Jordi Cussà - Les muses

Здесь есть возможность читать онлайн «Jordi Cussà - Les muses» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

  • Название:
    Les muses
  • Автор:
  • Жанр:
  • Год:
    неизвестен
  • ISBN:
    нет данных
  • Рейтинг книги:
    3 / 5. Голосов: 1
  • Избранное:
    Добавить в избранное
  • Отзывы:
  • Ваша оценка:
    • 60
    • 1
    • 2
    • 3
    • 4
    • 5

Les muses: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Les muses»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

La civilització avança a cops de geni, i aquesta novel·la n'és una mostra. ¿D'on van sortir els llampecs d'inspiració que van catapultar obres com les de Ramon Llull, Antoni Gaudí i Patti Smith? Ens acostarem a la resposta seguint la peripècia d'un beuratge misteriós capaç de treure el millor i el pitjor de cadascú. Hi trobarem deixebles il·lustres de Leonardo, amics cafres de Cervantes, els últims deliris d'Edgar Allan Poe o els secrets de la filla genial de William Shakespeare. I la història d'un escriptor, Virgili Pardal, que malda per enllestir una obra inacabable, enganxat a la mateixa font de gaudi, coneixement i metzina que comparteixen els protagonistes de la seva ficció. Jordi Cussà va culminar aquesta novel·la, clau en la seva trajectòria, pocs mesos abans de morir. És la cirereta del seu magnífic llegat literari.«Li constava que la literatura, o més ben dit l'esforç narratiu creatiu, li havia salvat la vida. Li havia justificat gairebé quatre dècades de respirar i fer la viu-viu, esperant sempre que al capdavall ell, ell com a individu més enllà de cap altra persona, hi descobrís un sentit genuí.»Jordi Cussà també ha publicat amb Comanegra 
El primer emperador i la reina Lluna.

Les muses — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Les muses», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

A Toledo, m’esperava una sorpresa del tot insospitada: als quaranta-sis anys (i cèlibe des dels setze, quan l’abat Sorramola m’havia portat a un bordell perquè em desvirguessin), vaig conèixer una vídua de trenta-cinc, la mestressa de l’hostal on m’allotjava, i me’n vaig enamorar abans que el gall cantés tres albades. Encara més increïble i afortunat va ser que ella em correspongués, si més no en el sentit carnal, perquè aquella angoixa per a mi era tan nova com profunda i no sabia ni com seduir la bella vídua ni tampoc com dir-li simplement bon dia. Li vaig explicar que, de bona llei, no em podia casar amb ella perquè formalment encara era un servent de Déu, però ella va esclafir a riure com si li hagués explicat un acudit.

—Jo no crec ni en Déu ni en el matrimoni, escolanet! No em tornaria a casar ni pel regne de Saba! —I llavors, abaixant la veu tot i que érem sols a la meva cambra, va afegir:— Quan veig un mascle que m’agrada, m’hi aparello una temporada fins que me’n canso. Però no em confonguis amb una puta, eh? No he cobrat mai i sempre trio jo, des que disfruto a pler de la meva dolça viduïtat.

Va haver de tenir paciència, la mestressa Juana Domínguez, però afortunadament la meva vergonya i falta de destresa, més que nosa li feien gràcia, i la veritat és que al capdavall d’aquella nit, extraordinària per no dir divina, tots dos n’havíem tret un pouet de plaer. El meu, sublim, esclar, perquè l’èxtasi desconegut del sexe se’m barrejava amb un enamorament d’adolescent; i el d’ella en realitat no ho sé, però és cert que reia i jugava com una donzella i em besava amb una avidesa que em destarotava. Quan al cap d’una setmana em va rentar el membre escrupolosament per regalar-me la primera fel·lació de la meva vida, juro que vaig pensar que s’havia tornat boja. Però, quan vaig aconseguir relaxar-me i bandejar els tabús, qui es va tornar boig de goig vaig ser jo.

A la cèlebre Escola de Traductors, d’altra banda, hi vaig entrar amb bon peu: l’infant Alfons, que devia rondar els vint anys i era el primogènit del rei Ferran III, s’havia enllaminit amb l’obra de Guillem de Berguedà, a qui considerava el millor trobador de la seva època, malgrat o gràcies a un sarcasme irreverent i les descripcions pornogràfiques amb què sovint es delectava. Quan va saber que jo n’era un parent llunyà, el cosí del seu net, i que el podia traduir de l’original al llatí, em va afalagar més del merescut. Jo el castellà l’entenia força bé, però no sabia pas escriure’l (encara), mentre que el provençal era la meva llengua de lectura juntament amb el llatí, perquè a Catalunya gairebé tothom parlava en català però no l’escrivia gairebé ningú, sinó que s’optava pel llatí, clàssic o pervertit, o pel provençal. La veritat és que era un regal, guanyar-me la vida com un mestre lletrut traduint cançons i sirventesos del geni iconoclasta del Berguedà; especialment aquells en què es burlava de bisbes i arquebisbes, de senyors feudals, reis i senescals, d’amics i de parents, i en què es vanagloriava de centenars de conquestes sexuals, probablement exagerades o inventades. Val a dir que jo només coneixia una part petita i amable de la seva obra, perquè els porprats catalans la prohibien i la perseguien pertot, de manera que l’esglai primer i l’admiració després van ser considerables. L’escola en si, d’altra banda, era un paradigma de respecte i convivència, un reducte de pensament (gairebé) lliure i expressions múltiples, per aprendre a viure amb aquells que parlen i pensen diferent. I gràcies a la protecció reial, establerta especialment gràcies a una «amiga» del trobador esmentat —Leonor d’Anglaterra, reina de Castella—, fins i tot els inquisidors s’abstenien de qüestionar-la obertament.

