Jeanette Winterson - Frankissstein

Avui dia no s’ha de dir «ocelleta» a les dones, oi que no? A mi sempre m’ha agradat. Les resumeix totes... no de mala manera, no m’interpretis malament. Ocells... sempre lluny de l’abast. Oi que sí? Et penses que la tens als braços i llavors vola.

I sembla que els agradin els cucs.

Bé, doncs, Ryan, tornem al meu model Econòmica. En l’argot dels vehicles de motor, és la versió amb seients de tela i volant de plàstic. Però et porta d’A a B.

Aquest model només el tenim en blanc.

La meva cunyada té una negra encantadora de Jamaica i em va dir, em va dir: Ron! No se t’acudeixi fer una dona Econòmica negra. I jo estimo les dones, de veritat, i vaig pensar, sí, sigues respectuós. A més a més, la Bridget em podria deixar fora de combat.

Donem una ullada a una Cruiser? Allà, al costat de la finestra. És com una petita barca a motor, aquesta. Com la noia del costat, però lasciva. La Cruiser té la figura més completa. Agradablement pneumàtica. Està folrada per donar una sensació més suau. Té uns pits com coixins. Va ser idea de la mama. Em va dir: Ron, alguns homes volen arraulir-se i dormir com quan eren petits.

Toca això! Mugrons de silicona d’alt nivell. Res de plàstic... són com didals, els mugrons de plàstic. Han de cedir una mica. Aquesta és la clau si t’agraden els pits, i jo soc home de pits.

Mira-la per darrere. Vinga! Li aixecaré el vestit. Sí! Tanga! Molt popular. Un cul encantador amb una mica de moviment: silicona tova. Una bateria més gran perquè li escalfi determinades parts de la pell.

Pot semblar que les meves noies tenen una temperatura més baixa que les que han nascut i s’han alimentat. D’acord, són més fredes. La carn és carn. Però les meves noies no queden humitejades sota teu, com les horribles criatures inflables... allò era com jeure sobre algues. Déu meu, jo detestava les nines inflables, tu no? És com embolicar-te la pixa amb paper film.

A veure, Ryan, una mica més enllà. Aquesta d’aquí va vestida de tenis i s’ajup a agafar un parell de pilotes. És el nostre model Racy.

Una figura molt cenyida —cintura petita, copa J— i, saps què?, té les tetes i el cony sempre calents. És la bateria, més la capa tèrmica. La bateria té una vida de tres hores. A veure, els homes s’escorren en uns quatre minuts, per tant és un temps generós. Pots fer una festa, anar-la passant entre els convidats i mentrestant fer una partida de cartes sense preocupar-te que s’apagui. Al començament, quan s’apagaven, arrossegaven les paraules i es podia sentir com zumzejaven. No és que desanimés ningú, però em semblava poc professional.

T’agraden les sabatilles de tenis obertes per darrere? L’Econòmica no porta sabates. És adorable, com aquell musical francès, Les Misérables .

Parlant de francès, no sé si has tingut mai relacions sexuals amb una bot — després t’hi convido—, però t’asseguro que en acabat no passa allò de Bonjour tristesse ni tens cap dubte sobre si ella ha tingut un orgasme o no. Totes les meves noies arriben a l’orgasme al mateix moment que tu.

Sí, ben vist, Ryan. Ho és realment. La Racy és més alta que les altres. Fa metre seixanta-dos; les altres fan metre cinquanta-vuit. Les fem més petites per als mercats xinès i asiàtic. Aquests són els models per als Estats Units i el Regne Unit.

He pensat de fer-ne una amb mides de supermodel, però no és pràctic. A la vida real, l’única gràcia que té una supermodel és que et permet presumir davant dels amics... vull dir que són massa anorèctiques per a res més. No mengen, no beuen, no... bé, ja m’entens... són tan melindroses! Les meves noies són pràctiques, estan fetes perquè funcionin... Per això les fem de mides còmodes.

Sí, és veritat, hi ha algunes noies realment petites, al mercat... semblen nenes. Jo no m’hi fico. Tinc les meves normes.

També es poden comprar bots amb Mode Familiar: saben parlar d’animals, expliquen contes de fades i tot això, una cosa així com Emmanuelle a Disney. Treballo estrictament per al públic adult. Els límits són clars. O sigui que, de moment, no tenim plans de fer una bot de viatge.

