Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– Però vostè pel que explica, ja sabia que seria l’hereu primogènit, l’únic que podria manipular les escriptures o em confonc?

– Sí, ho sabia, però no vaig forçar mai el meu pare a prendre aquella decisió... Jo ignorava el que ell tenia en ment.

– N’està completament segur?

– Es clar, com s’atreveix? - En Robert començava a alçar el to de veu. El seu grau d’alteració anava creixent significativament – Faig tard, hauria d’anar tirant...

– Perfecte, però vull programar-li una nova cita amb el seu germà a l’oficina. Aquesta entrevista no ha quedat tancada. Hi ha moltes escletxes que apunten cap a una direcció que sembla indicar que la mort del seu pare és un parany, una trampa enganyosa, programada des dels inicis per assolir un objectiu molt concret.

– No puc escoltar-la més, ho sento. M’estic sentint ofès i acusat. No és just. Li garanteixo que m’estimava el meu pare amb bogeria, per això el vaig voler acollir.

– Això ja ho comprovarem, no en tingui cap dubte. No cal que m’acompanyi, ja sé on és la porta.

La policia agafa el diari amb l’esperança que ha extret informació que pot ser reveladora i prou eficaç per desembussar l’entramat de peces que encara estan força escampades, desordenades, molt disperses. Tanca la porta amb un cop brusc i baixa les escales amb un bri més dinamitzat.

Capítol 10

L’any 2004 les vacances d’estiu a Sant Bartomeu deixen un regust de boca amargant. La Paulina passa el mes d’agost a casa dels seus pares, com acostuma a fer cada any. La companyia que els proporciona és gratificadora, compensatòria i extremadament inigualable. En Maurici i la Rosalia agraeixen les estones de enraonia amb la seva filla gran, la qual sempre està a l’aguait de la integritat i la seguretat dels seus progenitors. La Glòria, també decideix acompanyar la seva mare en l’estància temporal a poble. La noia va a l’institut San Ferran, una acadèmia concertada, en què es sent bastant acoblada, ja que va seguint amb correcció els paràmetres indicadors d’un aprenentatge ortodox, en les matèries que se li assignen. Ella té preferència pels temes lingüístics i, igual que la Paulina de jove, ella avorreix les matemàtiques. Les fórmules aritmètiques, les equacions, els logaritmes i aquells problemes de càlcul que s’han de resoldre amb incògnites força complexes l’atabalen i sobreexcedeixen la seva paciència. La néta dels Ribó però, és aplicada. Gairebé any rere any sobrepassa la mitjana ponderada de l’aprovat. Les seves qualificacions tenen una puntuació mínima de notable i els pares, en aquest sentit, tot i no fer safareig popular, es senten satisfets pels resultats de la filla. S’ha de dir, no obstant això, en Jordi es mostra desentès davant el grau de culturització i sapiència en procés d’evolució de la seva filla. El pare no acaba de valorar les institucions escolars com alternatives, que encarrilen el jovent cap a un futur laboral prometedor, en termes de competitivitat i d’eficiència. L’home, curt de mires i de mentalitat que s’apropa a l’obsolescència, no valora el mèrit dels docents que comuniquen el seu saber, fruit d’hores d’estudi, de lectura i d’assimilació de continguts per ser grans transmissors gràcies a la persistència i abnegació durant la carrera de magisteri.

La Paulina, en canvi, sempre estimula la Glòria a que es recicli, a no quedar-se encallada ni conformada en el que ja hagi après. Per la mare, la qual a poble no va tenir els mitjans econòmics, per poder accedir en el procés d’aprenentatge formatiu, vol un futur per a la filla completament antagònic. És partidària que no deixi per demà el que es pugui fer avui. En altres paraules, la Paulina considera imperant que la Glòria estigui centrada i concentrada en assolir el seu objectiu: arribar a ser una futura promesa en el camp de la bioquímica. Sembla contradictori, ja que la literatura, els idiomes i la història contemporània i la inicial inclinació per la puericultura són camps d’estudi que més l’exalten, en canvi, tot el que està relacionat amb la psicofarmacologia, la biogenètica i les fórmules químiques que constitueixen ser els components essencials per l’elaboració dels fàrmacs, aquell any comença a adonar-se que la fascinen. Treballar en un laboratori, a porta tancada, analitzant, fent proves amb espècimens animals, testant la qualitat de les essències i comprovant l’eficàcia i la resposta regeneradora dels cossos dels usuaris que, posteriorment, consumiran el producte final, per ella es tracta d’un càrrec gairebé honorífic.

