Jeanette Winterson - Frankissstein

Sí, aquí el tinc, senyor Shelley.

És doctor Shelley. De Wellcome Trust.

És metge?

Sí. He vingut per analitzar com afectaran els robots la nostra salut física i mental.

És una bona pregunta, doctor Shelley. I no oblidem l’ànima.

No estic segur que sigui el meu camp...

Tots tenim una ànima. Gràcies a Déu. A veure, a qui ha vingut a entrevistar?

Ron Lord.

(Petita pausa mentre la base de dades busca Ron Lord.)

Sí. És aquí. Expositor de Classe A. El senyor Lord l’esperarà a la Suite de Futurs Adults. Aquí té el mapa. Jo em dic Claire. Soc el seu punt de contacte durant el dia d’avui.

La Claire era alta, negra i bonica, i anava ben vestida, amb una faldilla verd fosc i una brusa de seda verd clar. Em va agradar que fos el meu punt de contacte per aquell dia.

La Claire va escriure el meu nom en una etiqueta amb una mà àgil d’ungles pintades. A mà: un mètode d’identificació estranyament antiquat i entranyable en una exposició de tecnologia futurista.

Claire... perdoni... el meu nom... no és Ryan, només Ry.

Disculpi’m, doctor Shelley. No estic familiaritzada amb els noms anglesos... Vostè és anglès, oi?

Sí.

Un accent preciós. (Jo somric. Ella somriu.)

És el primer cop que ve a Memphis?

Sí.

Li agrada B. B. King? Johnny Cash? I el King per excellència?

Martin Luther King?

Veurà, senyor, em referia a l’Elvis, però ara que m’hi fa pensar, sembla que tinguem molts reis, aquí, potser hi té a veure que la ciutat es digui Memphis: suposo que si es posa a una ciutat el nom de la capital d’Egipte, hi ha d’haver uns quants faraons... ha, ha.

Donar nom és poder, li dic jo.

I tant! La tasca d’Adam al paradís.

Sí, certament, donar un nom a cada cosa segons l’espècie. Sexbot...

Perdoni, senyor?

Li sembla que Adam devia pensar-hi, en això? Gos, gat, serp, figuera, sexbot?

És d’agrair que no hi hagués de pensar, doctor Shelley.

Sí, estic segur que té raó. Digui’m doncs, Claire, per què li van posar Memphis, a aquesta ciutat?

Vol dir el 1819? Quan la van fundar?

Mentre parla veig mentalment una jove que mira al llac per una finestra a través d’una cortina d’aigua.

Dic a la Claire: Sí. El 1819. Frankenstein tenia tot just un any.

Ella arrufa les celles. No el segueixo, senyor.

La novel·la Frankenstein ... es va publicar el 1818.

L’home aquell amb el pern que li travessa el coll?

Si fa no fa...

Vaig veure la pel·lícula a la televisió.

És per això que avui som aquí. (En veure una expressió de perplexitat a la cara de la Claire, em vaig explicar.) No és una pregunta existencial això de per què avui som aquí... vull dir per què se celebra el Tec-X-Po. A Memphis. És la mena de cosa que agrada als organitzadors; una connexió entre una ciutat i una idea. Memphis i Frankenstein tenen tots dos dos-cents anys.

I?

Tecnologia. Intel·ligència artificial. Frankenstein va ser una visió de com podia crear-se vida: la primera intelligència no humana.

I els àngels què? (La Claire em mira, seriosa i segura. Jo vacil·lo... Què m’està dient?)

Àngels?

Exacte. Els àngels són intel·ligència no humana.

Ah, ja. Em referia a la primera intel·ligència no humana creada per un humà.

A mi m’ha visitat un àngel, doctor Shelley.

Això és meravellós, Claire.

No em sembla bé que l’home jugui a ser Déu.

Ho entenc. Confio no haver-la ofès, Claire.

Va fer que no amb el cap de cabells brillants i va assenyalar el mapa de la ciutat. M’ha preguntat per què li van posar Memphis, allà al 1819, i la resposta és perquè som sobre un riu, el Mississipí, i el vell Memfis era sobre el riu Nil... No ha vist Elizabeth Taylor fent de Cleòpatra?

