Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

Tot i que el 15 d’agost no era una data en què l’onomàstica de cap familiar dels Ribó hagués de ser motiu de celebració, tenien el ritu arrelat de fer una trobada amb els pares i germans a porta tancada de la casa pairal. Feien un arròs negre que només la Rosalia i la Paulina sabien condimentar, perquè quedés gustós i exquisit al paladar i una sardinada amb all i oli que, amb una graella precedida amb foc de llenya, es disposaven a cremar a l’era de la casa dels Ribó.

El dinar fa el seu curs de cuinar mentre la família espera ansiosa l’arribada d’en Robert amb alguna presa que es pugui espellofar, per després ser rostida a foc lent. Els minuts van transcorrent parsimoniosament i, tot el procés de cocció es troba enllestit, a fi que la família es pugui entaular. Tothom s’estranya que en Robert demori l’arribada a la llar. No és habitual en ell una absència que s’allargui sense motiu.

L’Eusebi, mentrestant, fa cara de pomes agres. El seu semblant avinagrat, rude, no pot amagar l’emprenyament i la rancúnia cap al seu germà menor. Ell només té en ment saber en quin estat es troben les escriptures notarials, si el testament ja s’ha redactat i constatat sense impugnació.

Cada any que arribava el 15 d’agost, l’Eusebi pujava a poble amb fàstic. Sentia aversió a l’hora de reunir-se amb la família alligada degut a que no podia evitar representar un paperot teatral que no li pertocava. La seva expressió facial però sempre l’havia delatat. Estava emmurriat, com la seva dona, la Sofia. Mai han pogut amagar l’afany d’ambició que els defineix de manera intrínseca. Son una parella feta a la mida. S’han ajuntat com dues gotes d’aigua, inseparables, que s’acompanyen tota la vida, per satisfer un propòsit comú: farcir-se de calers a costa de subornar, de fer xantatge i, fins i tot, d’amenaçar sense cap penediment.

En Maurici mira el rellotge i cada cop se’l veu més angoixat i encaparrat. I si en Robert ha pres mal, ha tingut un accident de trànsit amb el furgó a la tornada cap a Sant Bartomeu? Evidentment, les possibilitats d’estar localitzable durant la dècada de principis dels dos mil no eren nul·les. Els mòbils es comercialitzaven al mercat i algun testimoni podia avisar si el fill petit dels Ribó estava malferit.

La Rosalia ja havia acabat amb el deure de cuinera, juntament amb la filla, la Paulina i, després d’esperar i esperar, va proposar que algú anés a l’hostal del poble per preguntar si havien arribat rumors sobre el parador d’en Robert. El bar més freqüentat d’aquella població era com un noticiari setmanal. Cada dia se sabien novetats sobre els residents i els canvis en la vida quotidiana. Podríem dir que era com el focus de premsa, un organisme de propagació i divulgació de nous esdeveniments que, fora d’aquell recinte, els veïns eren gairebé incapaços d’estar-ne al corrent.

En Maurici és qui trenca amb la incertesa i la ignorància d’una família que viuen amb l’ànsia al cor i temen, malauradament, el pitjor desencadenant.

L’Eusebi no diu res però, molt en el fons, s’alegra que en Robert es trobi desaparegut. La Sofia també es recrea mentalment en el fet que en Robert estigui indisposat, fora de combat, desconnectat i allunyat de la família Ribó. Quines ànimes més desentranyades! Com poden pensar només en heretar el patrimoni d’en Maurici quan un familiar proper es troba en risc de malmetre la seva integritat? Fins a quin punt arriba l’egoisme humà? On és la frontera, el límit per deixar de pensar per uns segons en l’enriquiment d’una herència que aquest matrimoni ja visualitzen com a seva? On són els sentiments més latents i honestos? Definitivament, s’ha de dir que no en tenen. Si en Robert estigués mort, ells podrien gaudir d’unes vacances any rere any sense rendir comptes a les despeses ocasionades.

