David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

Ens vam anar topant amb gent que, com nosaltres, caminava amunt i avall d’aquella artèria de la ciutat. I així, i quasi sense adonar-me’n, vam arribar al carrer Argenteria i vaig distingir el pis de la Sandra. Era un bloc antic de balconades llargues i estretes. La porta d’accés era petita i quedava just al costat d’una botiga de roba. La meva amiga va aturar el carretó i va buscar les claus a dins la seva bossa. L’aire es notava una mica enrarit, potser anunciava pluja a la tarda. Al final la Sandra va obrir la porta de l’entrada i vam entrar les maletes i el carretó.

L’Eva encara estava atabalada i adolorida i no es va fixar abans d’entrar en el bloc de pisos, en la gent que hi havia al carrer. Si hagués parat atenció potser hauria vist a una dona que li hagués resultat familiar. Es trobava reflectida al vidre d’una botiga de roba. A diferència de l’aparador d’última moda en què estava emmirallada, vestia roba d’altres èpoques, d’altres temps. Portava una túnica llarga de color lila i els cabells tapats per una caputxa del mateix color. Aquella dona era pràcticament igual que l’Eva. La seva boca gran i de llavis carnosos dibuixava un ampli somriure. Tenia els ulls de color mel, el nas arrodonit i les celles perfilades. Un manyoc de cabells ondulats de color castany s’esmunyia de la peça de roba que li cobria el cap. Tot i el seu aspecte estrany, aquella dona passava desapercebuda per a la gent. Ningú que passejava amunt i avall de la Rambla reparava en la seva presència. Semblava etèria, com la brisa que bufava aquell dia de primavera.

9

Vam pujar les estretes escales del bloc de pisos panteixant pel pes de les maletes. Quan vam arribar al principal, la Sandra va obrir la porta i em va rebre un piset acollidor i familiar. Em van venir al cap, records i vivències que havíem compartit juntes temps ençà. La Sandra va deixar les maletes al petit rebedor dient-me:

―Acomoda’t com si estiguessis a casa teva. Ocuparàs la mateixa habitació que abans. Jo mentrestant prepararé el dinar. És tard…

―Ja t’ajudo, Sandra.

―D’això res ―em va contestar ella amb gest sever―. Tu descansa, estira’t al sofà o al llit. T’avisaré quan el dinar estigui fet.

―Però, si estic bé…

La resposta que vaig obtenir de la Sandra va ser un renec de desaprovació. Després, va deixar la seva bossa sobre una tauleta del menjador i va entrar a la cuina.

Em vaig quedar mirant el petit menjador. Estava tot quasi igual que quan me n’havia anat. La decoració amb colors lluents, l’equip de música, la televisió… M’alegrava tornar a aquell pis perquè en ell havia passat molts bons moments, però en el fons notava que era l’escenari d’una derrota. El fet de tornar volia dir que m’havia fallat l’enèsim intent de donar futur i sentit a la meva vida. M’havia tornat a fallar, almenys de moment…

Vaig agafar les maletes i les bosses i les vaig portar a la que seria la meva habitació. També estava igual que abans. El llit i els mobles eren els mateixos i estaven situats al mateix lloc. Jo, en canvi, em sentia molt diferent. Em vaig estirar al llit i vaig pensar amb en Miquel. Primer vaig recordar la pallissa que m’havia clavat el dia anterior; després, vaig recordar-lo a ell. El seu metre vuitanta-cinc d’alçada, els seus ulls verds, el seu cabell engominat i abundant… Sempre li havia dit que podia haver sigut model. També vaig recordar la persona dolça i afectuosa que era quasi sempre i la metamorfosi amarga que experimentava de manera ocasional per culpa de l’alcohol. Vaig abstreure la ment alliberant-la de pensaments i vencent el dolor que experimentaven algunes parts del meu cos i vaig caure dormida.

Em sembla que no vaig tenir cap somni i si en vaig tenir algun, al despertar no en recordava cap. Davant meu, mirant-me des de les altures, hi havia la Sandra.

―Ui, quina mandra. Quant de temps he dormit? ―vaig preguntar-li.

―Poc, una horeta si fa no fa.

―Vaja. He fet una bona becaina.

