Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

Capítol 9

Son dos quarts de dotze del matí del dia 31 d’octubre de 2005. La comissària Roig ja té tots els contactes de la porteria on viuen els Ribó, però abans d’interrogar el veïnat, vol tenir una entrevista amb en Robert, el fill petit de la família.

– Em sembla que la resta del matí estaré fora. Aniré a Manlleu a fer una visita a en Robert Ribó. El vaig a trucar ara mateix.

– Vol dir que en traurem aigua clara? – pregunta dubtós l’Arnau. Els seus fills semblen una mica desentesos, com si no tinguessin gran cosa a amagar.

– Jo no penso el mateix – respon la comissària – El dia de la mort és cert que el senyor Ribó estava sol a casa i tots tenen un mòbil per abrigar-se i justificar la seva absència, però no trobes estrany que en hores intempestives, de quatre residents que habiten el pis, justament el més longeu, que coincideix amb el mort, romangui completament sol?

– No, es clar. Ben mirat és estrany. L’esposa no podia estar fent gestions a les deu o onze de la nit.

– Però sí sortir abans de casa amb algun pretext després de dir-li al marit que no s’amoïnés si arribava tard.

– On vol anar a parar?

– De moment no gaire enlloc. Estic pensant en veu alta. Tot apunta a que la mort sembla estigui, a primera impressió, lligada a una causa fisiològica, algun òrgan afectat per la presa d’algun aliment en mal estat, algun estat d’hipotèrmia brusca, un rodament de cap que l’hagués fet caure...

Tot això no pot ser demostrable fàcilment menys el fet d’haver estat intoxicat.

– I què pretén extreure de la boca d’en Robert?

– No ho tinc molt clar. Però aquesta família és desestructurada. Hi ha peces del trencaclosques que desencaixen i no poden encertar-se perquè m’oloro que si en Maurici estava vivint amb el fill i la nora...

– És perquè estava delicat de salut. No és un bon motiu? - Pregunta en Martí des del seu taulell.

– No, la història es remunta en una època més endarrerida, n’estic gairebé segura – contesta la comissària.

– Aleshores, creu que el fill petit té alguna relació amb l’escenari del crim? – inquireix atònit l’Arnau.

– És massa precipitat extreure conclusions, però crec que aquest gest d’hospitalitat està lligat a un motiu en què l’ànim de lucre s’interposa.

El telèfon sona mentre en Robert espera uns segons abans no interfereix en la línia:

– Bon dia, soc la comissària Roig. Havia pensat que podria venir a casa seva per fer-li unes preguntes però ben mirat, estaria bé que s’apropés a comissaria quan plegui de la feina.

– Bé, ara m’agafa conduint. Soc transportista de productes congelats. Vaig cap a Torelló.

– No es preocupi. A quina hora li va bé que ens veiem, cap a les dues?

– Disposo d’una hora per dinar. D’acord, puc venir al seu despatx – diu en Robert.

– Fem una cosa millor, Vostè va a casa a dinar?

– Depèn del dia, normalment sí. La meva mare té tot el tiberi gairebé cuinat i escalfat i quan arribo només m´he d’entaular.

– Què li sembla si vinc d’aquí una hora, cap a dos quarts de tres?

– Perfecte, no hi ha problema. Alguna novetat?

– No, de moment en procés d’evolució, esperant poder emetre un veredicte a partir d’enllaços i pistes correlatives.

La Comissària penja el telèfon i li demana a l’Arnau que porti a impremta el document físic i el diari que tenen a l’oficina. Els de grafologia ja n’han fet un escàner per determinar el tipus d’alfabet i també el contingut dels símbols representats en caràcters gràfics però la comissària vol tenir el document accessible per poder-lo rellegir i ponderar alguna clau que la pugui empènyer a estar més a prop de les intencions d’una ment pertorbadora, producte d’un ésser maquiavèl·lic que mata a sang freda.