Sí, l’he vista.

Sabia que ella portava les seves pròpies joies? Pensi-hi.

(Hi vaig pensar.)

Sí, totes les seves joies, la majoria comprades per Richard Burton. Era anglès.

Gal·lès.

On és Gal·les?

A la Gran Bretanya, però no és Anglaterra.

Em sembla desconcertant.

Regne Unit; el Regne Unit està format per Anglaterra, Escòcia, un tros d’Irlanda i Gal·les.

Ja... D’acord. Bé. No tinc previst anar-hi, de moment, per tant no cal que em preocupi. A veure, aquí, miri el mapa, veu on som ara? Això també és una regió de delta, com la regió del Nil al voltant del primer Memfis.

Ha estat a Egipte?

No, però he estat a Las Vegas. Molt vital. Molt Egipte.

He sentit dir que tenen una esfinx animatrònica, a Las Vegas.

Sí.

Podria dir-se que és un robot.

Podria. Jo no ho diré.

Ho sap tot sobre aquest lloc? Sobre el seu Memphis?

M’agrada pensar que sí, doctor Shelley. Si li interessa Martin Luther King, hauria de visitar el Museu Nacional de Drets Civils, al mateix lloc que el Motel Lorraine, on el van matar. Ja hi ha estat?

No encara.

Ha anat a Graceland, però?

No encara.

Beale Street? La casa dels Memphis Blues?

No encara.

Té molts «no encares» a la seva vida, doctor Shelley.

Té raó. Soc liminar, emergent, indecís, transitori, experimental, incipient (o és intrús?), soc a l’avantsala, entremig, de la meva pròpia vida.

Vaig dir: Una vida no és prou...

Va assentir. Exacte. Oi que és veritat? Sí que és veritat. Però no es desesperi. Molt més enllà hi ha una vida sense fi.

La Claire mirava a la mitja distància, els ulls resplendents de certesa. Em va preguntar si diumenge volia anar amb ella a l’església. Una església de veritat, va dir, no un lloc perquè els blancs es netegin la consciència.

Un xiulet als seus auriculars va donar-li una instrucció que no vaig poder sentir. Va girar-se per fer un anunci pels altaveus.

Vaig posar-me a pensar en la diferència entre el desig d’una vida sense fi i el desig de més d’una vida, és a dir, més d’una vida però viscuda simultàniament.

Jo podria ser jo i també jo. Si pogués fer còpies de mi mateix —transferir la meva ment i imprimir el meu cos en 3D—, llavors un Ry podria ser a Graceland, un altre al santuari de Martin Luther King, un tercer Ry actuant amb els Blues a Beale Street. Més tard, tots els meus jos podrien trobar-se, compartir el dia i rejuntar-se en el jo original que m’agrada creure que soc.

De què sou fet, de quins rars elements,

que tal número d’ombres us corona?

La Claire es va girar cap a mi somrient. Vaig dir, més per a mi mateix que no pas perquè em sentissin, jo no vull viure per sempre .

Què és això que diu? Es va inclinar cap endavant, arrufant les celles.

He dit: Una vida sense fi. No vull viure per sempre.

La Claire va assentir i va alçar la seva cella perfecta.

Vaja! Jo penso estar amb Jesús, però faci el que li sembli.

Gràcies, Claire. Ha fet una volta per l’exposició?

Jo soc tècnica de recinte, no hostessa, i per tant no se’m demana un coneixement detallat dels esdeveniments que hi tenen lloc.

Ha vist algun robot dels que hi ha aquí?

Els que serveixen a la cafeteria són robots. No és una bona experiència.

Per què no, Claire?

Et porten els ous i quan els dius: Disculpi! Escolti! No he demanat tomàquets!, et diuen: Gràcies, senyora. Que tingui un bon dia! I se’n van lliscant cap a la font d’aigua. Llisquen perquè encara no saben caminar.

No, encara no saben caminar. Caminar és difícil per als robots. Però tingui paciència, Claire, recordi que per als robots és difícil processar l’inesperat.

La Claire em va mirar com si em trobés al Departament d’Educació Especial.