Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– No noieta, tu el que has de fer és anar a escola, aprendre de llibre, agafar cultura per dirigir les regnes de la teva vida i tenir un futur professional prometedor –deia l’avi.

– No, que va! No hi estic d’acord – protestava la criatura –el meu món és aquí, envoltada de serralades costeres, de valls que es superposen, d’animals que s’avenen amb la natura tan resplendent i generosa. M’agrada massa el teu ofici, avi.

– Ho sé, ho sé. I per això et dic el que et dic. Has de ser bona minyona i seguir els bons consells que et transmeto.

– Però, què vols? Que de gran sigui arquitecta, mestra o advocada, per exemple?

– No importa tant la professió que escullis sinó que tinguis clara la teva vena vocacional. Que puguis ser cooperadora, competent, lluitadora, amb ganes de superar els errors comesos i sempre amb un afany de progrés gens abandonat.

– Però el que dius també ho puc aconseguir aquí amb tu, al camp.

– No és el mateix. L’ofici que jo faig et nega el cent per cent de tota possibilitat de gaudir del lleure. Tampoc et permet posar-te en contacte amb la principal font del coneixement, els llibres.

– Però jo ja llegeixo novel·les d’aventures, de fantasia, de ciència-ficció,.. Una cosa és compatible amb l’altra.

– Només intento dir-te – prosseguia l’avi com si prescindís de l’aferrament de la seva néta – que sempre puguis estar en contacte amb vies d’aprenentatge. Anar a l’institut i fer carrera universitària t’ajudarà a assentar les bases, perquè el teu futur sigui més exitós.

– Però la mare té els estudis primaris i bé que és una dona amb cultura – rebatia la Glòria.

– A ella prou li hagués agradat continuar estudiant si d’ella hagués depès – va assegurar l’avi.

– I perquè no ho va fer?

– Perquè jo i la teva àvia ens guanyàvem les garrofes com podíem. Rebíem unes subvencions molt baixes per part del govern i massa despeses feia que no poguéssim disposar de temps per costejar a la teva mare i als teus oncles els honoraris que fer estudis superiors requerien.

– Quin greu, ostres! Potser sí que m’hauria de construir un futur més digne per no patir tant.

– Creu-me que la feina de camp et condemna a la misèria, a sempre anar amb la corda agafada al coll, gairebé sempre un es sent escanyat i creu que ha depreciat tota una vida en una sol afer del qual ja mai més se’n pot despendre.

Ja a l’any 2005 la Glòria té en ment estudiar puericultura. Li agrada la canalla i vol dedicar-se al món de la pedagogia infantil. També però li havia abans passat pel cap estudiar empresarials o econòmiques. El seu pare, un home assessor financer en una sucursal del Banc Sabadell, volia que la seva filla tingués nas pels negocis. Que fos una persona rastrera, cínica per intentar recaptar una bona cartera de clients a partir de les arts de l’ensibornament i l’ostentació verbal. La Glòria l’escoltava i al principi es sentia empesa perquè, a vegades, somiava en la possibilitat de treballar en una banca local, però, després del primer flaix mental que albirava, la feina dedicada a poder fer d’educadora i instructora de canalla, que són verges de lletra, però àvids cap a la descoberta de nous àmbits didàctics, la fascinava.

La mort de l’avi, tan imprevisible però l’havia trastornat bastant. La noia havia estat tota la setmana a Quirze de Besora perquè es celebrava una competició al aire lliure; una mena d’exposició de quadres de diferents artistes de belles arts; més aviat, gent que practicava la tècnica de l’aquarel·la faria una exhibició en què es remuneraria el guanyador final amb un premi de cent euros.

Després del desplegament de pintures a la Plaça Major de Vic es faria ball i la Glòria havia demanat permís als pares per anar amb una veïna de Sant Bartomeu.

– Reina, t’he de donar una notícia greu, molt trista – li va dir la mare quan ella era a casa de la Inés, la seva amiga, per esmorzar juntes – el teu avi és mort. L’han trobat a la nit al lavabo. Li han de fer l’autòpsia perquè no saben quina ha estat la raó fonamentada.