―Tranquil·la, no pateixis, no hi ha cap pressa. He preparat el dinar. De menú hi ha amanida i macarrons a la napolitana. Què et sembla?

―Perfecte. Feia molt que no em trobava el dinar preparat.

Em vaig aixecar pesadament i ens vam dirigir les dues cap al menjador. La taula ja estava parada per dinar. D’uns plats sorgia un fum amb olor d’orenga que entelava l’aire. Vam seure a taula i mentre dinàvem vam anar xerrant. En acabat vam prendre uns cafès descafeïnats, i més tard, la Sandra va aprofitar per fer-me una revisió completa. Quan havia tingut vint anys, havia estudiat i treballat com a auxiliar d’infermeria. Finalitzat l’examen, em va dir que, miraculosament, semblava que no tenia res trencat i que els símptomes de dolor que notava eren normals després de la pallissa que m’havien clavat. Seguidament vam decidir de mutu acord fer una becaina. Tot i que em va costar molt agafar el son, al final es va imposar.

10

En Miquel va arribar al pis del carrer Antic Roca cap a les vuit del vespre. Estava nerviós perquè no sabia què s’hi podria trobar. L’Eva continuaria encara al pis o bé hauria marxat i l’hauria denunciat? Moments abans, en Miquel havia pensat que el millor que podria haver fet era fugir de Girona i posar terra pel mig, però no ho va fer. Ell encara estimava amb bogeria a l’Eva.

A l’arribar al menjador va trobar la carta que havia escrit ella. La va agafar i la va llegir detingudament. Quan va acabar, va respirar una mica més alleujat. L’Eva no l’havia denunciat. Va notar, amb gran tristesa, que ella havia marxat de casa. No va dubtar ni un instant en agafar el mòbil i marcar el seu número de telèfon. Es va posar l’auricular a l’orella i va esperar resposta des de l’altre costat de la línia.

11

Havia dormit bona part de la tarda. Al voltant de les set m’havia llevat notant el cos una mica menys adolorit que abans. Vaig xerrar amb la Sandra una estona i després, vam començar a preparar el sopar del vespre i el dinar de l’endemà. Al voltant d’un quart de nou el meu mòbil va començar a sonar. El cor em va fer un salt. Vaig buscar l’aparell a la bossa, i en agafar-lo, vaig veure amb neguit com la pantalla il·luminada mostrava el nom d’en Miquel.

―És ell no? ―em va preguntar la Sandra expectant; jo li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap―. Li agafaràs el telèfon?

La vaig mirar i no vaig saber que respondre-li. Tot i que ho havia estat pensant durant el dia, arribat el moment no sabia què fer. Mentrestant el telèfon continuava trucant. Cinc, sis, set trucs. Em vaig preguntar: “Eva, encara estimes a aquest home?”; i confusa, escoltava una veu que em deia: ”Sí. Sempre l’he estimat i sempre l’estimaré”. Deu, onze trucs. Necessitava temps per pensar i que ell em demostrés si encara volia continuar amb mi, que no beuria mai més; però a ell l’estimava, i tant que l’estimava! Per això els seus cops m’havien ferit el doble. A banda del dolor físic que m’havien causat, havien ferit de gravetat el meu cor. Setze, disset, divuit trucs. Vaig despenjar. A l’altre costat de l’habitació la Sandra va posar uns ulls com dues taronges de color blau.

―Sí? ―vaig contestar deixant-li la iniciativa a l’hora de parlar.

―Per fi, Eva! Perdona’m. No sé què m’ha tornat a passar! He estat tot el dia patint per tu.

―Doncs, no es notava. No m’has trucat ni una sola vegada ―vaig contestar-li esquerpa.

―No sabia com t’ho prendries. Estic avergonyit de mi mateix. He plorat tot el dia pensant en el que t’he fet. Em sento tan malament, Eva! Et trobes bé?

―Estic viva, Miquel. Que crec que ja és molt.

―Ho sento en l’ànima. Tant debò pogués tenir el teu dolor en el meu cos! No sé què m’ha passat. Tu ja saps que no sóc així, és l’alcohol el que fa convertir-me en un fill de puta i no controlo res. A l’endemà quasi no em recordo del que he fet la nit anterior. Però t’he vist aquest matí i he estat a punt de trucar a un metge. Ho he passat fatal!