1 ...7 8 9 11 12 13 ...26 – Jo, per la meva part, estic d’acord en què es faci justícia – prosseguí en Jordi.
– Si convencem la Paulina que els seus pares estant sent explotats, laboralment torturats i comandats per una nora que només enveja tenir un pis de categoria, luxes afegits i gent que estigui disposada a satisfer els seus capricis, potser la Paulina parlarà amb el seu pare i el pot fer canviar de parer – va continuar la Sofia.
– O sigui que em dius que jo, com a marit, persuadeixi la meva dona?
– Perquè les escriptures notarials estiguin al nostre favor, doncs sí.
El que en Jordi ignorà es que la Sofia havia planejat una trama, perquè ella i l’Eusebi fossin els únics hereus. Amb aquesta estratègia, desprès de parlar amb en Jordi, volia que la Carlina i en Robert es separessin i ells poguessin anar a notari i canviar la potestat exclusiva del testament a partir d’una nova titularitat.
La Sofia sempre ha criticat la Carlina però la primera no es cap santedat. Una dona amb conductes damnificadores, molt destructives i corrosives a qui no l’importa tacar-se les mans de sang si un feix de bitllets és arreplegat. La Sofia té una germana, l’Àngela, més jove, una solterona completament manipulada. L’Àngela no podrà mai formar una família, li està desaprovat aquest intent. La germana s’hi oposa a cort obert, perquè sempre ha pensat que l’Àngela i en Robert podrien ser la parelleta estel·lar de la comarca. Ves per on! Quina estratagema més ben ideada! Per la Sofia aquells són dos beneits que no tenen on caure morts. Uns desgraciats, fràgils, susceptibles, sense agalles, de qui apropiar-se per tenir el cent per cent dels béns mobles i immobles. Una manera enginyosa d’apoderar-se de les pertinències d’en Maurici, després d’allunyar la Carlina de la família.
Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no s’embrancaria en aquell joc brut:
– Però brut, perquè? – rondinà en Jordi cabut i sorrut.
– Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.
– Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de mena? O un estafador moral i legal, millor dit?
– No parlis així d’un home gran. Ell s’ha desviscut i esmerçat a que no ens faltés de res.
– De que no us faltés de res? Au va! Toca de peus a terra. Ja és hora que baixis dels núvols. El teu pare tota la vida ha estat un oportunista, malfiant, desentès, que ha vetllat només pels seus interessos però sobretot per la imatge reputada d’una família, en el fons, podrida, que fa venir nàusees.
– Prou d’insultar el meu pare – cridà la Paulina – tu i la Sofia ja veig que esteu fets de la mateixa pasta. Sempre pensant en els diners, oi? Que us penseu que no us he calat? No us importen els sentiments. Només posseir i posseir béns materials.
– Sentiments? No em facis riure –va contradir en Jordi –El vostre pare mai s’ha preocupat de deixar-vos un bon llegat, un bon bagatge cultural digne...
– Calla! No et vull sentir més!
D’una revolada, en Jordi aixecà la cadira del menjador del pis de Barcelona per voler-la estampar contra el crani de la seva dona. La Paulina sempre ha patit violència masclista constantment: assetjaments físics, maltractaments psíquics a través de comentaris despectius i humiliacions que transcendeixen la normalitat en una relació de parella, però ella calla. No vol denunciar-lo, perquè en part creu que el Tribunal Provincial de Justícia no se la prendria seriosament i en part perquè no vol un daltabaix a la família. A Espanya, per desgracia, la majoria de dones pateixen vexacions i conductes aberrants per part dels seus homes, els quals es consideren totpoderosos i dictatorials; homes que han guanyat el premi Nobel per fer expulsar de la boca paraules endimoniades, plenes de fel, nocives però, no obstant, els jutges, en qualsevol cas, no consideren aquests casos prou susceptibles a ser sentenciats.