– El tinc arxivat a un processador de textos –respon l’Arnau – amb una aproximació d’imatge les grafies es veuen en 3D gairebé, però l’habilitat per poder entendre el que escriu és tota una odissea.

– Està escrit en català? Pregunta en Martí.

– Segons els del departament grafològic sí, sense cap dubte – diu la comissària.

En Maurici era un home fincat a les arrels d’un català osonenc molt marcat.

– Sí, però fixis amb l’asimetria de les lletres, totes estan com encorbades i les grafies tenen formes en què l’alfabet no presenta indicis de ser emprat en llengua hispànica o catalana.

– Fes el que t’he dit. Imprimeix-me’n un de sol. Jo li donaré un cop d’ull personalment. De moment m’emporto l’original ara quan vagi a parlar amb el Robert Ribó.

– D’acord. Ara ho faig.

– I truca a investigació grafològica. A veure si tenen alguna dada concloent i rellevant, per apropar-nos més al criminal talp.

El migdia adopta un clima càlid i ple d’humitat que va quallant lentament, però amb virulència. Mentre la comissària va de camí cap a Manlleu, contempla la carretera amb unes plapes de boirina que apuntalen a través de l’horitzó i provoquen una visibilitat borrosa. L’aire és tebi, però en època de tardor, es podria dir que és fred, tirant a gèlid. Normalment a Sant Bartomeu, durant la temporada de tardor, els cims de muntanya estan arrebossats de neu i la blancúria que deixen desprendre es digna d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, no obstant no tenir una latitud tan diferenciable, es veu afectada pels canvis sobtats d’una constant tèrmica variable. La boirina és discreta, però s’acaba convertint en una massa de densitat sòlida, en què la capacitat d’albirar a una distància mitjana es fa complicada. La comissària però, condueix amb prudència. Sent com la ràfega de vent va fent gronxar l’arbreda que enquadra les voreres i ella també comença a sentir calfreds pel cos i decideix connectar la calefacció al cotxe.

A contrallum, un sol empal·lidit procura fer desenfocar les imatges nítides i, al destorbar-la, agafa les ulleres de sol que sempre duu al costat del canvi de marxes. Tot el trajecte de tres quilòmetres el seu cervell va barrinant amb lentitud la complexitat del cas que té entre mans. És massa fàcil creure que ningú més es trobava present quan en Maurici cau a la dutxa i a sobre amb roba. Algú l’havia de coaccionar, d’arrossegar-lo cap allí i, en cas d’anar-hi sol, algun tipus d’extorsió implícita hauria volgut posar en perill la vida d’en Maurici Ribó. Si la defunció no és accidental, podríem parlar de violència de gènere per una usurpació de propietats que, amb una desesperació desmesurada i una avidesa famèlica, fos desprès de tot tipus de béns. Tot seguit, aquest presumpte autor del delicte el podia fer embogir fins al punt que en Maurici desemboqués al lavabo, es tanqués amb forrellat i el criminal desbloquegés la tanca i l’empentés, fins a caure dins el plat de dutxa. La comissària cada cop té més clar, amb més lucidesa, que la causa està monitoritzada per una ment reflexiva que sap com fer brollar el cap als criminòlegs per desviar-los de l’objectiu a emmanillar l’homicida i fer-lo complir condemna a cadena perpètua per la gravetat del crim: intencionat, programat, amb una subtilesa i un filar prim des dels inicis i sense deixar cap rastre, per revocar proves que focalitzin l’atenció cap a un implicat en una trama d’assassinat per venjança. Venjança!! De cop, la comissària Roig té una bombeta intermitent al cervell que no deixa de bombejar aquesta paraula que sembla artificiosa, però no menys dotada de veracitat. Però qui voldria venjar-se d’un pobre vell que ja té la cama a l’altre barri? Un home que sembla ha pencat com un burro tota la seva vida sense gemegar, sense protestar ni lamentar-se d’haver tingut una vida penitenciària. Un home que no té pretensions ni objectius que puguin ser susceptibles a envejar per a tercers.