L’Eusebi sempre ha pensat que el seu pare estava forrat. En Maurici i la Rosalia mai s’havien permès el luxe d’aprofitar moments de lleure, per fer viatges organitzats per agències de turisme o de manera autònoma. Eren gent tradicional feta a l’antiga que mai sentien la necessitat d’allunyar-se de les arrels natals per poder decorar la trajectòria de vida. L’Eusebi, sens dubte, atribuïa l’actitud dels seus pares, tan replegada, tan garrepa i conservadora que havien, innegablement, de tenir ingressos milionaris. Potser no anava tan desencaminat però, en qualsevol cas, la vida dels patriarques Ribó no era un camí de flors que diguéssim. Sempre treballant de pagesos, no podien tampoc abastir-se de massa beneficis i fonts lucratives que els permetessin anys de renúncia a la feina tan poc guardonada. El camí laboral dels Ribó mai havia estat uniforme. Els guanys patien fortes oscil·lacions que només podien anar controlant i sobreportant a partir de les vendes del bestiar oví. La única via per regular les entrades de diners en el seu compte corrent bancari era conservar la cartera de clients de Sant Bartomeu, a més de contactes de poguessin conèixer el servei que oferien per procurar-se una subsistència assegurada.

El cervell de l’Eusebi i de la Sofia barrinen sense fre. En el fons estan expectants alhora que, internament, esclaten a riallades pensant en un possible incident fatídic, que repercuteixi les facultats i els òrgans sensorials d’en Robert per poder així disposar d’un ben rebut cabdal monetari.

En Maurici trenca el silenci que regna a taula, un cop el dinar ja està emparaulat:

– Aniré a preguntar a la Núria al bar a veure si en Robert, des d’alguna cabina de telèfon, ha comunicat el seu retard.

– Déu meu! – diu la Rosalia – Vull pensar que es tracta d’un malentès o d’un error i potser en Robert està bé. L’únic que pot haver-li passat es que hagi trobar entrebancs a la carretera, potser se li ha punxat una roda... Què sé jo!

– Que va, no ho crec això – respon en Maurici –Jo em temo un altercat de més gravetat. Alguna cosa que no afino a endevinar però que atempta el benestar del nostre fill.

– Però és el primer cop que es demora tant – afegeix la Sofia apretant-se les dents fondament. En el fons, ella volia estar errada, però havia de sobreactuar –Segurament, estarà fent petar la xerrada amb algun conegut de Sant Bartomeu.

En Maurici va entrar a l’habitació a canviar-se de roba, per sortir a la cerca d’en Robert. No podien començar la cerimònia ritualitzada sense ell, no era escaient ni just ni lògic. Tota la família havia d’estar reunida per poder alçar les mans en mostra de germanor encara que només, en el fons, es tractés d’un veritable simulacre.

Quan en Maurici es disposava a sortir, una presència que va caminant de tort apareix bruscament, obrint la porta amb fúria i entrant dins la casa, com si volgués, a partir del seu cos, envair tots els espais de l’habitacle. És en Robert. Sabia que era el dia en què la família es reunia de forma simulada i fingida i havia decidit no ser partícip de la vetllada i anar al bar a fer una ronda de canyes de cervesa. Mai havien vist en Robert tan entonat per una dosi d’alcohol i no donaven crèdit a la presència tan patètica i demolidora que mostrava sense retracció ni pudor.

Quan parlava semblava que patís brots de deliri, en què les paraules desencaixaven davant d’una possible connexió, eloqüència i coherència. El vocabulari emprat era reiterat i bombardejat d’incriminacions que anaven dirigides al seu germà mitjà i a la seva cunyada.

– Bona tarda estimada família – reia amb sorna, amb una veu afectada per l’embriaguesa. M’agrada per fi ser aquí amb vosaltres. - Sé que m’esperàveu amb el cul estret.

– Però, perquè no has anat a Pol a complir l’encàrrec acordat? Per quina raó havies de desplegar aquest espectacle tan lamentable davant de nosaltres? De què va això, explica’ns – inquireix en Maurici.