Jordi Cussà - Les muses

El Perot, esparverat, se’n va alegrar tant que es persignava i demanava perdó a l’Altíssim. Després va engegar un plany de llàstimes respecte als problemes i els diners que li costava haver acollit la germana i la filleta del Martí, amb la bona voluntat de preservar l’herència de totes dues enfront d’un oncle pervers que s’ho volia quedar tot. Però jo ja no l’escoltava. Li vaig donar deu monedes de plata pel sopar i la manutenció de la germana i la filla del Martí, i deu més d’or per l’herència de totes dues. Malgrat el temor, ho reconec, que la temptació fomentés el lladre, com proclama l’adagi. Tanmateix, el Perot em va oferir aleshores una lliçó de bona fe:

—Acceptaré els diners de plata perquè a casa no en sobra cap, però les monedes d’or de l’herència, estimat Ponç, val més que les doneu directament a la Dolça, que ja té seny per guardar-les. Segurament més bé que jo. —I per acabar de demostrar la seva noblesa sense títols, va afegir:— I parlant dels documents que buscava el foll Inquisidor, si de debò eren uns documents el que buscava amb tanta crueltat, els tinc dins una arca enterrats a la porquera... Almenys una còpia. Em consta que vós els hi vau donar i per tant són vostres, si els voleu.

M’ho vaig rumiar un moment. En tenia dues còpies al Mesón de la Juana i n’havia deixat una altra a l’infant Alfons, que la guardava a l’arca de l’armari excavat.

—De moment deixa’ls on són; em sembla un bon amagatall. No te n’has fet una còpia?

El Perot em va mirar de fit a fit i va envermellir tant que fins en la fosca semblava una magrana.

—No són meus. No vaig gosar mirar-ne cap.

—Doncs fes-te’n una còpia..., i si vols dues, amb el meu permís sincer i sencer, i torna a enterrar l’arca on és. Aquells documents són molt valuosos i, si un dia et veus en la penúria, et poden fer ric. Però vigila sobretot a qui els ofereixes, perquè també et poden portar a la desgràcia i a la foguera. Com has pogut comprovar.

Recordo que un cop o dos vaig pensar que ja ens ho havíem dit tot, que era hora d’aixecar el cul i tocar el dos. Però la nit encara era densa i jo em sentia més espès que el fang. El Perot va fer llevar la Dolça, pobra, perquè ens condormís amb les seves arts: cantava com una sirena, molt més bé que el seu germà difunt, i polsava el llaüt amb la gràcia d’una musa. Quan li vaig donar la bosseta d’or, per a ella i la petita, va frunzir l’entrecella com si li hagués fet una proposició deshonesta.

Quan em vaig despertar, dues o tres hores més tard, a llevant s’insinuava un alè de llum, i mentre alleujava la bufeta i em rentava les lleganyes, una criada em va portar un tall de formatge d’ovella i una gerra de llet de cabra acabada de munyir. Mentre esmorzava en el silenci de les ressaques, la Dolça va venir a dir-me adeu amb la seva neboda, que aviat faria tres anys, i va esclatar una paradoxa viva. La criatura no parava de riure i cantussejar, i nosaltres dos llagrimejàvem a contracor sense aturador.

Els conductors havien dormit tranquil·lament al carruatge, i els quatre soldats de l’escorta ho havien fet a la cavallerissa. El Perot els havia tractat i atipat tan bé com havia pogut, i l’hi vaig reconèixer amb una peça d’or petita, com si em volgués fer perdonar alguna cosa.

A Toledo, en tot cas, semblava que, en comptes d’un parell d’anys escassos, n’haguessin passat vint de sencers. La Juana estossegava dia i nit, i molts dies no es podia aixecar del llit. I l’infant Alfons havia arribat feia poc del protectorat de Múrcia, on havia conquerit Mula i Cartagena, les dues places revoltades contra el pacte entre l’emir Ibn-Hud al-Dawla i el rei castellà Ferran III. Però se n’aniria al cap de poc a Portugal, per donar suport a Sans II enfront del seu germà, Alfons de Bolonya. L’Infant, de tota manera, s’havia assabentat que jo era un bisbe renegat i em mirava com si a més fos un bruixot. Només em va rebre un dia a la tarda per donar-me un exemplar de l’ Almagest de Ptolemeu traduït per Gerard de Cremona, de la seva biblioteca descomunal, a canvi de la còpia que jo li havia lliurat dels documents del Ciclop (sempre dic que són del Ciclop, pobre Guillem Ponç, quan en realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles!). El mateix Infant, en acomiadar-nos, em va aconsellar (o sigui ordenar) que empaquetés els trastos i fotés el camp de Toledo, on s’havia escampat la brama que jo era ateu —i qui sap si un adorador de Satanàs—, i qualsevol dia podia acabar en una altra masmorra arrestat per un altre inquisidor. Tot i amb això, com que tots tenim un fong de contradicció en alguna banda, va insistir que li acceptés un anell de príncep i una recompensa ducal, per compensar-me de la mà escapçada.

