Jordi Cussà - Les muses

El tal Ponç Fernandó havia arribat a Palma als voltants de l’any 1260 del calendari cristià. Tot i que arrossegava sis dècades repicades a l’esquena, s’hauria dit que no tenia cap passat enlloc, perquè no en deia mai ni un mot. Tot i amb això, no hi havia dubte que era un home culte i viatjat: a més de les llengües clàssiques, comptant-hi una mica d’àrab antic, parlava i escrivia català i castellà, i se sabia de memòria les Santes Escriptures, i moltes obres jueves i sarraïnes, religioses o laiques. Va ser Ramon Llull, Senescal de la Taula, qui va sentir la brama de la seva fama i el va llogar, convençut d’estar llogant un savi. El que no sospitava és que pogués ser excessiva, aquesta gràcia. Ni tampoc que, al cap d’uns anys, li hagués de trastocar la vida fins al moll de l’ànima.

Però així va ser. Els dos personatges de mica en mica van establir confiança, i van aprofundir la coneixença en converses sobre filosofia, teologia, política, retòrica i ciència en general, que s’allargaven des del dinar fins a l’hora de sopar, o des del sopar fins a l’esmorzar. El tal Fernandó de tant en tant li prestava documents antics sobre l’ètica dels humans (com a individus i com a col·lectiu), i l’estructura d’un govern en el qual tots els ciutadans, pobres o rics, poderosos o dèbils, fossin súbdits i sobirans en un sol cos. També discutien sovint entorn de l’essència de Déu i la seva interrelació amb el món terrenal, però les idees i els arguments que a mitjanit els podien semblar esplendorosos, a l’alba s’apagaven com les estrelles. Aleshores, un capvespre d’estiu, el tal Ponç Fernandó, potser més bruixot que savi, va convidar Ramon Llull a un beuratge secret, presumptament màgic, que revelava al consumidor altres perspectives del pensament més enllà de les racionals.

D’entrada, Ramon Llull se n’havia burlat: ell no creia ni en la màgia blanca ni en la negra, i quan anava a missa resava sense pensar què deia. Era un home pràctic i ambiciós, el senescal Ramon Llull, convençut de gaudir d’un intel·lecte francament superior al dels seus conciutadans, i capaç de proeses memorables (i al capdavall va resultar que sí, però després de renegar de tot dues vegades). La primera, efectivament, va sorgir d’aquella experiència infausta o esplèndida, inefable segur, amb la poció fantàstica del Ponç Fernandó. El Ramon es va passar vint hores viatjant mentalment pel passat i pel present de països coneguts i desconeguts, i va comprendre l’enigma geomorfològic de les piràmides, i la disposició precisa dels miralls del far d’Alexandria. Va visitar l’Acròpolis i va fer ofrenes al Partenó tal com ho devien fer quinze o setze segles abans, i va ser un lleó salvatge a l’arena del Coliseu que devorava màrtirs cristians de dos en dos. Va prendre el te amb els fundadors de la dinastia Ming cent anys abans que la fundessin, i va compartir una pipa amb uns cabdills de pell rogenca quan a Europa i a Àsia ningú sabia què era fumar.

Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que l’havia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que l’havien de sagnar fins que la febre l’abandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que l’havien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.

El primer que va fer el Ramon en recuperar-se va ser pagar als tres metges la seva inutilitat i aviar-los, respectivament, a pastar fang, a escampar la boira i a pentinar un gat. Va demanar permís a la Cort fent-se passar per malalt (de fet, n’estava), i es va aplicar tot un mes a empassar-se textos de Pau de Tars, de Sant Agustí i dels Pares de l’Església, i tots els evangelis que va trobar als arxius del Rei, a més dels quatre canònics. Quan, després d’un fart de cavil·lar, va decidir què volia ser de gran, va començar, vergonya a perdre, per acomiadar-se de l’home que li havia canviat la vida. O almenys la mirada.

Van sopar, com de costum quan feia bo, al jardí posterior de la mansió del Ramon, on gaudien d’una privacitat absoluta. Quan hi havia l’amo, els criats només s’hi acostaven per servir.