Aquell estiu a pagès no podia trencar amb l’excepcionalitat d’unes notes exímies, impecables, que transgredien els barems de la mitjana social. Tot i estar a Sant Bartomeu, la noia, a camí del vint anys, porta a la motxilla quaderns de repàs i novel·les que tenen relació amb la comunitat científica i els avenços farmacològics, a més de llegir les controvèrsies que es posen de manifest entre els filòsofs de la història de la humanitat, que van fer alterar, amb les seves teories implacables, l’opinió pública del gremi mèdic al llarg dels mil·lennis. L’afany per poder contrastar recursos pseudomèdics i les influències entre els pacients, consumidors de productes pal·liatius i resolutius, en certa mesura, quan el dolor s’intensifica, no deixen la Glòria indiferent i la seva mare, tot i tenir un marit que la desmereix, que difama la seva personalitat amb atributs desacreditadors per no dir demencials, ella sobreviu davant els alts i baixos d’un matrimoni fallit gràcies a la Glòria. La filla és com l’aliment nutricional que fa que la mare pugui neutralitzar qualsevol indicador de violència que viu a Barcelona i també a poble, a través de la verinosa boca d’un marit desnaturalitzat, que s’apropa cap a una conducta de sadisme que aquest no s’entesta en ocultar.

Aquell any, però, en Jordi treballava durant la setmana a Barcelona i només s’aproparia l’últim cap de setmana del mes d’agost per exercir de xofer i recollir la família. La Paulina, en aquell sentit, podia respirar airejada, amb una certa calma que no tenia l’oportunitat de viure a ciutat. Cada dia sortia a passejar amb la Rosalia, mentre en Maurici anava al casal d’avis a jugar al dòmino i els escacs. L’avi de la Glòria tenia una propensió innata a gaudir dels jocs estratègics. Qualsevol moviment de fitxa que pugui desviar l’atenció del contrincant, era ben vinguda per ell fer la rematada final i derrotar-lo. Potser els gens són capritxosos i l’avi té un cervell reflexiu, analític i pensador en desmesura, com la Glòria, des d’un altre vessant temàtic. Néta i avi s’avenien a la perfecció en quant a atributs de caràcter. Eren caparruts, severs i exigents quan volien aconseguir sobrepassar un repte de complexitat elevada, però al final allò que es proposaven semblava ho acabaven vencent amb l’entestament intocable que els caracteritzava.

De jove, en Maurici havia estat caçador. Tenia permís d’armes per poder anar al bosc i matar porcs salvatges que després la seva dona cuinaria amb un bon sofregit de tomàquet, ceba, alls i pebre. De gran però, no sentia tanta febre perquè ja es sentia un home xacrós, per les adversitats fisiològiques d’una edat avançada.

El 15 d’agost de 2004, en Maurici va ordenar en Robert anar a Pol en què durant l’època de ramaders, havien arranjat un camp com a tancat amb filats elèctrics, perquè el bestiar oví pogués passar la nit i evitar fugides i dispersions inoportunes. A la llunyania del territori de Pol hi ha una parcel·la molt empinada, tota fornida d’arbres que semblen fusionar-se per unes branques extenses i ben erectes. Roures, pins, fagedes, es barregen amb les seves peculiaritats i conformen un lloc idoni per buscar porcins senglars, llebres, guineus o conills, que es desplacen amb una corredissa per cercar amagatalls.