, però també prou lúcid per adonar-me dels límits.

—Segur?

—Més o menys.

—Doncs fins demà, més o menys. Mira de no prendre mal.

Això va ser poc abans que l’ambició de la política el recompensés amb el càstig de l’exili, i per tant no sé amb quina assiduïtat va recórrer a aquell beuratge increïble per acabar de copsar i procrear el seu univers poètic. Probablement moltes vegades, perquè entre la nit immemorial de la nevada i la conclusió de l’obra van transcórrer nou o deu anys. La Commedia aleshores ja tenia una certa fama entre els mecenes i els poetes de l’època, perquè el Durante, sempre àvid de reconeixement, n’havia donat a conèixer diversos cants entre els cercles selectes. Va gaudir deu o dotze anys d’una admiració creixent, i el dia que el Vicari Imperial Cangrande I de Verona li va anunciar que sufragaria la traducció de la seva obra magna al llatí i al francès (me’n recordo com si fos ara), el vaig veure llagrimejar per primera vegada. Cal reconèixer també, perquè totes les monedes tenen dues cares, que poques vegades l’havia vist tan enrabiat com quan, dos o tres anys més tard, va descobrir que Cangrande ho havia dit sense intenció ni fonaments, i no havia fet res per complir la promesa. No dubto que aquest va ser el motiu pel qual va abandonar un exili daurat a Verona i se’n va anar a Ràvena, on es va establir fins a la mort.

No vaig poder acomiadar-me’n. D’entrada perquè va contraure la malària i no s’hi podia acostar ni Déu (perdoneu-me la blasfèmia), en segon lloc perquè jo ja tenia setanta-set anys i poca salut, i en tercer i cabdal, perquè em vaig assabentar de la desgràcia quan ja s’havia esdevingut. De fet, me’n vaig assabentar un parell de dies després, quan el missatger que em portava la seva última carta m’ho va explicar tot.

* * *

Segurament hauria d’estroncar el relat en aquest punt tràgic i líric a parts iguals. La mort d’un geni a l’edat de cinquanta anys és en si mateixa el panegíric més sincer que ningú li pot escriure. Quantes lletres excelses, quanta bellesa ens podria haver regalat, si hagués tingut la fortuna de viure almenys com jo! En dues dècades, el Durante podria haver escrit qui sap quantes comèdies, sàtires i tragèdies, sempre terriblement humanes i sempre transcendents cap a la divinitat.

I, a pesar de tot, no em sé estar de donar la meva opinió, per subjectiva que sigui. Em consta que els estudiosos, els mestres de la mètrica i fins i tot la gent en general la veneren com si fos un evangeli de l’art poètica, però jo, per no pecar d’hipocresia, he de confessar que la Commedia em va decebre profundament. Dit això, cal remarcar amb majúscules que la capacitat de síntesi i d’innovació sintàctica, el ritme dels tercets encadenats (que segons deia va inventar expressament per a l’ocasió), tota la cabalística matemàtica i la miríade de símbols tant de la tradició hel·lènica i romana com de la doctrina catòlica són únics en l’espècie i per tant confirmen l’obra com a immortal.

És el fons allò que sovint em sembla banal, com si es burlés dels condemnats amb la prepotència de qui no ha tirat mai la primera pedra, de qui no ha trencat mai un plat, ni tan sols petit. Aquesta va ser la primera angoixa: l’autor es considerava immaculat, per sobre dels mortals normals, i, per més que el judici suprem depèn de la divinitat, es permetia burlar-se’n i ridiculitzar-los.

Pitjor encara: en molts passatges abusava del dret de sàtira per denunciar i blasmar públicament aquells que en passat o en present considerava enemics seus. El recurs pot arrancar una rialla fàcil del públic senzill, però perd la gràcia formidable de tendir a la universalitat a canvi d’una anècdota puntual. Resumint-ho amb una contradicció descarada: l’autor construeix tota la creació a major glòria de Déu, però no es priva d’aprofitar-la per a enveges i esquires terrenals estrictament seves. I valgui com a exemple el personatge de Guido Cavalcanti (un altre compositor de sonetons), contra el qual el Durante havia lliurat cent complots. A la Commedia , l’autor el condemna al sisè cercle de l’Infern per heretge, pel simple fet de ser un ateu confés. Deixant de banda que el Cavalcanti, en pau descansi, no fos sant de la meva devoció, temo que a mi em tocaria exactament el mateix estrat.