Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– Bé – respon vacil·lant – la meva dona, la Carlota, volia un canvi d’aires. La vida a poble no té gaire sortida per les dones que pretenen inserir al món laboral i poder-se reciclar a nivell formatiu. I tot parlant entre nosaltres, vàrem estar d’acord que seria millor que féssim un pensament d’un dia per l’altre.

– És a dir, que si no ho he entès malament, m’està dient que la seva dona va ser la principal promotora del canvi de vida tan innovador i poc avesat, per tant, per vostès?

– Bueno, bé.. no exactament va ser ella – en Robert mig mentia - jo també volia acabar amb el calvari d’haver-me d’aixecar cada dia i embalar, descarregar, portar a pes caixes de pinso i palla, xais nou nats, munyir i netejar els corrals amb pulcritud...ja m’entén, també volia renovar-me i fer un canvi per tenir millor qualitat de vida.

– I el seu pare, com va reaccionar en proposar-li de fer el trasllat a Manlleu?

– Al principi, no ho acabava de concebre però no va oposar-s’hi gaire.

– Tinc entès que tota la vida vostè ha conviscut amb els seus pares tan abans com després de casat, m’equivoco?

– No, és així. Ell era un home que sempre necessitava companyia i atencions.

– Però tenia la seva dona, la Rosalia i podien continuar residint a Sant Bartomeu i gaudir d’uns anys de sabatisme, desprès de treballar en condicions tan crues, no troba?

– Sí, té raó, però ell sempre havia estat un home molt vinculat a mi.

– En quin sentit?

– Bé, vull dir que sempre havia estat un pare molt protector.

– I de què l’havia de protegir si vostè ja era econòmicament autosuficient i ja havia decidit consolidar un matrimoni no abans declarat?

– Jo sempre he estat el petit dels tres germans i el meu pare sempre m’ha vist com el fill indefens, menys apanyat, poc emprenedor, no ho sé, potser tot plegat sembla arcaic, però sempre havia tingut una afecció delirant, una debilitat per mi que no era raonable, però que ha persistit amb el pas dels anys.

Les mans, mentre ell parla, continuen bellugant-se com si un pianista estigués clicant les tecles de l’instrument sense atur. La barbeta va descompassada, amb un moviment trèmul, que a la comissària no li passa desapercebut. Les faccions d’en Robert, tan arrodonides, tan circulars, de sobte semblen disgregar-se i amb les mans juntes, gairebé empunyades, aparta durant un moment la vista de la policia. Fa l’efecte que diu mitges veritats. Tot el que diu és anotat a l’agenda oficial per seguir un ordre protocol·lari i, d’aquesta manera, procedir al seu arxivament. Qualsevol declaració formulada amb una aparent garantia de versemblança ha de ésser considerada com una pista d’informació de la qual no se’n pot prescindir.

De sobte, l’interrogatori fa un gir de guió que impressiona el fill petit dels Ribó.

– Parlem de la seva situació econòmica i familiar. Tota la vida s’ha dedicat a la mateixa professió fins aquests darrers anys?

– Sí, jo era la mà dreta del meu pare a nivell de treball. Em corresponia contribuir en els deures de la pagesia i com a vigilant ramader sempre estava involucrat en què el bestiar tingués una font de subsistència assegurada.

– Què vol dir amb una font de subsistència? No ho acabo d’entendre. Els guanys que obtenien vostè i el seu pare eren compartits equitativament?

– Què pretén insinuar? Si el meu pare em mantenia econòmicament i si jo li robava els quartos? No sé on vol anar a parar.

– No és ben bé això el que li estic dient. Però ja que ho expressa de forma planera li accepto el rebatiment i, sí, vull dir si vostè rebia una paga salarial per part d’en Maurici Ribó que feia que pogués mantenir la seva pròpia llar.

– Jo cobrava subvencions de la Generalitat igual que el meu pare, en funció del número de vendes d’ovelles i xais segons la temporada.

