Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– Bona nit, vostè és el fill petit d’en Maurici Ribó? – diu l’agent Arnau.

– Si, jo mateix. Què passa?

– El seu pare és mort.

– No pot ser. Ara anava a marxar de casa de mon germà. Estàvem reunits. Qui els ha informat?

– Una veïna que coneix molt bé la seva família, es diu Teresa Morera.

– Déu meu, quina tragèdia! Quina pot ser la causa?

– Això es el que intentem cercar.

– Ara venim cap a Manlleu d’immediat.

– D’acord. Els esperem.

– Com l’has notat? – pregunta la comissària.

– Afectat, com consternat per la notícia. Però no vull afirmar res, no m’atreveixo.

– El que no entenc – continua dubitativa la comissària Roig – és que tots estiguessin fora de casa en una hora que era, segons ha declarat la Teresa, gens habitual. Podria tractar-se d’una confabulació conjunta; un complot organitzat per aconseguir confondre’ns i tenir l’argument perfecte de que ningú no en sabia res de res.

– Hauríem de demanar una ordre perquè li fessin l’autòpsia. Les circumstàncies de la mort ho requereixen – diu en Martí.

– sí, però la família ha de signar un permís – respon la comissària. - Jo també estic d’acord en què l’examinin a fons, ja que no presenta contusions, morats ni rascades o senyals d’haver estat agredit. La policia científica haurà de repassar rigorosament la roba, la pell de la víctima, tot i que em temo que serà difícil de trobar el mòbil del crim.

– Vostè segueix entestada que no ha caigut per mitjans propis? Potser s’anava a dutxar i ha relliscat en començar a treure’s la roba i s’ha desnucat. Potser senzillament un atac de cor? Qui sap! No podem excloure cap pista, encara que sembli, a primera vista trivial.

– Hem de trucar al Cap Forense del Departament Central, perquè puguem traslladar el cadàver a la cambra d’examen i els metges competents analitzin les causes, un cop els dos fills hagin arribat.

– Podem veure què ha escrit la víctima en aquest diari personal? Diu l’agent més jove, en Martí – Això potser ens portaria cap a l’origen d’aquesta insòlita mort.

La comissària Roig agafa el diari i el fulleja. La lletra, però és inintel·ligible. Està escrita amb una mà trèmula, com induïda sota algun tipus de pressió.

– Veig que hi ha moltes dates. Al final del diari veig que posa 1936 o això és el que interpreto ja que els números estan mig esborrats –admet la comissària.

– I el tipus de tinta –pregunta l’agent Arnau.

– És molt probable estilogràfica. Sembla escrit amb retolador gruixut o alguna ploma que deixa petites taques en les pàgines. Fixeu-vos que, en el fons del paper del manual, hi ha petits efectes ombrejats, com marques que el propi estri d’escriptura ha deixat embrutir –corrobora la comissària.

– O sigui que podem extreure informació que tingui prou validesa? A mi em dona la impressió que potser l’home descrivia les seves vivències o, senzillament, relatava secrets o les seves darreres voluntats – diu en Martí.

– S’ha de portar al servei d’impremta. El Departament Central disposa d’un servei de grafologia i un lector podrà descodificar aquesta cal·ligrafia incomprensible –afirma la comissària –ara vaig a trucar al Cap d’Investigació.

Capítol 6

De sobte, unes claus roden el pany de la porta i en Robert i la Carlina entren molt atabalats al igual que l’Eusebi. La Sofia s’ha quedat a casa per atendre trucades en cas de produir-se’n. Tots estan quelcom sorpresos pel trist comunicat.

– Per fi vostès a casa –diu la comissària.

– On és el meu pare? – pregunta en Robert.

– Al lavabo. – respon la comissària.

Entren tots en estampida i veuen el cos com si estigués crucificat, amb els braços ben estirats dins d’un plat de dutxa, vestit.

– M’hauran d’acompanyar a comissaria a prendre declaració. També necessito que em signin una instància perquè el forense el pugui explorar i descartar un acte criminal.

