Jeanette Winterson - Frankissstein

La Claire està cosint asseguda en un racó. Polidori es cuida la lesió del turmell. Ahir va saltar per la finestra per demostrar-me el seu amor. La idea va ser de Byron. Quan s’avorreix, és perillós.

No fem res més que beure i follar, va dir Byron. És un relat, això?

És un best-seller!, va dir Polidori.

Dormim. Mengem. Treballem, va dir Shelley.

Ah, sí?, va dir Byron, que està a dieta per la seva corpulència, i a més a més té insomni i s’està sense fer res. Diu que no pot trobar les frases per al seu relat sobrenatural, tot i que és ell qui ens ha plantejat el repte. Això és irritant. Nosaltres som irritants.

Polidori està ocupat amb el seu propi relat. En diu «El vampir». Li interessen les transfusions de sang.

A manca d’excursions o de diversions, els cavallers es van posar a comentar la sèrie de conferències que havíem sentit a Londres feia poc. Conferències pronunciades pel metge de Shelley, William Lawrence, sobre l’origen de la vida. El doctor Lawrence deia que la vida es basa en la naturalesa. No hi ha una força «superafegida» com ara l’ànima. Els éssers humans són os, múscul, teixit, sang, etc., i res més.

Hi va haver un clamor, és clar: No hi ha cap diferència entre un home i una ostra? L’home no és res més que un orangutan o un mico amb uns «hemisferis cerebrals engruixits»?

Al diari The Times deien: El doctor Lawrence s’esforça a demostrar amb totes les seves forces que els homes no tenen ànima!

Val a dir que precisament tu creus en l’ànima, vaig dir a Shelley.

Hi crec, va dir ell; crec que la tasca de tot home és despertar la seva ànima. L’ànima és aquella part d’ell no subjecta a la mort ni a la descomposició; la part d’ell que viu amb la veritat i la bellesa. Si no té ànima, és una bèstia.

I on va l’ànima, quan mor?, va preguntar Byron.

Això no se sap, va contestar Shelley; què s’esdevé de l’ànima, no on va, hauria de ser la nostra preocupació. El misteri de la vida és a la terra, enlloc més.

La pluja també és a la terra, va dir Byron mirant per la finestra com un déu indefens. Volia muntar la seva euga i cada cop estava més inquiet.

No trigarem a estar tots morts, va dir Polidori, per això no podem viure com els altres voldrien que visquéssim, sinó seguint només els nostres desitjos. Em va mirar amb la mà a l’entrecuix.

No hi ha res més a la vida que el que desitgem?, vaig dir jo. No podríem sacrificar els nostres desitjos per una causa més digna?

Pots fer-ho si vols, va dir Polidori, si això et procura satisfacció. Jo preferiria ser vampir que cadàver.

Morir bé és viure bé, va dir Byron.

Ningú no troba satisfacció en la mort, va contestar Polidori. Tu t’ho imagines, però què en saps? Què hi guanyes?

Reputació, va dir Byron.

La reputació és xafardeig, va dir Polidori. Parla bé de mi, parla malament de mi: què és això sinó xerrameca?

Avui no toques quarts ni hores, va dir Byron.

Ets tu que no toques quarts ni hores, va dir Polidori.

Shelley em va posar els braços al voltant i em va acostar cap a ell. T’estimo. Tu, estimada Mary, tu que estàs tan viva.

Jo vaig sentir com la Claire clavava l’agulla a la seva labor.

All alive o! All alive alive o! , va cantar Polidori marcant el ritme al braç del divan. Byron va arrufar les celles, es va acostar a la finestra coixejant i la va obrir perquè la pluja caigués directament sobre la Claire.

Pararàs d’un cop? Ella va fer un bot com si l’haguessin mossegat i, davant de la rialla de Byron, va posar-se a fer-li crits i, tallant enfurismada el fil, va canviar de cadira.

La mort és un fingiment, va dir Shelley. Gairebé no hi crec gens.

Hi creuràs joiosament quan heretis la propietat de ton pare, va dir Byron.