—Com t’ho faràs ara per escriure?

—Ho faig amb la mà esquerra, Altesa. Encara semblen els gargots d’un aprenent, però només és qüestió de pràctica.

—Bé, me n’alegro, Fernandó. Et desitjo molta sort, però lluny de la cort del meu pare.

—Adeu-siau, doncs —vaig murmurar, fent via cap a la porta amb el relligat de l’ Almagest amagat sota el justacòs.

—Adeu, sí —va replicar ell, badant per un finestró per no tornar-me la mirada.

Aquell vespre ho vaig explicar tot a la Juana, i em va contestar amb una frase que havia sentit al meu cosí esguerrat més d’una vegada.

—Són uns fanàtics, Ponç. I em sembla que és perquè saben que tot el seu poder s’apuntala sobre una columnata de mentides.

Allò mateix m’havia confessat l’inquisidor Nicolau el matí que m’havia vingut a buscar a la cel·la per convidar-me a esmorzar.

Resumint: el sojorn a Toledo, durant el qual havia gaudit d’alguns dies i moltes nits veritablement felices, tocava a finis . Però no podia marxar i deixar la Juana malalta com es trobava, i ni tan sols m’atrevia a demanar-li que m’acompanyés. Com que les experiències més crues sovint es repeteixen al llarg de la vida, vaig recordar el dia en què la mare havia traspassat a causa de la grip, a la residència de Badalona. L’endemà al matí, en tot cas, la Juana em va sorprendre amb les ninetes lluents d’il·lusió.

—Saps què he somiat, Ponç? Que vivíem a peu de mar i se’m curava aquesta tos maleïda. —I després d’un estossec cavernós i d’escopir una flegma negra com un cagalló d’isard, va afegir:— No he vist mai el mar, i no saps pas com m’agradaria!

La Juana només va trigar un parell de dies a arribar a un acord satisfactori amb la seva germana, qui de fet ja s’encarregava de tirar el Mesón endavant des que ella no es valia. Després vam marxar xino-xano amb el nostre carruatge i una mula on dúiem mig segle de vida, dos traginers i quatre soldats llogats. Volia anar a Sagunt a saludar el Perot, la Dolça i la Beatriu, però la idea d’establir-m’hi, en canvi, em regirava l’estómac sense saber per què.

La Juana va assolir el somni de veure el mar, i recordaré fins a la mort la seva expressió de felicitat quan el va contemplar, escoltar i ensumar per primera vegada. Però segur que en part li venia perquè havíem descobert que l’únic remei per alleugerir-li la tos i el dolor implícit era la poció, màgica i esgarrifosa, que m’havia llegat el cosí Guillem Ponç. Encara no m’acabava de creure que, en el transcurs d’una lluna, la seva coneixença m’hagués capgirat quaranta-cinc anys de vida.

La de la Juana, en tot cas, va arribar a l’últim vers deu dies més tard davant la platja, a les acaballes d’un crepuscle preciós, i amb un somriure tan dolç que ja no pertanyia a aquest món. Malgrat que era del tot previsible, per no dir desitjable, el seu decés em va entristir terriblement: em va agafar el rampell que tothom a qui estimava es moria al cap de poc. Primer havia estat la mare, després el malaurat Martí, i ara la Juana. L’únic consol fou que el Perot s’havia espavilat per vendre una còpia dels documents i millorar la hisenda, com a residència i com a negoci. La Dolça era una noia melancòlica, però no semblava obsessionada per la pena. I la Beatriu no em va reconèixer, esclar, però continuava rient i cantant com aquell que respira.