Aquell rabeig de calma i rutina gairebé feliç va pujar de grau fins a una mena d’eufòria intel·lectual arran d’una circumstància negativa que es va convertir en una paradoxa benaurada. El cas fou que, entre la campanya fallida contra Alzira (1242) i la campanya estratègica contra Xàtiva, que va desembocar en el tractat d’Almirra (l’any 1244), l’infant Alfons va sofrir una dolència als pulmons que el va tenir clavat al llit un hivern de quatre mesos, i sovint em reclamava a la cort per fer-li companyia. Li llegia obres de trobadors i trobadores provençals en versió original, i després les hi traduïa oralment al castellà comú. I també ens passàvem hores jugant a escacs, esport que fascinava al príncep Alfons i que jo havia practicat durant anys a l’abadia amb un parell de monjos —si bé mig d’amagat, perquè es considerava una pèrdua de temps que no s’aprofitava en el món ni enaltia la glòria de Déu.

Aquest tracte personal amb l’infant Alfons em va decidir a confiar-hi prou per ensenyar-li alguns documents del llegat familiar. Havia reflexionat llargament sobre aquest extrem particular, que em semblava cabdal, i havia resolt que confiar-los tots de cop a algú, ni que fos fill d’un rei, en el fons encara els feia més inversemblants. De manera que, d’entrada, li vaig llegir el capítol on s’afirmava que la Terra era rodona, i es documentava l’existència d’un continent desconegut entre el ponent d’Europa i el llevant de la Xina. L’infant Alfons em va escoltar entre la perplexitat i la burla. Tot i la seva joventut, es considerava un home intel·ligent i assenyat (probablement ho era), però enfront d’aquelles revelacions, vacil·lava. Què faria un savi veritable: arriscar-se a nous descobriments o mantenir-se en la tradició dels dogmes?

—No en tens cap mapa? —em va preguntar intrigat al final.

—No —vaig mentir, sense cap escrúpol. La veritat era que tenia unes quantes làmines copiades dels Llibres dels Atlants, però m’havia jurat no parlar de l’Atlàntida a ningú perquè no em tanquessin en un manicomi—. A pesar de les rondalles d’alguns capitans vikings, no hi ha testimonis fiables que ningú hagi travessat l’oceà fins al continent ignot, així que l’únic que es pot aventurar, repeteixo, aventurar, és que de nord a sud pot ser tan llarg com el d’Europa i el d’Àfrica junts, des del nord glaçat de Noruega fins al cap de Bona Esperança.

—Increïble —va murmurar l’infant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i l’índex, per contemplar-la com si no n’hagués vist mai cap.

—Bé —vaig reprendre, per aportar arguments favorables—, tinc entès que la teoria sobre l’esfericitat de la Terra en realitat ja la va plantejar, si no demostrar, un tal Claudi Ptolemeu d’Alexandria el segle primer després de Crist.

L’infant, enxubat en una butaca i amb un escambell sota les cames, va queixalar la poma amb expressió fàtua i la mirada guspirant al foc de la llar.

Resumint, que prou que costa, tot va anar francament bé mentre érem a Toledo, i tot va anar de mal borràs (per no dir cap renec) quan vam marxar cap a Saix, al peu del riu Vinalopó. L’infant Alfons hi anava a signar el tractat d’Almirra en nom del seu pare, Ferran III, que sempre estava poc o molt malalt però encara no s’havia mort mai del tot.

Alfons em va convèncer en mala hora de fer-me passar per un copista mut, per comptar amb la meva opinió sobre les intencions veritables del rei català i els seus consellers. D’entrada li vaig pregar que no em forcés a trair aquell que, fet i fotut, era el meu rei. Però ell em va regirar l’argument assegurant que l’objectiu final era evitar l’escabetxada mútua, una veritable gesta que beneficiaria ambdós reis i tots els seus súbdits. Reconec que em va convèncer.

En el context polític, l’infant Alfons de Castella tenia una espina clavada arran del setge contra Alzira, perquè no havia aconseguit conquerir la plaça. Dos anys més tard, va atacar Xàtiva amb tanta perseverança que de poc no provoca la guerra. Al capdavall, en tot cas, va aconseguir que Jaume I acceptés negociar un tractat de pau per delimitar la frontera. Com en tots els tractats d’aquesta mena, va haver-hi un pilot d’estira-i-arronses, i algun moment de crisi en què l’espectre de Mart i dels seus gossos planava damunt dels campaments.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Les muses»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Les muses» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Отзывы о книге «Les muses»

Обсуждение, отзывы о книге «Les muses» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x