La Glòria no donava crèdit; un munt de records s’amuntegaven dins el cervell de doneta ja formada. Tantes estones de xerrameca, amb un avi que semblava volia reconduir-la, perquè en un futur fos una dona de profit i ben reeducada i ara tot se n’anava a norris. De sobte, ja no el veuria mai més. Els ulls se li entelaven de llàgrimes i el seu oncle, en Robert, va ser qui després de dos dies de protocol de durada per l’exploració forense, la va recollir per dirigir-se cap al tanatori de la capital de Vic i reunir-se amb la resta de familiars i coneguts.

L’enterrament va ser molt commovedor. Tots els veïns del poble de Sant Bartomeu, a més de coneguts de la comarca d’Osona, varen fer assistència. Hi havia unes sis-centes persones i molts plors desconsolats. La Rosalia semblava una primavera de sospirs entretallats per una plorera immensa. A l’església, el capellà va recitar una dedicatòria que la Glòria havia manuscrit en un foli, perquè fos depositada al taüt, a més de moltes corones de flors, que estaven impreses a nom de cosins, parents més llunyans, companys de localitat o, simplement, gent que sabia el renom d’en Maurici, tan popularitzat entre tots els presents del funeral. La Rosalia, després del comiat formal a l’eucaristia i el sermó del sacerdot en senyal de benedicció divina, no volia que els de la funerària s’enduguessin el fèretre.

– El meu marit és viu, és viu! – anava cridant als quatre vents. - Res ni ningú ens ha de separar!

– Senyora, apartis del mig. Aquest cos l’hem de portar al cementiri per enterrar-lo.

La comissària Roig, en Roger i en Pau estaven també compareguts a la sagristia i, en veure la resistència tan acèrrima d’una dona que semblava volgués fer renéixer un cadàver que ja havia consumit l’últim respirar, van apropar-se i la comissària la va agafar per l’aixella amb força, malgrat l’oposició de la dona.

– Deixi’m en pau! Vull acomiadar-me del meu marit, això és tot.

– Senyora Ribó, està molt trasbalsada, vingui amb nosaltres, l’acompanyarem a casa si cal.

– De cap manera, nooo! Jo he de velar per la salut del meu marit. - Començava a desvariejar.

– Senyora, el seu marit ja no la pot escoltar. Ara descansa en pau i vostè també necessita reposar.

– Porti’m al cementiri, si us plau – pregava la Rosalia.

Tothom sortia de l’església abatut, pansit, com reflexiu, sense gaire esma per interactuar. Molta gent no concebia una mort tan estranya, tan atípica. En fileres, anaven desfilant cap al cementiri, en què una cosina germana d’en Maurici, l’Emilia, va començar a deixar les corones damunt de la que seria la làpida de la víctima. Els fills havien decidit que aquesta seria de marbre amb un epitafi daurat i gravat amb el nom i cognoms del difunt a més de la data de naixement i defunció.

De moment, dos parents llunyans d’en Maurici, en Josep i en Joan, excavaven amb la pala el soc per poder enterrar el cos amb la caixa de fusta blindada. Aleshores, la Rosalia, tot d’una estrebada es va desprendre del braç de la comissària Roig i gairebé saltà dins l’orifici amb una fondària temerària, en senyal de voler reunir-se amb el seu marit.

– Maurici, amor meu! No te’n vagis – bramava i bramava sense atur. - Jo soc aquí per acompanyar-te i vetllar per la teva supervivència.

De poc li va anar que no rellisqués. La Paulina també al costat l’agafava com podia fins que la comissària va obligar-la a retirar-se del lloc de la cerimònia funerària. Els paletes, que ja havien creat un cau molt fondo perquè el cos d’en Maurici pogués encaixar, estaven crispats en escoltar la cantarella d’una Rosalia que aparentava haver perdut el nord i els papers. La Paulina i la seva tia, la Palmira la varen acompanyar en tot el procés de dol cerimonial fins que la comissària Roig va trucar un cotxe patrulla, perquè la portessin fins a casa i l’assistissin.