Jeanette Winterson - Frankissstein

Que qui la lloga? Alguns masoquistes. I uns quants professors d’universitat.

Totes aquestes noies les tenim amb tons de pell diferents: negre, moreno o blanc. A més a més, al model Vintage se li pot posar una tofa de pèl, si es vol. Les antigues estrelles del porno tenien borrissols com cotó fluix de sucre i a alguns homes els agradava. Per tant, les podem oferir amb o sense, però només per al model Vintage. Si no estàs segur de voler notar borrissol a la cara, podem incloure una tofa al paquet amb la pega adequada. Demanem als clients que no facin servir una pega qualsevol. Si poses la pega al costat erroni, et trobaràs amb una barba postissa.

Que si tots els clients són grans? De cap manera. De totes les edats i condicions, Ryan; el sexe és democràtic. Amb els homes grans, ho considero un servei públic. Hauries d’escriure sobre això. Sempre oferim un descompte del deu per cent als que en tenen més de seixanta-cinc, i els dilluns els fem un descompte extra. No hi ha gaire gent que tingui ganes de follar en dilluns.

Et diré, però —i això és una mica filosòfic, soc un home que pensa—, que per al sexe, quan es tracta d’una bot, no hi ha menors d’edat. El que vull dir és que no és allò de no poder-ho fer fins que en tinguis setze o el que sigui, i per això tenim alguns nens en edat escolar que volen intentar-ho —sí, nois, és clar que són nois— i suposo que és millor que empalar una noia seca com paper de vidre i que no li agrades.

Sí, pots ser vell, pots ser lleig, pots ser gras, fer pudor, pots tenir una malaltia de transmissió sexual, pots estar arruïnat. Tant si no se t’aixeca, com si no la pots fer baixar, hi ha una XX-BOT per a tu.

Servei públic. T’asseguro que ho és. Et sembla que podria aconseguir una Medalla de l’Imperi Britànic? A la mama li encantaria.

Dones? Què passa amb les dones? Que ets feminista, Ryan? Jo no, però la mama sí, o sigui que no et pensis que no ho hem sentit dir, a Gal·les.

Hi ha bots mascles, però no m’interessen. Per què no?

L’anatomia, Ryan. Anatomia bàsica. Devies fer-ne quan estudiaves medicina.

Bàsicament, un bot masculí és un vibrador amb un cos incorporat. És com un maniquí d’aparador amb una verga que no funciona. No empeny. No pot ficar-la per darrere. Ella s’hi ha d’asseure a sobre i saltar amunt i avall, i és molt cansat, o fer-se’l moure al damunt com si estigués fent un batut. També és cansat. No té gens de gràcia després de fer-te un bany, encendre les espelmes i posar totes les teves cançons favorites en bucle. Aquestes coses que agraden a les dones per posar-se a to.

Les dones prefereixen un vibrador manual. Millor control, millor resultat, i poden mirar la tele al mateix temps. He fet investigació de mercat. Bé, jo personalment, no, aquesta part del negoci la porta la mama. La mama? Oh, molt. Ja t’ho he dit. Des del primer dia.

I amb els bots masculins hi ha sobretot un problema d’escala. Les bots femenines són petites —fins i tot als suecs els agraden petites—, però si construeixes un bot petit d’un home et destrempa, és com follar amb el teu fill, i les dones no s’escorren amb això, si més no la majoria. Les dones volen un tros d’home, però si fas un bot massís, els és difícil portar-lo d’un lloc a l’altre. I en un pis petit, quan no està de servei, per dir-ho així, sempre fa nosa... m’entens? El que vull dir és que no pot sortir a fer una cervesa quan vols una mica d’espai per a tu.

A més a més, les dones tendeixen a tenir cotxes més petits i no volen cridar l’atenció intentant ficar una mena de Dwayne The Rock Johnson en un Renault Twingo.

