Jeanette Winterson - Frankissstein

Un a un, els seus criats el van anar abandonant. L’home vivia sol, i se’l veia a l’alba i al vespre deambulant entre els cementiris i els ossaris arrossegant cap a casa els cossos fètids que trobava per triturar-ne els ossos i barrejar-los amb sang fresca. Creia que si administrava aquesta tintura als que acabaven de morir els faria reviure.

La gent del poble cada cop el temia i l’odiava més. Havien de protegir els seus morts i parar l’orella per si en sentien els passos o els cascavells de les brides del seu cavall. Més d’una vegada va irrompre en una casa de dol. Portava en una ampolla aquella barreja obscena i l’abocava a la boca oberta del cos buit tal com es peixa una oca per fer paté del seu fetge.

No hi va haver resurrecció.

Al final, tots els habitants dels pobles del voltant es van posar d’acord i el van cremar viu al castell.

Les parets pudien a desmembrament i mort.

Vaig contemplar el palau en ruïnes. Una escala exterior, fosca i mig derruïda, com un malson de Piranesi, ensorrada i plena de males herbes, que baixava en una espiral rere l’altra, graó a graó, cap a on? A quin celler d’horror?

Em vaig estrènyer el xal sobre el cos. Fins i tot l’aire tenia la fredor de la sepultura.

Vine!, vaig dir a Shelley. Hem de marxar d’aquí.

Em va posar el braç a l’espatlla i vam allunyar-nos ràpidament d’aquell lloc. Mentre caminàvem, em va instruir en l’art de l’alquímia.

Els alquimistes buscaven tres coses, va dir Shelley: el secret de convertir el plom en or, el secret de l’elixir de la vida eterna i l’homuncle.

Què és un homuncle?, vaig preguntar.

Una criatura no nascuda de dona, va contestar. Una criatura fabricada, nefasta i maligna. Una mena de follet, deforme i garneu, infós d’un fosc poder.

Quan tornàvem caminant a l’hostal en aquell crepuscle opressiu, vaig pensar en aquella criatura: aquell ésser plenament format no nascut de dona.

I ara aquella forma ha tornat.

I no és petita. No és un follet.

Em sento com si la meva ment fos una pantalla i a l’altra banda hi hagués un ésser buscant la vida. He vist peixos en un aquari clavant la cara al vidre. Pressento el que no puc dir, tret de si és en forma de relat.

El meu protagonista (és el protagonista?) es dirà Victor, perquè busca la victòria sobre la vida i sobre la mort. Aspirarà a penetrar en els replecs de la naturalesa. No serà un alquimista —no vull cap truc—, serà metge, com Polidori, com el doctor Lawrence. Discernirà el curs de la sang, coneixerà la contractura del múscul, la densitat de l’os, la delicadesa del teixit, la manera com batega el cor. Vies respiratòries, líquids, massa, gelea, el misteri de la coliflor del cervell.

Ell compondrà un home, de mida superior a la natural, i el farà viure. Faré servir l’electricitat. Tempesta, espurna, llampec. El dotaré de foc com Prometeu. Robarà la vida als déus.

A quin cost?

La seva criatura tindrà la força de deu homes. La velocitat d’un cavall al galop. Serà una criatura més que humana. Però no serà humana.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.