David Valle García: Sota el signe de la lluna jueva

Em vaig aturar per un moment davant de la porta principal, i quan vaig creure que els meus pensaments estaven ordenats, vaig entrar al pis oficina. Només entrar-hi vaig veure la Paqui parlant amb en Frederic, el meu cap. És un home d’uns seixanta anys, de cabell blanc i abundant; la seva barba és espessa i canosa. Els seus ulls blaus no han perdut gens de la brillantor que devia enamorar a les mosses quan era jove. És un cap bondadós i comprensiu, a qui estimo com si fos el meu segon pare.

Al veure’m els dos van posar cara d’espant. La Paqui va ser la primera que va venir cap a mi i em va preguntar preocupada:

―Déu meu, Eva. Què t’ha passat?

―Res, Paqui. He caigut per les escales. No és res greu. Només tinc el cos adolorit.

La Paqui i en Frederic es van mirar. Crec que tenien dubtes que la meva història fos certa; ho notava a les seves cares, però sobretot, en els seus ulls.

―Segur que has caigut per les escales, Eva? ―va preguntar-me en Frederic.

Vaig mirar cap a una altra banda. No volia creuar-me amb la seva mirada i posar-me a plorar. Havia de ser forta. Potser en Miquel només havia tingut un mal dia, no el podia deixar malament davant de ningú.

―Doncs sí ―vaig contestar amb falsedat―. Les escales estaven fregades, anava molt de pressa i he relliscat. Coses que passen.

―I has anat a l’hospital? ―va preguntar-me en Frederic preocupat―. Potser tens algun ós trencat.

―No hi he anat. Però em trobo bé, de debò.

―Vés a l’hospital i mira-t’ho bé ―va insistir ell―. No t’ho descomptaré pas de la nòmina, noia.

―T’ho agraeixo molt, però no caldrà. No et preocupis. Ara faig unes quantes factures i se’m passarà tot. Ara mateix m’hi poso.

Els vaig esquivar i em vaig dirigir a la meva taula. Em vaig asseure, camuflant el dolor que vaig sentir al fer-ho, i vaig engegar l’ordinador. En Frederic va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir amb veu fluixeta:

―Ja saps que m’ho pots explicar tot. I si t’has d’agafar algun dia lliure pel que sigui, ja saps que pots fer-ho. No te’l trauré dels dies de vacances.

―Gràcies, Frederic ―vaig pronunciar amb veu tremolosa.

Ell em va somriure, em tocà l’esquena de manera amistosa i es va acomiadar per dirigir-se al seu despatx.

La Paqui mirava per sobre del seu ordinador. Va deixar esperar un temps prudencial i, després, vigilant que no hi hagués ningú al voltant, em va dir:

―Si t’ha succeït una altra cosa… Saps que pots confiar en mi. Últimament els hi passen moltes coses a les dones. Si has relliscat, que vols fer-hi, mala sort, però si algú t’ha clavat una pallissa, sigui en Miquel o algú altre, ho hauries de denunciar.

Vaig simular, tan maldestrament com vaig poder, que m’envaïa la fúria i vaig contestar-li amb rudesa:

―Gràcies, Paqui. T’ho agraeixo molt, però no puc anar a denunciar a la policia que he relliscat per les escales. Ha sigut mala sort, com tu dius, simplement mala sort.

Així va ser com, en aquella habitació on quasi sempre s’escoltaven converses sense fi, aquell matí va regnar el més absolut silenci.

3

Aquell dia no vaig anar a dinar a casa. Vaig decidir menjar un menú en un restaurant que hi havia a prop de l’oficina. Malgrat que estava tot molt bo, quasi no vaig fer cap mos. La por havia estrangulat el meu estómac i em costava Déu i ajuda empassar-me el menjar.

Asseguda en aquell restaurant, vaig rumiar en moltes coses: en els trenta-dos anys que tenia, en que notava que se m’estava començant a passar l’arròs, en que fins fa un dia creia que compartia la vida amb el meu home ideal i futur pare dels meus fills… Tot no es podia haver esfondrat com un castell de cartes! En Miquel havia begut massa i se li havia escapat la mà; només havia sigut un dia i mogut per l’alcohol. Què volia dir un dia dolent, si podia omplir per sempre la meva vida? No, no podia denunciar-li! No el podia trair! Segur que tot tornaria a ser com abans. Anava raonant i raonant, i així, quasi sense adonar-me’n, se’m van fer les tres: l’hora que havia de tornar a entrar a l’oficina.