– És a dir, que entenc que vostè era un soci competent que treballava a les ordres del seu pare?

La conversa adoptava un caire que a en Robert li semblava una intromissió en tota regla. La comissària, segons la seva impressió, parlava a la lleugera, sense tenir en compte el dolor que comportava viure el procés de dol després de la defunció del cap de família dels Ribó. En dècimes de segons, la ment d’en Robert es torna com un disc de vinil que reprodueix, a partir d’una imaginació activada, les intencions subliminals de la policia i no vol deixar-se intimidar ni es vol sentir amenaçat per una entrevista, en què surten a la llum els interessos patrimonials.

– Sé que se li fa tard i ha de tornar a la feina – reconeix la comissària - però necessito que em confirmi una cosa.

– Endavant, pregunti breument el que vulgui – contesta irritable en Robert. Ja començava a estar fins els nassos de tantes preguntes, en què ell intuïa que amagaven una intencionalitat acusatòria – I sí, és veritat que estic fent tard...

– Coneix aquest diari? Agafi’l sis plau i digui’m si creu que el redactor és el seu pare.

En Robert s’aixeca del sofà amb impetuositat i l’agafa sense gaire convicció

– No, no l’havia vist mai, d’on ha sortit?

– El dia que vàrem trobar el cadàver al lavabo part de la portada del llibret sobresortia de la tapa del bidet. Vostè creu que va anar a parar allí per casualitat o creu que algú amb mala fe el va col·locar per intentar atordir la recerca i captura d’un presumpte culpable d’un crim premeditat?

En Robert no dona crèdit al que sent. Els braços li comencen a fer moviments desenfrenats, mentre protesta davant del comentari, per ell, taxatiu i atacant .

– No sé què vol que li digui exactament comissària, però jo no he fet res. Aquest diari el desconeixia. No tenia constància que estava paginat amb dates i paràgrafs que soc incapaç d’entendre.

– Té raó. Semblen jeroglífics, que gairebé només un criptòleg podria descodificar. Però a part d’aquestes grafies simbòliques esborronades pel pas del temps i escrites amb un grau d’enteniment pèssim, no comparteix amb mi la possibilitat que algú volgués fer-nos creure que el seu pare havia anat al lavabo a vomitar perquè sentia vertigen o marejos amb el llibret a les mans i, de sobte, s’espanta i decideix estirar-se al plat de dutxa per alleugerir els efectes de lipotímia?

– No ho sé. Jo aquell dia era a casa del meu germà, l’Eusebi.

– I perquè no era a casa amb els seus pares?

– Estic obligat a contestar aquesta pregunta?

– Sí, encara que no declari davant d’un tribunal sota jurament, l’interrogatori s’ha de reconsiderar vàlid i apte per recavar proves que ens portin al punt de partida, abans de produir-se la mort.

En Robert obre la boca i deixà anar uns sospirs discrets. Esbufega, perquè se sent atrafegat. Tantes preguntes li provoquen males vibracions.

– D’acord, el meu pare havia signat un acord sota notari.

– Quina mena d’acord?

– Era un pacte familiar en què a voluntat em cedia la casa pairal quan fos mort a canvi que l’adoptés a casa després del trasllat a Manlleu.

– I aquest pacte està formalitzat per escrit?

– Sí, el notari va fer testament però de fet jo no l’he vist mai físicament.

– I com és que el seu germà en tenia constància d’aquesta maniobra si el seu pare només havia acordat que vostè seria l’únic titular hereditari i no n’havia fet declaració pública?

– Bueno, – tornava a estremir-se de por, vergonya i vacil·lació – quan vivíem a Sant Bartomeu i el meu germà ens visitava, sempre em preguntava si jo tenia el testament del meu pare, si me n’havia apropiat.

– I què li responia?

– Que no, evidentment. El meu pare el tenia guardat i no en faria ús fins que sabés que la seva mort s’apropava.