Jo el vaig mirar; sardònic, cínic. Era un gran poeta, sens dubte, però desagradable. Els dons que ens concedeix la naturalesa no sembla que modifiquin la manera de comportar-nos.

Shelley té pocs diners i és el més generós dels homes. Byron és ric, rep deu mil lliures l’any de les seves propietats, però només se les gasta per al seu plaer. Ell pot viure com li plagui. Nosaltres hem d’anar amb compte. És a dir, jo he de vigilar els nostres comptes. Shelley no sembla que sàpiga què pot gastar i què no. Sempre tenim deutes. Amb tot, si puc vendre el relat que estic escrivint, estarem més tranquils. La meva mare vivia del que escrivia. Tinc la intenció de seguir el seu exemple.

M’agradaria dir alguna cosa més sobre l’ànima, va dir Shelley.

Byron va grunyir. Polidori va estossegar. La Claire va clavar amb agressivitat l’agulla al seu coixí.

Els meus pensaments, però, eren en una altra banda. D’ençà que havia pensat el relat que volia explicar, hi estava molt concentrada. La figura que sotjava els meus pensaments excloïa altres preocupacions. La meva ment es trobava en una mena d’eclipsi. Haig de tornar a l’ombra monstruosa que se’m va encreuar.

Els vaig deixar amb la seva discussió i metafísica i vaig pujar al meu escriptori amb un gerro de vi. El vi negre alleuja el mal de la humitat.

Per mor de la meva història, tinc el desig de pensar què és el que té l’home que ens distingeix de la resta de la biologia. I què ens distingeix de les màquines?

Amb el meu pare vaig visitar una fàbrica de Manchester. Vaig veure que les desgraciades criatures esclavitzades per les màquines feien uns moviments tan repetitius com les màquines. Només se’n distingien per la seva infelicitat. La gran riquesa de les fàbriques no és per als treballadors sinó per als amos. Els humans han de viure en la misèria per ser la ment de les màquines.

El meu pare em va fer llegir Leviatan de Hobbes quan era jove. Ara soc aquí, asseguda, amb la ploma a la mà, i em venen al cap Hobbes i la seva conjectura. Escriu:

Si la vida no és sinó un moviment de membres el principi dels quals es troba en alguna part principal de si mateixos, per què no podríem dir que tots els autòmats (artefactes que es mouen a si mateixos per mitjà de ressorts i rodes, com ho fa un rellotge) tenen una vida artificial?

Em pregunto: què és la vida artificial? Els autòmats no tenen intel·ligència; no són sinó mecanismes de rellotgeria. La vida biològica, fins i tot l’ésser més desgraciat, té prou intel·ligència per munyir una vaca, dir un nom, saber quan plourà i quan no, reflexionar, potser, sobre la seva existència. Tanmateix, si els autòmats tinguessin intel·ligència... seria suficient per dir que són vius?

Shelley em fa millorar el grec i el llatí que sé. Jaiem al llit, ell despullat, amb la mà a la meva esquena, el llibre al coixí. Em besa el coll mentre aprenem nou vocabulari. Tot sovint ens interrompem per fer l’amor. Estimo el seu cos. No m’agrada que tingui tan poca cura d’ell mateix. Es pensa realment que res tan animal com la matèria pot oposar-se a ell. Però està fet de carn i d’escalfor. Jo poso el cap sobre el seu pit estret per escoltar el seu cor.

Estem llegint junts Les metamorfosis d’Ovidi.

Itàlia està plena d’estàtues d’homes bells. Homes que estan drets i tenen sacsons al cos. Besar-ne un? Portar-lo a la vida?

Jo he tocat aquestes estàtues, el marbre fred, la pedra austera. I n’he abraçat una i he pensat en la forma sense la vida.

Shelley em va llegir el que explica Ovidi de l’escultor Pigmalió, que es va enamorar de l’estàtua que havia esculpit ell mateix. Tan enamorat estava de la seva creació que les dones no li deien res. Va pregar a la deessa Atena que pogués trobar un amant viu tan bell com la forma sense vida al seu taller. Aquella nit, va besar els llavis del jove que havia creat. A penes creient el que sentia, va sentir que el jove li tornava el bes. La pedra freda es va escalfar.