Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

En Maurici sempre ha suat de valent per poder mantenir una família amb un estat de precarietat notable i ara sembla com si quelcom l’empenyés a ser destituït del seu càrrec de patriarca, a més de sustentador de la llar una mica entristida per membres amb contradiccions i conflictes difícils de solucionar.

La comissària continua donant voltes al seu cap sobre les possibilitats de conduir en Maurici cap a una mort indesitjable i tan brutal. Fa basarda pensar en els enemics que podia haver compilat amb el pas de les dècades. A comissaria, molts crims han estat resolts, perquè s’han trobat els inductors de l’homicidi, que volien una revenja amb la víctima per obtenir metalls preciosos, diners, pintures valorades a un cost elevat i mercaderia traduïda en espècies. Altres però, mai han pogut ressorgir a la llum, ja que s’han hagut de tancar per falta de proves no demostrables amb fiabilitat i garantia d’existència. La comissària Roig, mentre està arribant a la cruïlla de Manlleu, a una velocitat molt minorada, recorda el cas d’un home semblant a l’edat d’en Maurici, el qual va ser expropiat del seu patrimoni, però no abans torturat i massacrat per una parella de cosins germans. Déu meu! es diu ella gratant-se el front, mentre la boirina cada cop més espessa gairebé li entela els vidres davanters. El patrimoni, es clar, alguna relació, alguna cosa implícita hi ha de figurar, perquè un home ja gran, que ha transcendit a moltes peripècies, calumnies, traïcions i infortunis hagi de ser liquidat d’un dia per l’altre sense motiu ni una justificació explicativa aparent. Tanmateix, però l’home ha estat un amant de la feina de mena. Algú que no s’ha adormit a la palla, per aconseguir que tothom tingués un plat a taula ben calentó i de força qualitat nutricional. La seva mort, en cas de ser fortuïta, també podria tenir un argument sòlid i especificatiu, perquè la salut d’en Maurici sofria un desgast, una mena d’esgotament vital que l’hauria conduït cap a una mort súbdita, impertinent i turmentosa. La lògica més elemental podria annexar-se a aquesta última raó: un home de salut afeblida, amb un tumor benigne totalment reconegut, que abandona el món, perquè els seus òrgans, teixits, massa òssia, músculs i cèl·lules ja no es poden regenerar. En canvi, aquest últim raonament sembla massa simplista, massa senzill per ser recollit com a fonament irrefutable, pensa la comissària Roig, quan, després de donar moltes voltes i circumval·lar pel centre de Manlleu, troba en un solar al aire lliure una plaça que li permet aparcar el cotxe. Es posa a peu dret i amb el botó de les claus, prem el tancament centralitzat que fa assegurar la tanca hermètica de les portes. No li costa gens trobar l’adreça. És força a prop del pàrquing del carrer, en què pot estacionar el vehicle. El seu pas és vigorós, enèrgic, amb una predisposició inevitable a voler comprendre el fenomen que ha arrossegat el senyor Ribó a la tomba, sense cap argument que la convenci. Truca per l’intèrfon mentre espera gairebé dos minuts a què el fill petit dels Ribó respongui, amb una veu que deixa caure una sonoritat en el to que quasi sobresalta la comissària:

– Digui? – pregunta en Robert.

– Soc la comissària Roig. Recorda que tenim una cita pendent?

– Clar, i tant, pugi.

Des de la porteria la porta és empesa per la policia. Només en entrar, es veu com és de rònec el vestíbul; unes parets de pintures que s’estan humitejant per la de capes de necessiten com a aliment primari i aconseguir, així, un estat decent. Les esquerdes que hi ha al sostre i a les bandes de suport són protuberants i el flaire que es desprèn és una mica ofensiu i malmet l’olfacte a l’hora de respirar. La comissària s’adona que l’ascensor està espatllat. Quina mala sort! Pensa. Ara toca fer de gimnàstica i pujar a peu fins el cinquè pis. Bé, no hi ha problema.

