Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

La comissària Roig ordena al David, l’auxiliar de policia, que tanqui la porta mentre ella i al Martí, que està davant de l’ordinador, que redacti l’informe per poder arxivar totes les declaracions i començar amb l’interrogatori:

– Senyora Rosalia, em faig el càrrec que vostè deu està vivint un infern, un malson. La mort del seu marit sembla coincident, completament casual. Nosaltres l’hem citat perquè sabem que com a cònjuge, molta informació pot deixar emergir per recollir dades, conceptes, situacions que potser són rellevants per ponderar i concloure el motiu de la mort.

– Però, què volen saber exactament? – pregunta la Rosalia mirant amb els ulls saltirons cap a tot arreu.

– La veritat, senyora, només la veritat – respon la comissària – Sé que és molt dur per a vostè experimentar un tràngol d’aquestes dimensions, però ens ha d’explicar alguns detalls de la vida d’en Maurici.

La Rosalia, amb la barbeta i el pols tremolós, a més d’una mirada molt desviada, absorta, assenteix sense fer-se pregar.

– D’acord, comencem – diu la comissària.

– El seu marit tenia enemics?

– Què vol dir?

– Li formularé d’una altra manera la pregunta. El seu marit era envejat, odiat, detestat d’una forma superlativa per algú del seu entorn: família, coneguts, companys de feina,..

– No, es clar que no – contesta la Rosalia solemne –almenys que jo sàpiga. Era un home molt apreciat en tota la comarca del Lluçanès.

– Ho pot afirmar rotundament? – continua la comissària –Li ho pregunto perquè hem trobat aquest diari al bidet del lavabo del pis de Manlleu. En sap alguna cosa que ens pugui ser d’utilitat? Ara li mostro.

La comissària obre diverses pàgines, en què la lletra es troba molt difosa, i gairebé no pot ser desxifrable per l’ull humà. La dona d’en Maurici es mira el diari amb un posat escèptic, com si li fes angúnia furgar en les intimitats del seu marit.

– Miri-se’l tranquil·lament. Li deixo perquè el fullegi. Gairebé està omplert, excepte quatre pàgines que es troben en blanc. I m’he fixat que al final d’aquesta obra hi ha punts suspensius.

– I què em vol dir? – pregunta ofesa la Rosalia – Que el meu marit estava escrivint la lavabo quan va morir, però el bolígraf no el deixava redactar amb eficiència i, de sobte, va caure?

– Un moment, senyora Ribó. No s’atabali. Les preguntes els hi faig jo – contesta amb severitat la comissària.

– El reconeix aquest diari?

– No gens. No l’havia vist mai.

– Al seu marit li agradava escriure?

– No especialment, sí que admirava la seva jove, la Carlina, perquè sempre deia que era la nou vinguda a la família i podia treballar en una escola fent d’administrativa, ja que presumia d’estudis i això l’enorgullia.

– Com explica que un diari, que acostuma a estar en una prestatgeria d’una saleta d’estar o un dormitori, anés a parar al lavabo?

– Estic tan sorpresa com vostès. No l’hi sabria explicar.

– Seria possible que algú el forcés a portar aquest artefacte per simular una causa accidental en la mort?

– No ho crec.

– Llavors, com explica que ell estigués vestit a la banyera, amb un diari camuflat per la tapa d’un bidet? No troba que es rocambolesc el cas?

– Sí, ho sé, però es que jo no en tenia constància d’aquest diari. Potser escrivia les memòries de jove, que sé jo! Quan va fer el servei militar, quan fa lluitar al front durant la guerra civil o quan era un infant, en la seva època d’estudiant a l’acadèmia del poble,... Estic molt perduda – diu la Rosalia amb veu entretallada per l’impacte de la pregunta.

– El seu marit tenia amants?

– Que jo sàpiga, no. Bé, coneixia a moltes dones del poble, és cert i algunes males llengües deien que les empaitava, però d’això a que sigui veritat, n’hi va un bon tros!