Vaig fer acta de presència al despatx, però em va costar molt concentrar-me. Aquella tarda no vaig poder realitzar ni la meitat de la feina que feia habitualment. El temps passava a càmera lenta, però al final el rellotge de l’oficina va marcar les sis. Abans de plegar vaig anar a la taula on era la Paqui i li vaig fer un petó amistós a la galta.

―Paqui, sento molt el que t’he dit aquest matí. Estava nerviosa.

―Tranquil·la Eva ―em va dir amb un dolç somriure als llavis―. Ja saps, si necessites algun tipus d’ajuda, aquí estic; disposada a tot.

Ens vam fondre en una abraçada durant una estona. Després, molt més reconfortada, em vaig acomiadar d’ella i me’n vaig anar.

Vaig baixar les escales del bloc de pisos i em vaig submergir dins la bullícia de la ciutat de Girona. Escoltava embadalida la simfonia urbana de clàxons i frens; perdia, distreta, la vista en aparadors: ara un de joies, ara un de roba, ara un de flors… Desitjava que el meu passeig pels carrers no tingués mai fi perquè tenia por d’arribar a casa i veure el que em trobaria.

Però al final, quasi sense adonar-me’n, em vaig sorprendre davant de la porta del bloc de pisos del carrer Antic Roca. Em vaig preguntar si per fer aquell trajecte havien passat els deu minuts de costum o si havien transcorregut hores. Havia perdut per complet la noció del temps. Vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Em vaig quedar palplantada al replà mirant la porta del pis on vivia. Vaig sospirar diverses vegades; tot seguit, amb gran decisió i valentia, vaig obrir-la. No sé què esperava trobar-me a l’altra banda de la porta, però el que vaig veure segur que no. Davant meu hi havia un gran ram de flors d’una bellesa extraordinària. Destacaven sobre les altres flors les de color lila, el meu preferit. Tremolant per l’emoció vaig agafar la nota que hi penjava. Simplement posava: “Eva, t’estimo molt. Perdona’m”.

4

Quan vas arribar al pis a les vuit del vespre, em vas trobar asseguda al sofà. Vas entrar a poc a poc, com si fossis un lladre, potser lluitant contra l’ambient enrarit que hi havia a l’habitació. El teu posat era trist; els ulls et brillaven com si hi hagués plogut. En veure’t, les meves pupil·les van començar a tremolar.

―Perdona’m Eva ―vas començar dient amb veu culpable―. He estat a punt de trucar-te… però no m’he atrevit… Ahir a la nit no sabia què em feia. L’alcohol em va perdre. Déu meu! ―vas exclamar penedit―. Quant de mal que et vaig fer! Quins morats! Tant de bo els pogués tenir jo i no tu…

No vaig poder aguantar més i em vaig ofegar en un mar de plors. Em vas acollir en el teu pit, encerclant-me amb els teus braços musculats. Escoltava com deies una vegada i una altra: “Ho sento, Eva. No tornarà a passar mai més, t’ho asseguro. L’home que vas veure ahir no sóc jo”.

Et vaig abraçar fortament; vaig olorar la fragància que desprenia el teu cos. Et volia notar, et necessitava.

―Miquel, encara m’estimes?

Em vas mirar amb un somriure encisador, candent.

―Com em pots preguntar això, Eva? És clar que t’estimo. T’estimo més que res en aquest món.

Ens vam submergir en una abraçada i en aquell moment em vaig sentir la dona més feliç del món. Llavors, tenia molts menys dubtes dels que tinc ara.

5

A partir d’aquell dia, va semblar que tornés la normalitat. Em tractaves com una reina i de nou gaudia de grans moments al teu costat. Tornava a confiar en tu, en la nostra relació de parella, però tot va canviar ahir a la nit, en tan sols un moment… Tal com havia passat feia quatre mesos…