– Però, què insinua? – diu en Robert emprenyat – Que nosaltres hi tenim alguna implicació en aquesta mort sobtada?

– Nosaltres no fem incriminacions sense assegurar-nos que hi hagi evidències – declara la comissària.

– Sí, es clar que volem que se sàpiga de què ha mort. –diu l’Eusebi – Els autoritzem a que facin l’examen. La Paulina, la meva germana gran, ja està al corrent i tampoc s’hi nega.

– I la seva mare? On la podem localitzar?

– La meva mare ha dit que anava a veure un esdeveniment teatral interpretat per amateurs. Després ens ha dit que havia de fer unes gestions – contesta en Robert.

– Però, com és que no es a casa? –pregunta en Martí.

– Déu meu, senyor!

De sobte, una veu amb llàgrimes als ulls irromp el lloc on els fills i la policia estan deliberant i compartint percepcions. És la Rosalia que s’excusa dient que havia anat a sopar amb una amiga després de veure una obra de teatre d’aficionats. Corre a voler abraçar el seu marit però la comissària la desautoritza.

– No el toqui. El cos ha d’estar intacte fins que l’ambulància el reculli i el porti al dipòsit de cadàvers.

– Però, com ha estat? Ha patit un síncope, una taquicàrdia improvisada?

– No ho sabem. Haurà de venir amb nosaltres al nostre despatx. Necessitem clarificar molts enigmes que no entenem.

L’ambulància, el servei d’emergències i dos cotxes patrulla s’apropen al carrer de la Passió, per transportar el cadàver i fer-li una anàlisi clínica. La Rosalia està desconsolada, sembla que hagi estat influïda per narcòtics. El seu estat mental es demolidor. No enraona, evita la mirada dels agents que es troben al pis fent anotacions i acabant de rematar, amb fotografies, la imatge mortuòria d’una víctima que, segons alguns testimonis no té antecedents penals, ni malalties hereditàries.

La comissària Roig, per la seva part, va observant la cara dels fills, la jove i l’esposa d’en Maurici. En un obrir i tancar d’ulls, l’equip de recollida del cadàver truca per l’intèrfon i la Rosalia comença a escridassar, com si hagués perdut el nord i denega l’entrada a intrusos que pretenen robar-li l’única relíquia d’un marit que descansa ja plàcidament en una cambra de bany. L’agent Arnau, acte seguit, agafa la Rosalia pels canells, com si la volgués emmanillar i l’intenta tranquil·litzar sense gaire encert.

– No pot bloquejar el pas dels urbans i l’equip clínic d’emergències – li diu – El seu marit ha de sotmetre’s a una revisió integral pel tipus de mort que sembla força desproveïda d’indicis, a primer cop d’ull, d’haver estat intencionada.

L’Arnau i en Martí se’n porten la Rosalia al carrer, on els cotxes dels equips professionals es troben estacionats. Dos agents més, en Roger i en Pau, pugen per l’ascensor mentre que els auxiliars d’ambulància, amb una llitera, porten la víctima per traslladar-la a la cambra de cadàvers i ser explorada per un metge forense. En Robert i l’Eusebi també desallotgen el pis juntament amb la Carlina, però no abans que la comissària avisi la Teresa Morera, un testimoni potent, segons ella, ha d’ estar preparat per declarar formalment, tot i que la veïna dels Ribó és considerada ignorant de molts afers interns de la família, ella coneix els ritus ortodoxes, horaris, algunes actituds tradicionals que els Ribó practiquen a diari.

La comissària Roig no treu l’ull a la Rosalia, com si tingués sospites d’amagar el cap sota l’ala, algun secret, alguna encoberta no desvelada que l’esposa d’en Maurici pretén emmascarar. La comissària no ho sap del cert, però mobilitza l’equip per fer passar primer a comissaria la Rosalia. Aquesta última continua empal·lidida, molt tocada, desconcertada i atònita per uns fets, que en aparença, se li escapen. Sembla una ànima ambulant a qui la vida ha apallissat sense cap contemplació. Ella sap que en Maurici tenia problemes de salut, però no correlaciona la mort amb aquesta causa.