Mentre creua el passadís veu que a la banda dreta un taulell de gruix macís, tot fet de fusta de roure, presideix la cantonada completament desocupat. La comissària s’estranya al no veure cap conserge a qui preguntar. El servei sembla aturat tot i tractar-se d’un dia laborable, en què entrades i sortides als pisos acostumen a ésser més sovintejades. No obstant, la sensació que percep ella és tètrica. Tanta quietud, tan de silenci és com si tot s’hagués convertit en un caliu sepulcral. En realitat, però, aquesta escala té fama de ser molt calmada. En tots els pisos residents, la prudència i la discreció són factors que els honoren. No hi ha xivarri en els replans ni murmuri, el quals puguin desconcentrar i trasbalsar el jovent si ha d’estudiar. Les escales tenen uns graons de marbre esquitxats per taques de color negre, que contrasta amb el fons blanquinós. Mig pam de separació amb el terra mestre fa que les cames hagin de fer un moviment d’empenta endavant, en el qual l’embranzida és vital. Com en Maurici i la Rosalia han pogut carregar amb tota la compra del mercat quan l’ascensor havia deixat de funcionar per alguna avaria? La comissària deixa caure un pensament fugaç que aviat queda ombrejat quan truca al timbre dels Ribó. En Robert obre la porta gairebé amb ímpetu, com si estigués disposat a col·laborar en l’interrogatori que s’ha d’encetar sense gaire resistència. Ell porta un pijama de vellut amb un barnús força elegant, d’un color granat i unes espardenyes d’espart, encara que els cabells se li veuen xops i quelcom grenyuts. Fa l’efecte que s’acaba de dutxar.

– Bona tarda – diu la comissària amb amabilitat – l’agafo en un mal moment?

– No, i ara. Gens ni mica. Estava endreçant el lavabo desprès de rentar-me el cabell. Perdoni el meu aspecte demolidorperò es que quan corro per casa m’agrada anar amb roba folgada.

– No s’ha de disculpar de res – diu la comissària amb un to desenfadat – Puc entrar?

– Passi i acompanyi’m al menjador que estarem més tranquils. La meva mare és a la cuina desinfectant els altells.

– Molt bé. No m’entretindré gaire, ja que per telèfon m’ha semblat que disposava d’una hora més o menys, ho he entès bé?

– Sí. Correcte. Així és. He de repartir comandes que surten de fàbrica a diferents distribuïdors i comerços de la comarca i sempre vaig de bòlid. De fet, entro a les quatre i mitja.

– Veig que la feina l’absorbeix molt i està poc temps a casa, pel que m’explica.

– Sí, és cert. Sempre tinc encàrrecs per repartir, tret d’algun cap de setmana que estic lliure, els meus horaris sempre pateixen fluctuacions i, per tant, no són gens regulars.

– Senyor Ribó – prossegueix la policia – li seré franca. La meva visita va lligada a la sospita que el seu pare no va patir un atac de cor el dia de la seva mort.

– Però no pot ser. Després de tornar de Barcelona es trobava millor, encara que els metges l’havien descrit com un home de salut ressentida.

– Té raó, però aquesta no és la qüestió. Quan temps fa que viuen a Manlleu?

– Aquest any ha fet cinc anys – respon en Robert.

– I què els va impulsar a abandonar Sant Bartomeu?

– Bàsicament la feina. El meu pare s’anava gent gran a marxes forçades i la ramaderia és molt dura i sacrificada. Requereix una dedicació, que absorbeix la vida familiar de qualsevol persona.

– Però hi va haver algun detonant que forcés l’abandonament? Li diré d’una altra manera, perquè els seus pares no van decidir continuar vivint a Sant Bartomeu, malgrat la jubilació anticipada?

En aquell moment en Robert comença a enrogir, com si li fes vergonya parlar de la seva dona, tan mandatària, tan exhortativa. La comissària es fixa en el llenguatge no verbal i les mans de l’home semblen unes joves dansaires. Els dits d’en Robert repiquen contra la seva falda, quan s’acomoda al sofà, que es troba encarat als finestrals del menjador.