David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

David Valle García

SOTA EL SIGNE DE

LA LLUNA JUEVA

1ª edició: octubre 2020

© David Valle García

Disseny de la coberta: ImatChus

Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 629.02.20.83

www.terraignotaediciones.com

ISBN: 978-84-122561-4-7

IBIC: FA 2ADC

La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

David Valle García

SOTA EL SIGNE DE

LA LLUNA JUEVA

Pròleg

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

44

45

46

47

48

49

50

51

52

53

AGRAÏMENTS

Per a la Roser i en Xavi

Per a aquells que van deixar-nos abans d’hora.

Per sempre.

Cristina García Yusta i Juan Carlos Calero

GIRONA

2 de juliol de 1492

Pròleg

El vent bufa càlid, com si es volgués barrejar amb la rauxa del moment; agita els meus cabells ingràvids i els fa xocar contínuament contra la meva cara. Des de la muntanya de Montjuïc contemplo bona part de la ciutat de Girona i el seu entorn. Gaudeixo de la vista que hi ha des d’aquest punt com si fos l’últim cop que la pogués veure. No se me’n va del cap la idea que potser d’aquí a uns dies ja no hi seré. Així, observo amb deteniment les muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes l’insignificant anar i venir dels homes… Una llàgrima rodola per la meva galta i besa el terra regant-lo de pena.

Encara em recordo d’aquelles preguntes innocents que li feia de petita al meu estimat pare.

―Per què ens volen tan poc als jueus? Per què sempre hem de fugir?

Ell intentava buscar les paraules precises per fer-me comprendre una cosa que ni ell mateix s’explicava.

―Filla meva, no entenen els nostres costums, les nostres creences, la nostra vida.

Un dia, també em va comentar quatre ressenyes històriques. Em va explicar que feia molt de temps, concretament en època de l’Imperi Romà, Palestina va ser ocupada pels romans i la ciutat de Jerusalem va ser destruïda i saquejada. Això va comportar un èxode de jueus per tot el món que encara durava.

―Nosaltres, hem anat a parar aquí, a la ciutat de Girona. Aquí hem creat el nostre estimat Call. La religió jueva i l’Aljama sempre ens han guiat de manera sàvia.

El pare em va continuar explicant que els jueus no sempre havíem estat tan malament a la ciutat com ara. Em va dir que al principi coexistíem sense problemes amb els cristians, però que va arribar un moment que aquesta convivència es va deteriorar. Els sectors cristians més fanàtics alienaven la ment dels seus seguidors i ens posaven el poble cada cop més en contra. Amb el temps s’havien anat fent més nombrosos els avalots contra els jueus i la nostra població va començar a decréixer per l’emigració o la conversió al cristianisme. Fa uns cent cinquanta anys, vam arribar a habitar uns mil jueus a Girona, molt lluny de les escasses vint famílies que hi habitàvem ara.

La repressió va en augment; ens han tancat portals i finestres perquè no ens puguem relacionar amb els cristians. A poc a poc ens han anat recloent i han anat reduint el nostre Call a un gueto.

Ara no tenim els diners que han anat enriquint als reis al llarg de la història. Des de fa molt temps, ens han apujat de manera abusiva els impostos i no han fet res perquè puguem recuperar els préstecs que havíem fet antigament. Ara som pobres, molt pobres…

Fa uns mesos hem conegut l’ordre d’expulsió dels jueus. No és un fet aïllat a la ciutat de Girona, sinó que és una disposició a l’àmbit de tota la Corona de Castella i Aragó. Els Reis han decretat la nostra expulsió! Així ens agraeixen tota l’ajuda prestada a la Corona.

El moment històric és tens i el meu futur personal vaga a l’aire.

El meu marit està acabant de vendre totes les nostres pertinences per després emigrar a Perpinyà. Ell vol començar allà una nova vida, jo simplement vull despertar del malson en què visc. Però tinc la impressió que a Perpinyà també ens perseguiran. Els jueus sempre hem estat perseguits i sempre ho serem; n’estic del tot segura.

Per això, tenint en compte la meva situació, la decisió que canviarà la meva vida ja està presa i la portaré a terme fins a les últimes conseqüències. Estimo aquesta ciutat, tot i les penúries que en ella m’ha tocat viure. Per tant, hi vull romandre en ella per sempre.

Ho tinc ben clar. Com que d’aquí a uns dies no pot quedar cap jueu a Girona, em convertiré al cristianisme. Sé que el meu marit mai m’ho perdonarà. Mai ha acceptat que pensi per mi mateixa; però estic convençuda del que faré. Ben mirat, faci el que faci, moriré. Tant si em faig cristiana com si continuo essent jueva, arribarà un moment que ell em matarà. Una opció és més ràpida i l’altra és més lenta, però les dues porten al mateix final. I no pateixo per mi, sinó pel que porto a dins meu, que és en el que més crec i el que de debò estimo.

Vaig mirar, potser per darrera vegada, la ciutat des de les alçades i vaig començar a dir en veu alta:

―Vull viure per sempre en aquesta ciutat. Desafiar el temps i la història. Ser intemporal. Vull veure sempre el perfil de la Catedral, rentar-me la cara amb l’aigua del riu i passejar eternament pels carrers del Call. Vull ser lliure, lliure…

Vaig tancar els ulls intentant canviar en la meva ment el destí obscur on em veia immersa. Després, quan vaig obrir-los, notava com em pesaven les parpelles. Em sentia estranya, com si hagués dormit durant tota una nit. Davant meu es presentava una ciutat diferent de la que coneixia. Desconcertada, em vaig refregar els ulls per comprovar que no estigués somiant desperta, però després de fer-ho continuava contemplant aquella visió de la ciutat, sorprenent i torbadora. Girona era terriblement gran i estava ocupada per edificis molt alts que no estaven fets de pedra. Els carrers no eren empedrats ni de sorra i tenien una tonalitat gris fosca o negra, exempta de vida. Per ells circulaven màquines de colors variats que corrien més que els cavalls. També hi havia ferralles amb formes inversemblants i grans xemeneies que desprenien fum cel amunt.

Encara estava espantada, però de mica en mica m’anava relaxant i me n’adonava del que em succeïa. El meu desig s’havia complert. Viuria a la ciutat de Girona al llarg del temps i de la història. Seria intemporal. Vaig tancar de nou els ulls somrient i després, vaig tornar a obrir-los.

De nou, davant meu hi tenia la Girona que sempre havia conegut, amb les seves muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes l’insignificant anar i venir dels homes… No hi havia edificis que desconeixien la pedra, ni carrers negres, ni màquines en moviment, ni xemeneies.