Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, s’hi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.

– D’acord, tu guanyes –va assentir en Robert – si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.

– Tot un gest de part vostra. Gràcies. – respongué la Paulina.

El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver d’insistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.

Primer, varen anar a l’ambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. L’especialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que l’índex d’opcions que es pogués extirpar era molt favorable, però d’entrada tots els fills i la Palmira, la germana petita d’en Maurici, no ho veien clar.

Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:

– Si l’operem és molt probable que no se’n surti. És un home que, per l’edat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i l’estil de vida tan rudimentari. – deia la Palmira –Però, d’altra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.

La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a l’espanyol. Ella deia que les llistes d’espera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de l’anomalia a l’hora d’operar i no pas l’antiguitat del malalt, l’historial mèdic i els antecedents clínics.

– Jo optaria per posposar l’operació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.

– Potser té raó, tia. – contestà la Paulina – El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.

– Ho sé –va dir la Palmira – El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill l’acull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt a veure. No sé perquè m’ho sembla però aquesta dona té un passat fosc i amaga alguna cosa. És quelcom intrigant i la seva mirada, irritable.

– Sí, la meva cunyada sempre ha estat cobdiciosa, de la verge del puny, molt garrepa i suspicaç. Però, d’això a que es despreocupi tant de la salut del seu sogre, hi ha molta diferència.

– L’herència, Paulina, l’herència. – respongué la Palmira – Tota la vida ha esperat amb candeletes, des que es va casar amb en Robert per ser la propietària i mestressa dels terrenys que el meu germà té sense construir.

– N’està segura, tia, que hi ha gat amagat?

– I tant, no en tinguis cap dubte. La Carlina només viu per acaparar, per embutxacar-se de calers. Té un afany pel materialisme molt agut.

– Potser ens estem precipitant amb aquesta acusació, d’entrada quelcom infundada.

– No t’ho creguis. La Carlina té vint-i pocs anys però no és tonta. Procedeix d’una família en què una vida regalada ha estat sempre a la seva disposició. Ella és valenciana i no t’oblidis de la dita: Valencià i home de bé no van lligats ni amb rodes.

La primera setmana de setembre obria les portes famèlicament, ja que el sol a Barcelona encara feia irradiar una escalforeta agradable i acollidora. En Jordi, tot emmurriat, estava fart d’aguantar el sogre i volia que escampés la boira cap al poble quan abans millor. Amb la Paulina anaven a cridòria diària i el pobre Maurici, un home de pipa i pau, havia d’engolir-se la mala maró que es respirava en aquella llar.

La Paulina pensava si seria bo que el seu pare sabés que tenia un tumor benigne, però no gosava verbalitzar-ho. Ben segur que els germans s’hi negarien en rotund. Però, què carai, ell era el principal interessat i tenia dret a estar informat sobre un assumpte tan espinós.

Capítol 4

El dia vint de setembre de 2005 en Jordi, per fi celebrava la marxada d’en Maurici cap a Manlleu. La Paulina, per la seva part, el va cuidar molt bé durant l’estada a Barcelona i, fins i tot, el seu pare païa els aliments d’una manera més regular.

La Paulina sense ser vegetariana tenia devoció pels plats de verdures i hortalisses. Molts ingredients naturals eren per a ella imprescindibles en la dieta diària i això ajudava al seu pare a eliminar toxines que l’organisme no necessitava per nodrir-se. A poble, no obstant, es cuidava menys tot i que la Rosalia feia de cuinera i ell de majordom, ja que treia els àcars de la pols, partícules i volves a part dels gèrmens que s’incrustaven a cuina amb draps, fregalls i pinzells. Quina vida tan esmicolada, tan trencada d’afers improvisats, d’alegries espontànies, de moments afalagadors i sabàtics! Però el matrimoni Ribó havien triat una vida com dos ermitans on la tasca social i el lleure hi tenien poc predomini.

A Manlleu, quan sortien a fer la compra, es trobaven coneguts del poble i petaven la xerradeta durant uns minuts, però eren instants tan efímers que els Ribó no tenien temps de delectar-se. Tot eren presses i un esverament que feia que la vida del matrimoni fos ensopida, marcada per una monotonia innegable. En Maurici però, feia més bona cara. En Robert i la Carlina ho varen notar quan va tornar de Barcelona. L’únic desavantatge era que l’home vivia traït per una mentida. La Paulina, quan va tenir els resultats de les proves en mà, li deia al seu pare que tenia una gastritis quelcom crònica i ell es tornà crèdul davant aquella versió. La filla gran dels Ribó, igual que la Palmira, desaprovaven l’engany que havien hagut de maquinar, perquè l’estat psicològic d’en Maurici no s’inclinés cap a una davallada.

A vegades les mentides pietoses pal·lien els efectes d’un trasbals mental, que fa que les malalties puguin somatitzar-se amb un agreujament que pot ser arriscat pel pacient. En Robert i l’Eusebi no volien que el seu pare visqués, en el temps de vida del qual disposava, com un esclau o pràcticament condicionat per una notícia nefasta. Eren partidaris de relativitzar la veritat i poder treure ferro a la gravetat que un tumor podia provocar en la salut d’en Maurici.

I els dies transcorrien a una velocitat vertiginosa i la Carlina, com sempre, per no canviar els vells costums, ordenava al seu sogre encarregar-se de mantenir la casa immaculada. Era una jova despietada, indolent, no tenia cap consideració cap a un home que estava en plena convalescència, recent sortit d’una clínica després de fer-se una exploració integral. Era algú, com deia la Paulina, a qui li havien robat un tros de cor. La compassió no era un valor del qual la Carlina en pogués gaudir.

– Encara esteu així? Però que us passa Maurici? Son les set del matí i encara al llit?

Un dia d’octubre de 2005, en Maurici tornava a sentir com el cap li rodolava, las cames li començaven a fallar i una pèrdua d’equilibri estava manifestant un repetir regular. Ell feia l’esforç d’ajudar a la seva esposa Rosalia en tot el que podia, per no decebre la seva nora, desentranyada, egocèntrica a més no poder. Malauradament, l’estat de salut d’en Maurici denigrava. No es concentrava ni tenia prou bri per mantenir el cos a peu dret massa estona. Quan la Carlina i en Robert anaven a pencar, la Rosalia li exigia al seu marit que s’estirés al sofà, que ja miraria de portar la casa tota sola. Però el seu home encabritat, exacerbat pel fet de no poder rendir al cent per cent, desafiava la malaltia com podia i, quan la Rosalia anava al mercat, ell agafava l’escala vertical per treure la pols dels altells del mobiliari del menjador. Totes les cantonades eren fregades acuradament, sense deixar cap vestigi de brutícia. La Carlina era tan superficial i presumptuosa que, quan arribaven dates assenyalades en què el convit hi tenia cabuda, havia sempre d’ostentar i reforçar la imatge de tenir un pis sofisticat, polit, molt ben endreçat i conservat. Quanta falòrnia i pedanteria! Però ella no procurava reconèixer que abusava d’uns sogres grans que, per generació, els pertocava passar-ho bé amb els viatges que organitzava la IMSERSO o altres agències promocionals de turisme per al col·lectiu de persones de la tercera edat.