—Aquella poció que em vas donar m’ha afectat més que molt, Ponç —va prologar el Ramon, en un to que va sobresaltar el convidat.

—Potser en vas prendre massa. Potser no te l’havia de donar. És una màgia poderosa i no tothom..., no tothom la paeix bé.

El Ramon va esclafir a riure i el va abraçar com si fos el seu pare.

—Em va costar pair-la, és veritat. Vaig passar-me dos dies al llit abans de recuperar completament el seny. Però també em va obrir els ulls de l’esperit de bat a bat per absorbir la inefable immensitat de Déu totpoderós.

El Fernandó va badar boca, esbalaït com si acabés de presenciar un miracle, però es va penedir immediatament d’haver-li transmès la tempesta de coneixement que llampegava en els seus documents i, sobretot, la porta a la subconsciència que obria aquell beuratge terrible. Havia convertit un home intel·ligent i mundanal, capaç i delerós de servir el Rei i els ciutadans, en un fanàtic religiós resolt a sacrificar-ho tot per la glòria de Déu.

—He decidit abandonar aquesta existència fàtua i llicenciosa i fer-me missioner.

Aquesta afirmació, que feia brillar el Ramon com si tingués una llar sota la pell, va provocar un estossec obscur al Ponç, que es va afanyar a tancar la boca perquè el renec no arribés als llavis.

—Suposo que t’hauria de felicitar —va ranejar després, incapaç de dissimular una decepció profunda—. Però, i la teva família? Tens una dona amorosa i dues criatures petites.

—Ah, sí, sí... Aquesta és la primera creu que m’hauré de carregar a la consciència, per poder aplicar-me en cos i esperit a explicar la doctrina de Jesucrist i la gràcia de l’Omnipotent. —Collons, es va dir el Ponç, engolint un gotet d’aiguardent per fer baixar la patacada.— Els deixaré tots els meus béns i cabals, per descomptat, que afortunadament són abundants. I demanaré l’anul·lació del matrimoni perquè la Blanca pugui... superar el meu fracàs marital amb algú altre. Vull dir que encara és jove i fora injust que ella hagués de pagar la meva dèria amb un celibat forçós.

—Molt considerat per part teva. Tenint en compte que els abandones a tots com si...

El Ramon va ullar el Ponç inclinant el cap i frunzint una cella.

—Sembla que m’ho retreguis. Jo em pensava que era això el que pretenies i que per això em regalaves el teu saber.

—Que aprenguessis a copsar la veritat genuïna, sí —va rondinar el Ponç—. Però Déu, per a mi, només és una veritat absoluta falsa. Segurament no m’he explicat gens bé.

—Una veritat falsa?! —va exclamar el Ramon, alçant la veu i clavant-li dues pupil·les de foc a les pupil·les aigualides d’angoixa—. Déu és una veritat falsa, Ponç?

Va esclatar un silenci amenaçador, com si una sola frase pogués convertir l’amistat en esquira, i el Ponç, seguint l’instint, es va aixecar de la taula tot i que encara no havien acabat de sopar.

—Em sembla que serà preferible que et deixi sol. Ja veig que t’he ofès on més et dol i... No era la meva intenció.

El Ramon es va aixecar esbufegant com un bou: ara era ell qui havia quedat perplex, convençut com estava que aquella Revelació era precisament el que el Ponç li havia volgut oferir.

—No, seu; en parlarem. Jo creia que tu... Tu també ets un apòstol, no?

El Ponç s’ho va rumiar un moment, mentre es posava la capa i agafava el gaiato amb què s’adornava l’edat.

—Potser m’agradaria ser-ho, tot i aquest fracàs. Però jo predicaria per apartar Déu, tots els déus absoluts, del pensament dels éssers humans, i substituir-lo precisament per una idea tan simple com la humanitat. —El Ponç va quedar tan satisfet de la frase que es va prometre recordar-la.— La meva religió seria una bestiesa abominable: alliberar tots els esclaus; procurar menjar, salut i escola a totes les persones, i eixarcolar d’arrel els privilegis reials, feudals i eclesiàstics..., a més de les fronteres dels països, que tantes guerres provoquen des de l’alba de la humanitat.