Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

– Que perquè? Vós em pregunteu perquè? Que us penseu que no me n’adono que l’Eusebi i la Sofia m’odien?

– Però d’on treus aquestes bajanades?

– Bajanades? No pare, no. Tot i la meva ingesta d’alcohol, estic envoltat per una lucidesa descomunal.

– Et pots explicar millor?

– L’herència pare, l’herència. Jo soc el fill que visc amb vosaltres i aquest parell intenten manipular la vostra bona fe per fer-se amb el testament vital.

– No és cert – rebat en Maurici – Es veritat que vaig posar una clàusula en què tu te’n portaries una part més engrandida de béns si ens acollies a casa, però la meva intenció es que tots els fills us beneficieu a parts proporcionals.

La Rosalia se’n va anar al sofà. Es deixa caure desplomada amb llàgrimes als ulls davant d’una escena tan tibant. El comentari d’en Maurici és la gota que fa vessar el vas a l’Eusebi, tot el torrent d’odi cap el seu germà i pare. L’Eusebi està convençut que en el testament l’únic titular que hi figura és un sol membre. El fill petit dels Ribó ara procura disfressar la pura veritat amb fal·làcies que no tenen cap mena de disculpa ni perdó.

– Mentida, només dieu que mentides! – respon l’Eusebi durament, fora de les seves caselles. - Us penseu que no me n’adono de la vostra maquinació? Cada estiu procureu congregar la família a taula per mostrar una dosi de complicitat, però en el fons tot és una falsedat i un muntatge hipòcrita que no té cap altre atribut que no sigui detestable.

En Robert procura fer passes endavant tot i el desequilibri motor que pateix, per encarar-se amb l’Eusebi. El seu intent és dificultós, però en aquell moment sent el deure de defensar el seu pare, el qual està sent desmerescut per un fill hòrrid, sòrdid, que mostra immundícia en les paraules que pronuncia tan injurioses i malintencionades.

– Com t’atreveixes a faltar el respecte al nostre pare? Qui t’has pensat que ets, el Cap d’Estat? El que posseeix el títol nobiliari suprem per fer-se amb les propietats sense haver de passar factura ni tan sols fer consulta a la resta de germans?

En aquells moments de crispació maximitzada, en Robert camina fins a encarar-se amb el seu germà, amb un gest de voler-lo empentar. De la seva boca afloren paraules indolents, embrutides de renecs, els quals surten com les espurnes d’una bengala, un cop l’aixeta s’ha encès. L’agafa pel coll de la camisa amb unes mans empunyades, el mira fixament i, tot i mantenir-se dret amb un gronxament que no cessa, l’escup a la cara. La salivada que deixa desprendre regalima les galtes de l’Eusebi que, amb una estrebada brusca, se les eixuga indignat. La fúria de l’Eusebi és tan gran que no pot evitar tornar-s’hi.

– Ets un fill de puta! Borratxo desgraciat! Qui t’has cregut que ets? El nen mimat i consentit d’en Maurici Ribó. L’home predilecte del seu pare. Un rastrer miserable que només pretén escurar-li la cartera, esperant amb candeletes la seva mort per apoderar-se de la font patrimonial.

I, tot seguit, amb un cop violent, que fa prémer amb les mans, el fa retrocedir enrere fins que en Robert cau a terra estabornit.

– Ara m’agrada mirar-te, tros de mitja merda! En el fons ets un indefens, no tens armes per fer-te valer el teu honor. Si no fos perquè ets el meu germà de sang, ara mateix t’esmicolaria del tot, faria que en fonguessis en el dolor més martiritzant. Ben pensat, però, deixaré que t’incorporis a peu dret pel teu propi pes. A veure si ja has après la lliçó – conclou l’Eusebi.

– I vosaltres, què mireu! – prossegueix – Us ha agradat l’espectacle? Això és millor que anar a comprar entrades al teatre.

– No diguis ximpleries! – respon la Paulina plorosa –L’escena que has provocat és de tot menys creativa i enginyosa. Perquè ho havies de fer? Es que mai podrem tenir la festa en pau? Hem ser una família en què els retrets i les maleïdes rancúnies han de malmetre la interrelació familiar entre els seus membres?

