David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

Després de parlar amb ell, vaig penjar el telèfon i el vaig deixar sobre la taula. Em vaig girar i vaig contemplar el lloc on havia estat dormint tota la nit. A terra hi havia un toll de sang seca i dolor, molt de dolor…

Em vaig dirigir al lavabo feixugament i al veure’m al mirall em vaig esgarrifar. Vaig descobrir una dona amb els ulls mig tancats com una xinesa. La meva cara semblava un collage de sang seca, blaus i morats. Una part d’un ull estava vermella, segurament per alguna petita vena que s’havia trencat a dins. Em vaig netejar la cara i després vaig tornar a mirar-me al mirall. Continuava sense reconèixer-me. Tenia trencat una mica el llavi inferior i m’havia partit un petit tros d’una dent. Dins el meu cap començava un gran debat. No sabia quins sentiments sentia ara envers en Miquel, però el que tenia clar era que m’havia d’anar d’aquella casa; quan abans millor.

Em vaig treure la roba ensangonada i vaig observar el meu cos nu. Malgrat que estava gravat per totes les costures de la violència d’en Miquel, em semblava que no tenia res trencat. Notava el cos molt adolorit, però això era normal amb la pallissa que havia rebut. Després de la inspecció visual, em vaig dutxar. L’aigua em va embolcallar per complet i em va acabar de netejar el vermell cruent de la pell. Aquella dutxa em va ajudar per sentir-me una mica més bé dintre del mal moment que estava passant.

Més tard em vaig posar el barnús i vaig caminar cap a la nostra habitació. El llit desfet indicava que en Miquel havia dormit allà aquella nit. A dins de l’habitació vaig baixar la persiana per protegir-me de mirades furtives. Em vaig treure el barnús i em vaig vestir amb roba neta.

Vaig tornar al menjador. La coixesa disminuïa a mesura que anava caminant i ara quasi era imperceptible. Allà, la llum entrava per la persiana mig aixecada de la balconada i il·luminava càlidament l’estança. Sobre la tauleta del menjador es reien de mi una ampolla, un bol i un got de tub ple de whisky aigualit. No vaig dubtar ni un segon en tombar la tauleta amb un gest instintiu ple de rauxa. La trencadissa de vidres es va apoderar per un moment de l’habitació; després… de nou el silenci.

Em vaig dirigir a la taula i vaig agafar de nou el telèfon mòbil. Vaig buscar a l’agenda la lletra “S” i vaig trucar a la Sandra.

La Sandra és la meva millor amiga. Ens coneixem des de la més tendra infància; ens vam criar al mateix bloc de pisos del carrer Aragó. A Barcelona vam compartir jocs de nenes, l’adolescència i confidències d’amors i desamors. Ella va venir a viure a Girona ara fa uns set anys. La Sandra fugia del fantasma del seu divorci. Després de quatre anys de festeig i dos de casada va decidir separar-se del seu marit perquè va descobrir que li havia fet el salt amb una altra dona durant més d’un any. La Sandra va decidir anar-se’n de Barcelona per refer la seva vida. A tothom li va dir que ho feia per allunyar-se de l’estrès de la gran ciutat i de l’alt preu que tenia la vida allà (sobretot els pisos), però jo sé que en realitat ho va fer per fugir dels seus records. Ella va venir a Girona i va trobar feina en una fàbrica d’un poble proper: Riudellots de la Selva. Ara fa uns cinc anys, la Sandra em va convèncer perquè vingués a viure a Girona amb ella. Vam compartir un petit pis que s’havia comprat al carrer Argenteria. Li donava alguns diners en concepte de lloguer del pis per ajudar-la a pagar una hipoteca que li ofegava la vida, i que malauradament, encara li continua ofegant. Després de conèixer en Miquel, me n’havia anat a viure amb ell i havíem passat a veure’ns menys. Per les últimes notícies que sabia d’ella, la Sandra no tenia cap xicot i continuava vivint sola.

Després de quatre trucs, a l’altra banda de l’auricular vaig escoltar la veu de la meva amiga:

―Ei, què tal guapa? ―va contestar feliç la Sandra―. M’has enganxat treballant a la fàbrica. Com va tot, trempada?