– Bé, parlem del seu estat de salut. Com es trobava últimament?

– El mes passat, la meva filla gran, la Paulina, se’l va emportar a Barcelona. Deia que el trobava estrany, com desganat, deprimit, amb molèsties que la feien sospitar que estava malalt.

– I li varen fer proves?

– Sí, unes quantes.

– I què varen detectar els metges?

– un principi de tumor benigne al fetge, però res greu.

– No varen decidir operar-lo?

– No, per conveni familiar es va optar per mantenir-lo al marge d’una notícia tan dramàtica i va tornar cap a Manlleu.

– D’acord, senyora Ribó. El meu company, en Martí, l’acompanyarà fins a casa. Gràcies pel seu temps.

– Però, esperi, ara què passarà amb mi?

– Tranquil·la senyora. De moment, estem compilant declaracions en el nostre arxiu de dades i no podem determinar res que sigui definitori però la mantindrem al corrent de les novetats que s’avinguin.

Capítol 7

El mes d’agost de 2003, dos anys abans de la mort d’en Maurici, en Robert i l’Eusebi varen tenir una enganxada molt forta pel tema de l’herència. El problema però, va complicar-se quan va obligar a fer pujar la Paulina i en Jordi des de Barcelona a fi que confessessin perquè anaven cada any a estiuejar a Sant Bartomeu amb els pares. L’Eusebi i la Sofia, avars i envejosos a més no poder, no podien concebre que la Paulina no volgués expropiar al seu pare del patrimoni al·legat. No podien entendre que la Paulina fos desinteressada, altruista i a la vegada tan fleuma i pàmfila, en segons quins casos.

Davant d’una picabaralla a Hostalets que semblava eternitzar-se, la Sofia i en Jordi conspiraven contra en Maurici, un home ja delicat de salut física pel pas del temps. Es varen distanciar dels tres fills i varen sortir a la terrassa per parlar més anca plens:

– No has notat que últimament en Maurici està més prim des d’aquests anys que ha viscut a poble amb en Robert i la Carlina?

– Sí, aquests pencos segur que no el cuiden gens. La Carlina no és un bon partit per en Robert.

– Jo també ho penso – contestà la Sofia – no hauria de formar part de la família.

– Però ara ja és massa tard – va dir en Jordi.

– Per què? – va rebatre la Sofia – encara podem convèncer en Maurici, a fi que impugni el testament.

– Però, què pretens? – respongué en Jordi. Que l’entabanem perquè es retracti davant d’un document que ja fa temps que va legalitzar i constatar per escrit com a servible i funcional?

– És l’única sortida que veig – contestà la Sofia – aquesta dona, la Carlina, els ha esporuguit a tots. Jo crec que abans de casar-se amb en Robert ja tenia un pla.

– Quina mena de pla?

– Terres, propietats, capital monetari, targetes de crèdit,.. vaja.. tot el seu medi de subsistència – respongué amb energia la Sofia.

– Creus que la Carlina seria capaç de...subornar-lo?

– I tant –digué convençuda la Sofia –si no perquè creus que el vol a casa? Perquè ella no es preocupa pel benestar del matrimoni Ribó, però sí que vol els seus quartos. Ella és una dona de classe, de manicura impecable, maquillatge d’etiqueta, aspecte clamorós... però els sogres de criats i a passar gana.

– I què creus que hauríem de fer? – digué en Jordi – els sogres semblen decidits a acollir-los de per vida a casa, perquè els cuidin a canvi de la cessió del testament.

– Hem de parlar amb en Robert –va proposar la Sofia – Ja sé que ell no pinta res, que la Carlina el governa a la seva voluntat. Per ella, el seu home és un titella, un ninot de drap a qui es pot enredar amb facilitat.

– El nostre filtre és la Paulina, la teva dona – va dir la Sofia – ella pot fer de mediadora entre els dos germans perquè arribin a un consens.