Encara estàs gravant? Molt bé.

Just darrere la pantalla hi ha un llit —només per a exposició, o sigui que no et treguis les sabates, Ryan—. Imagina’t arribar a casa i trobar-t’hi aquesta bellesa. De fet, jo me la trobo quan arribo a casa. Tinc una Deluxe per a ús personal.

Té tot el que trobes en una Racy, tret dels músculs; vaja, que són ferms, però suaus i voluptuosos, no d’halterofília. En tot cas, la Deluxe, com el nom suggereix, està feta amb materials més bons. I el pèl és real.

On ? Al cap, on si no? Tu has dormit amb dones, oi?

Déu meu, no, no hi posaria mai pèl real allà baix! De fet, no hi poso pèl. Quedaria tot humit i es podriria de seguida.

Per a aquest model demanem el doble de dipòsit pels cabells, i fem signar un compromís declarant que no s’hi abocarà alcohol ni s’embrutaran de menjar, orina, fems o esperma.

Que si fan aquesta mena de coses? És trist però és així. Jo no ho faria, però n’hi ha que ho fan.

Amb els cabells de niló no importa gaire què fas, i són fàcils de substituir. L’arrenquem de soca-rel i tornem a començar. Però quan són bons, quan són reals... a veure, jo estic al bàndol de les dones, de debò. Qui vol que un imbècil li ompli d’esperma els seus cabells autèntics?

Sí... Horrible.

Personalment, a mi, com a dona, tot i no ser-ho, no m’agradaria gens que un paio qualsevol es volgués escórrer pertot arreu, tret d’allà on correspon, però soc molt primmirat amb el que menjo. No m’agrada el iogurt ni la mostassa, ni allò tan francès de la crema cremada, ni la tapioca, ni la salsa blanca ni el greix. No m’agraden gens els batuts de plàtan i detesto la llet d’ametlla. Déu meu, llet d’ametlla. Per què? Per l’amor de Déu! El metge va intentar que me’n prengués. Colesterol. Li vaig dir: miri, preferiria tenir un atac de cor.

La Deluxe té molt vocabulari. Unes dues-centes paraules. T’escolta per saber de què vols parlar: futbol, política o el que sigui. Espera fins que hagis acabat, és clar, sense interrupcions, encara que no acabis de dir res, i després et diu alguna cosa interessant.

Com ara? Oh, bé, una cosa com: Ryan, ets tan intel·ligent. Ryan, no se m’havia acudit una cosa així. I què en saps, del Reial Madrid?

Sí, això és el que vull dir quan parlo d’educació. El canvi climàtic. El Brexit. El futbol. Aquest model és com una companya, i l’anirem millorant a mesura que es desenvolupi la tecnologia.

Hi ha homes que volen alguna cosa més que sexe. Ho entenc.

I allà tenim la Vintage. M’encanta el conjunt de jaqueta pantalons i el barret sense ala. Se’m va acudir a partir dels webs de retroporno. Arriba tard, però aporta molt a la festa.

Molts homes grans ens demanaven una criatura sexi i jove. La majoria dels vells no són prou rics per aconseguir una versió de la vida real: calen molts diners per al binomi noia jove / home gran a la vida real. I acceptem-ho, els homes prefereixen una caixa de maduixes que un plat de prunes i mostassa.

El que oferim és una vida de fantasia, no la vida real.

La Vintage la tens a disposició com si vingués directament dels anys cinquanta. Com aquell programa que es deia BBC Calling the World —no et pots imaginar que bé que funciona la veu—, vam aconseguir una presentadora de Radio 4 per fer-ho. Anònima. Li vam pagar una fortuna.

O pots tenir la Vintage amb una minifaldilla dels seixanta i un collaret hippy, cantant «I Got You Babe». No mou la boca, però per fer-te una fel·lació tampoc no cal, oi?

Fins i tot hi ha una versió feminista dels setanta sense sostenidors, amb els cabells despentinats i un vibrador anal. Sí! Intel·ligent! Et pot follar ella! No, no ho he intentat. Les provo totes, però aquesta no em venia de gust. Els de l’oficina li diem Germaine. És l’única que té nom. Has llegit el seu llibre? Me’n va parlar la mama. El vaig començar, però no era el que esperava.