– Calla! Gata maula! No cal que et desfoguis fent-nos creure que t’ha afectat aquesta baralla perquè no m’ho empasso. Saps què en penso de tu? – diu l’Eusebi – Que amb la teva veu de meuca que mai ha trencat cap plat vols subornar el nostre pare ensabonant-lo amb fets que sembla que impliquen solidaritat i condescendència però, en el fons, un pla no desentrellat es troba a la filera esperant el seu torn per sortir a la llum.

– Ets un desagraït, a més d’impresentable – contesta la Paulina.

– Prou, calleu tots! - En Maurici és qui, amb un to sec, talla d’arrel l’enfrontament conduït entre germans que es volen treure els ulls amb la mirada ferotge que emanen.

En Robert, amb l’ajut de la Paulina, s’incorpora i agafa la sortida per anar-se’n cap a Manlleu. La Paulina però el desautoritza a conduir, ja que amb l’ebrietat que el caracteritza un accident podria atemptar la seva vida i s’ofereix a ser ella qui l’acompanyi al pis manlleuenc.

Els dos germans obren la porta i en Maurici i la Rosalia es queden estupefactes pel cúmul d’emocions, tan conglomerades, després de presenciar una escena, en què dos germans es disputen un dol, que sembla allargar-se en el temps, sense possibilitat de correcció i reconciliació.

– Espereu – Crida en Maurici desbordat pel nerviosisme –No ens deixeu d’aquesta manera. Havíem de reunir-nos per fer un dinar conjunt...

– Ho sento, pare – l’interromp la Paulina – avui no és el lloc ni el moment per fer vetllades familiars. He d’acompanyar en Robert a casa, que no es troba bé. Quan els efectes de l’alcohol hagin minvat, em comprometo al vespre a pujar i fer-vos companyia. Ja sabeu que soc una filla de paraula.

En Robert agraeix la hospitalitat de la seva germana. La Paulina sempre ha estat un pilar de suport d’una família desharmonitzada i plena d’obertures, en què molts temes emmascarats mai s’han pogut resoldre. En Maurici i la Rosalia potser no han estat un referent d’exemple a seguir, però la Paulina sempre els ha fet costat. Ha procurat entendre les debilitats, els punts febles, les ferides més acarnissades, el dolor tan esfereïdor i malaguanyat. Mai els ha acusat de res, malgrat moltes vegades, al llarg de la pubertat, sentir que no rebia l’assessorament i la guia necessaris per parlar de temes propis d’un interval d’edat en què la sexualitat l’afany de llibertinatge, el desarrelament cap als pares i les ganes d’assentar noves bases ideològiques tenien predomini. La Paulina sempre havia estat una noieta cauta, previnguda, molt madura, amb un seny prepotent i unes ganes d’arreglar sempre malentesos, en què sempre feia de moderadora davant de qualsevol espai de debat obert.

Aquell dia, però no podia mostrar indiferència. En Robert estava enfonsat, fet pols, derrotat per un sentiment de rebuig cap a l’Eusebi i la Sofia, del qual no se’n podia desfer. Mentre condueix, la Paulina intenta reanimar-lo. Li diu que no tingui en compte la duresa de la conducta exhibida, que sempre s’ha sentit com la ovella descarrilada en una família d’aparent normalitat i decència.

– Em roda el cap, tinc ganes de vomitar, l’estómac me’l noto regirat – titubeja en Robert – gràcies per deslliurar-me d’una família que m’estava premsant amb les calumniants paraules que s’estaven intercanviant.

– Tranquil Robert, jo també estic molt tocada per haver-vos vist tan exasperats, però ja em coneixes. Sempre intento neutralitzar qualsevol indici de gravetat. Per mi, és fonamental l’aplegament, el fet de fer-nos pinya quan estem apurats, no té cap mena de valia monetària. Aquest gest supera amb gran diferència qualsevol regal de valor adquirit.

Mentrestant a poble en Maurici i la Rosalia semblen dues ànimes en pena. L’Eusebi i la Sofia se’n van un quart d’hora més tard que la Paulina i en Robert i el matrimoni Ribó tornen a conviure amb la solitud de veure una família desunida, en què els fills no congenien en res i, a més, es repelen a mort, per una qüestió que en Maurici no té atorgada com a rellevant. L’home no s’ha plantejat discriminar la Paulina i l’Eusebi per fer-los la guitza, perquè no els consideri fills legítims i, per tant, els hagi d’expropiar dels drets civils que els pertoca a títol jurídic i legal.