La Paulina es troba acorralada, com en captivitat, la qual necessita una unitat de rescat perquè la socorri d’un infern que ella mateixa ha sembrat. Qui em va manar anar a l’altar l’any 1976? Qui em va obligar a contreure aliança si no suportava el prototip d’home que em representaria com a espòs? Què em va empènyer a acceptar unes clàusules que el capellà esmentava davant de testimonis en una església i fer confirmació que estava preparada en la salut i la malaltia a aliar-me amb un home tan primitiu, ordinari, salvatgement mundà? Qui soc en realitat? Un tros de bleda que no disposa de criteri per decidir el que vol? Perquè em sento tan engarjolada i endinsada en una relació improductiva?
Cada dia de la seva vida la Paulina, com si un remolí de pensaments la torbessin sense fer parada, sent com la seva elecció és insana a més d’inservible. Però, tinc una filla, es diu molt sovint, la Glòria és el meu tresor preuat, fruit d’una relació engendrada sota els paràmetres del desamor i l’aprensió, tot i així me l’estimo i no em penedeixo d’haver-la fecundat, encara que hagi estat amb un home descortès, indesitjable, esgarrifós.
La Glòria, quan va morir en Maurici, el seu avi, se’n va sentir molt. Havia entrat a les portes de l’etapa adulta i no podia concebre deixar de veure un home que, quan ella era una infant, li obria la casa a pagès i l’ajudava amb les tasques del camp, la destral, l’aixada i la forca.
De petita, la Glòria tenia fama de ser una enamorada de la fauna ramadera. Empaitava els ovins, els feia esverar i moltes vegades els animals perdien el rumb, especialment, les cries de xai, que s’endormiscaven pels racons dels prats i els costava tornar a corral.
– No us preocupeu, avi, que jo ja faig el recompte del ramat i em fixo si algun despistat ha quedat encantat en alguna vora discreta i no gaire visible.
– D’acord, princesa, però no t’allunyis massa. Si trobes algun xai perdut em fas un crit perquè el pugui carregar amb els braços.
– No avi, no caldrà – era la resposta de la seva néta – ja soc gran i forçuda per dur-los a peu i aixecar-los a pes.
La Glòria, no obstant, tenia rampells una mica il·lògics i semblants als d’en Jordi, el seu pare. A mesura que adquiria més edat, s’impregnava de la negativitat que a casa vivia constantment i creia que els diners sempre fan la felicitat i no pas provoquen la sensació de fracàs i derrota. El millor amic és sempre un mateix i el millor company un bitllet a la butxaca. Tothom així es fa l’hipòcrita i t’obre les portes a tot arreu. Aquesta mítica frase era adoptada a través de la boca avinagrada d’en Jordi.
A la seva filla l’adoctrinava, induint-la a creure que, en una societat capitalista i consumista per excel·lència, els diners sempre són els compatriotes que fomenten que el cercle de contactes, en tots els escenaris de la vida, puguin proliferar-se per mil. La Paulina, en canvi, es posava com una moto quan arribava l’aniversari de la Glòria i, aquesta última només valorava que s’havia pagat a la botiga; no contemplava en sí mateix el detallet, l’entrega d’una ofrena com un acte honorífic per celebrar el compliment d’un any més. Molt a pesar de la mare, la Glòria era més calcada al pare en aquell aspecte, tot i ser tendra, sensible, gentil amb els animals i la societat del moment en trets genèrics.
Moltes vegades, quan en Maurici es trobava en plena forma física per manar el ramat tot sol, de petitona, la Glòria li garantia que de gran seguiria la seva carrera com a professió. L’avi però l’increpava una mica. La corregia perquè considerava que la feina de ramader i pagès no és una carrera amena i de fàcil adaptació. Ben al contrari, comporta molta entrega, sacrifici, control, pressió i maldecaps. La Glòria, però, seguia encaparrada en voler cada dia estar en contacte amb la natura a través del compromís de treure el bestiar a esbargir-se pels prats verdosos i força atraients als ulls de qualsevol espectador.
Читать дальше