Si entrem als clubs nocturns —i potser ho farem, perquè guanyo tants diners que no sé què fer-ne—, potser intentaré crear bots especials per a comiats de solteres i en subministrarem alguns per veure com funcionen, només per riure, com una mena de munta-el-meu-poni. Potser els agradaria seure-hi al damunt, a les dones, si soc capaç de fer-ho bé. Se m’acuden algunes idees de quan solia reparar torradores d’aquelles que fan saltar les torrades.

Aquest mercat és global. Aquest mercat és el futur.

Deixa’m dir-te una cosa sobre la Xina, Ryan. La política d’un sol fill? Gràcies a Déu que l’han aturada. Totes aquelles nenes escanyades i llançades en qualsevol arrosar. Hi ha milions i milions d’homes xinesos que no tindran mai una parella femella perquè no hi ha prou noies per sortir. És així, les coses que van tornen, com el bufet giratori del sushi, penses que ja ho haurien de saber, oi? El mercat xinès serà immens. Per això tenen les fàbriques, i els encanta la tecnologia, i segur que molts homes xinesos preferiran una bot perquè els agraden submises de mena. Les dones xineses modernes són massa independents. Jo vaig anar a la fàbrica: he vist de tot.

En tot cas, penso obrir la meva pròpia fàbrica a Gal·les. A la Xina no poden fer-ho tot a la seva manera. S’ha de fer competència, dic jo, i si declaren una guerra comercial als Estats Units dels nassos qui sap què passarà. El preu de les bots pot anar-se’n pels núvols.

La mama va dir que havíem de fer un Karl Marx i controlar els mitjans de producció.

També vull retornar alguna cosa a la comunitat. A Galles no hi ha feines, Ryan, des del Brexit. Van votar Gal·les per als gal·lesos, com si al món tothom es matés per passar la frontera i obrir-hi una nova mina de carbó.

Tots els diners de Gal·les venen d’alguna fundació europea, però hi ha molta endogàmia en aquell país. Em sembla que seria bo tenir una mica d’immigració: tanta endogàmia afecta el cervell. Brexit! Déu meu! També podrien haver construït una paret feta de porros tot al voltant.

O sigui que he de posar el meu granet de sorra. Penso obrir una gran fàbrica per fer-hi la bot sencera. De dalt a baix. I tindré un petit taller —hi dedicaré uns quants diners— que només farà caps. Una mica més artesà. Hi ha molt bona artesania, a Gal·les. Draps de cuina... ceràmica...

I hi ha molts perruquers sense feina perquè, ara que Gal·les és només per als gal·lesos, ningú no es pot permetre anar-se a pentinar.

Que per què necessito caps extra?

A moltes de les XX-BOT els destrossen la cara. Les llancen contra la paret o ves a saber què. Hi va haver un moment que vaig pensar seriosament a posa’ls-hi un nas desmuntable. A algunes els pots canviar la cara tu mateix, però és complicat, i penso que comprar un cap extra per començar és bona idea. El sexe pot arribar a ser una mica brusc, no creus? Jo no jutjo.

També estic pensant a fabricar-ne un model per a exteriors. Més dur. Més resistent. Una mena de Lara Croft. Per a això necessitarem una línia de producció pròpia. Podria ser per al mercat de fetitxes. Dominatrix. Fuetejadora. Aquesta mena de coses. Els xinesos no ho tocaran. Als britànics els agradarà, em sembla. Estic parlant-ho amb Caterpillar i JCB.

Això és el futur, Ryan.

Vindràs al meu espectacle en viu? Per veure les noies en acció? Mira, aquí a l’iPad en tens un tast. Què et sembla la música?

«Walking in Memphis.» M’encanta la cançó. El meu vers favorit és quan diu allò de la bonica criatura que espera el rei...

Totes són boniques. Tots som reis.

Què has dit? Que fa encara més difícil la vida real?

Què és la vida real, avui dia?

Ningú no ha imaginat mai un relat més boig, però, com la majoria de ficcions de la nostra època, té un cert aire de realitat.

The Edinburgh Magazine , 1818

La humanitat no pot suportar un excés de realitat.

Per això inventem històries, vaig dir jo.

I si nosaltres som la història que inventem?, va dir Shelley.

Encara tancats per la pluja, escric sense parar.