Ella sempre treballava de les tres de la nit a la una del migdia. Fent el torn de nit guanyava més diners, però la privava de dur un ritme normal de vida. Laborava de dilluns a divendres, però hi havia algun cap de setmana que també hi anava per guanyar més diners. Els dies que anava a treballar, com a molt tard se n’anava a dormir a les nou del vespre. Com a la nit no dormia més de cinc hores, després de dinar aprofitava per fer una becaina. Jo pensava que si la Sandra continuava treballant amb aquell horari i amb aquell ritme, qualsevol dia cauria malalta. Semblava un vampir modern, dormia part del dia i treballava gran part de la nit. Potser era l’alt cost que havia de pagar per intentar mantenir sola una hipoteca en el món que vivim. Més d’un cop m’havia comentat que potser llogaria una habitació del pis per compartir despeses, però mai s’havia acabat de decidir a fer el pas.

―Perdona Sandra ―vaig respondre-li―,però no sabia a qui acudir. Encara vius sola al pis?

―Sí, però per què ho vols saber? ―va preguntar estranyada.

―T’ho dic a tu perquè et tinc més confiança que a ningú.

―A veure, Eva, m’estàs preocupant una mica. Què passa?

―Me’n vaig de casa ―vaig dir amb la veu quelcom commoguda―. En Miquel m’ha clavat una pallissa que una mica més i em mata.

―No fotis, tia! Què fill de puta!

―No carreguis contra ell, Sandra ―vaig interrompre-la―. No és ell qui ho fa, és l’alcohol. El domina i llavors perd el control de si mateix.

―Hòstia, Eva. Que fort! Aquí pots venir sempre que vulguis, ja saps que no hi ha cap problema. Collons, mai m’ho hagués pensat d’en Miquel! Eva, on ets?

―Al pis. Recolliré les meves coses, li faré una nota i me n’aniré.

―Ja vindré a buscar-te amb el cotxe. No pateixis.

―No cal que vinguis Sandra. Ja demanaré un taxi.

―Ni pensar-ho guapa. A la una, quan acabi de treballar, passaré a buscar-te.

―No et fa res?

―Que no dona, que no. Tu prepara tot el que hagis de preparar. Jo, a dos quarts de dues ja seré al pis.

―Molt bé. De seguida començo a fer les maletes.

―Ara que ho penso, en Miquel no vindrà al pis al migdia?

―Segurament que no; acostuma a dinar fora. A més estan fent uns arranjaments a unes cases de Platja d’Aro. En tenien encara per dues setmanes.

―Doncs res, Eva. D’aquí una estona ens veiem. Anima’t guapa.

―Gràcies Sandra ―vaig contestar-li emocionada―. És una sort tenir-te com amiga.

―El mateix et dic. Vés preparant tot el que necessitis. D’aquí una estoneta passaré a buscar-te. Fins ara, maca.

―Fins ara Sandra.

Vaig penjar la trucada i vaig mirar al meu voltant. Rememorava milers d’escenes dins el meu cap. Havíem viscut també tants moments bons en aquell pis! Un sospir es va perdre a l’aire.

Després em vaig dirigir a la que havia estat la nostra habitació. Vaig agafar dues maletes i les vaig carregar amb la meva roba i objectes personals. De seguida es van emplenar i vaig haver de recórrer a una tercera i a una quarta bossa. Vaig decidir no agafar res que tingués en comú amb en Miquel i així, només vaig agafar objectes que em pertanyien a mi exclusivament. Quan em va semblar que ja ho tenia tot preparat, vaig deixar les maletes al costat de la porta d’entrada. Tenia la mateixa impressió que a l’inici d’un viatge, quan penses que t’estàs descuidant moltes coses a casa.

El rellotge del menjador marcava tres quarts d’una.

Vaig agafar un full en blanc i un bolígraf i em vaig asseure a una cadira encarada a la taula del menjador. Era el moment d’explicar-li a en Miquel perquè el deixava i quins eren els sentiments que tenia envers ell. Em va costar arrencar però al final ho vaig aconseguir. El bolígraf va començar a dansar al ritme lent que marcava la meva inspiració i el meu cor. Mentre escrivia algunes llàgrimes van mullar el paper; en aquestes zones, la tinta blava es va ofegar en un mar d’aigua salada. Em va costar molt trobar les paraules precises, i quan vaig haver acabat, tenia la sensació que potser mai les havia arribat a trobar. Al final, vaig llegir el que havia escrit: