David Valle García: Sota el signe de la lluna jueva

―I per què no ho has fet? ―vaig preguntar-li amb veu ferma tot i que tenia el cor en un puny.

―Sóc un covard i he tingut por. No he sabut com reaccionar! Mare meva, quan penso que et podia haver perdut se’m posen els pèls de punta! ―petita pausa―. Aquesta mateixa setmana aniré a un centre a superar aquest problema. Quan bec no em puc controlar. T’entenc, i no vull que quan ho faci, estiguis al meu costat. No et vull fer mal, vull reformar-me.

Va haver-hi un silenci curt en el que no vaig saber que respondre. Després ell va prosseguir dient:

―Només m’agradaria saber una cosa… Si algun dia arribo a superar el meu problema, et podré tenir al meu costat? ―en Miquel no em va deixar temps a contestar i de seguida va afegir― Si vols, no em responguis encara, potser estàs pensant que tinc molta barra o que estic boig, però et vull deixar clar que t’estimo més del que mai he estimat a ningú i no et vull perdre. Encara que hagi d’esperar un, dos… sis mesos o més, vull saber si algun dia et podré recuperar. Estaria molt més motivat si sabés que tinc un bri d’esperança, per petit que sigui. Sense tu la meva vida no té importància. Per mi ets tot, tot…

Em va costar molt parlar, però al final ho vaig poder fer.

―Ara el dolor que tinc és molt gran i el temps dirà. Desintoxica’t, et dono ànims i força de voluntat. Ets una persona meravellosa quan no beus. Destrueix al Miquel alcoholitzat i queda’t amb la persona humana, tendra i afable que ets. Més endavant, si estàs millor, podem tornar a començar a poc a poc, com una parella que s’està coneixent. Crec que ara mateix agafem camins diferents que segurament algun dia es tornaran a ajuntar. Miquel, en el fons t’estimo i ho estic passant molt malament, però també tinc por, molta por. Adéu Miquel. Que vagi tot bé i bona sort.

En Miquel estava plorant a l’altra banda del telèfon; va respondre sanglotant.

―Gràcies per tot. No et mereixo.

―Miquel?

―Sí?

―Recupera’t amor meu.

―Em recuperaré per tu i per mi. Mai més et tornaré a fer mal, Eva. T’ho prometo.

―Ja ho sé, Miquel. Ja ens trucarem d’aquí a un temps. Adéu.

―Adéu, amor.

L’Eva va penjar el telèfon; tenia els ulls plorosos i el cor encongit. La Sandra s’hi va apropar i li va agafar les mans per reconfortar-la.

―Com ha anat?

―Ho estem passant molt malament tots dos. Això es un calvari.

―A vegades les millors coses de la vida costen d’aconseguir.

―Espero que sigui això.

Em vaig quedar mirant a la Sandra i vaig recordar com ho va passar ella quan es va divorciar. En Manel, el seu exmarit, l’havia deixat per una altra dona. No li va dir mai la veritat. Li va explicar que havien entrat en una gran monotonia, que no hi havia la mateixa passió que abans… mil i unes excuses que camuflaven només una certesa: que en Manel ja feia més d’un any que tenia una amant. La Sandra va entrar en una profunda depressió i ho va passar fatal perquè encara estimava amb bogeria al seu exmarit. Així, vaig pensar que era normal que jo i en Miquel ho estiguéssim passant malament perquè encara ens estimàvem els dos.

Sumides en els nostres pensaments, vam tornar a entrar a la cuina guiades per l’oloreta que emanava de les olles, graelles i fogons. El sofregit de ceba estava a punt de cremar-se.

12

A força distància d’allà, en Miquel va penjar el telèfon mentre dibuixava un somriure malèvol a la seva cara. Es deia per dins un cop i un altre: “Eva, però que estúpida que arribes a ser!”.

En Miquel havia mentit a l’Eva des que l’havia conegut. Havia interpretat aquell paper d’home bo, atent i comprensiu que tant els hi agradava a totes les dones. En veritat, en Miquel no tenia cap problema amb l’alcohol; era l’excusa perfecta per mostrar el veritable home que era. En Miquel gaudia fent mal a les dones conscientment. Li agradava maltractar-les, però fugia dels rampells d’ira i preparava les seves accions amb premeditació i cura. Gaudia veient com se les guanyava a pols, com s’enamoraven d’ell fins a la medul·la, i després, quan havia acumulat prou fúria a les seves venes, la descarregava contra elles amb ràbia. El satisfeia molt veure com els ulls enamoradissos de les seves víctimes es truncaven per convertir-se en el pitjor gest de terror. En Miquel era un ésser dolent per natura, un rara avis galant i educat dins el món dels pertorbats mentals. S’havia escudat en l’alcohol per justificar la seva conducta, però la beguda no hi tenia res a veure; l’ajudava per potenciar la seva violència, però res més. En Miquel era un home abominable i cruel.

Potser la infantesa que tingué el va marcar per sempre. El seu pare era un alcohòlic empedreït que maltractava una vegada i una altra a la seva mare, i de tant en tant, també a ell. En una de les pallisses constants que propinava a casa, al seu pare se li va escapar la mà i va matar a la mare.

El seu pare va ingressar a la presó i allà es va acabar de destrossar el fetge a base d’alcohol. Quan li privaven de beure’n, consumia l’alcohol sanitari de les farmacioles i les ampolles de colònia dels seus companys. Un bon dia va aparèixer mort a la seva cel·la i els metges van dir que mai havien vist un fetge en pitjor estat que el seu.

En Miquel havia mentit a les parelles amb qui havia estat en relació als seus pares. Mai els hi havia explicat la vertadera història. A totes els hi havia dit que els seus pares havien mort quan ell era petit en un accident de cotxe. També els hi explicava que no tenia més família, i que si en tenia, mai l’havia conegut.

Després de la mort de la seva mare i amb el seu pare a la presó, va anar a viure amb una tia. Malgrat que era bona dona, mai la va acceptar. Així, no va dubtar d’escapar-se de casa seva quan només tenia setze anys. No va sentir pena perquè mai havia pensat que aquella fos la seva llar. Tampoc a la seva tia la va identificar mai com una segona mare. Se’n va anar sense deixar-li una nota, sense haver-li fet mai un petó.

En Miquel va començar a treballar als setze anys i des de llavors havia exercit tot tipus de feines. Havia ajudat en el camp i havia dormit en barraques comunitàries amb immigrants, havia treballat de cambrer, de manobre, de paleta… També havia anat d’un lloc a l’altre com si fos un rodamón.

Quan va començar a tenir relacions sexuals amb les dones es va donar compte que no gaudia d’elles plenament. Li faltava alguna cosa. Recordava la seva infància: com el seu pare forçava davant seu a la seva mare i li pegava mentre la violava; després en Miquel marxava a plorar a la seva habitació impotent per no poder ajudar-la.

Tenia poc més de vint anys quan en Miquel estava, en aquell temps, a Manresa. Sortia amb una noia que es deia Clara. El primer dia que van intentar fer l’amor, en Miquel va observar impotent com el seu membre era impossible que assolís una erecció. Les carícies, els petons i els intents de fel·lació de la noia no aconseguien despertar al seu membre flàccid. En Miquel s’estava desesperant. Aleshores, va recordar en un flaix al seu pare. Ell a la seva manera sí que gaudia. Llavors, en Miquel li va donar una primera bufetada a la Clara. Va notar com el penis se li començava a posar dur i va continuar donant cops a la seva parella. La Clara va intentar cridar, però li va poder tapar la boca abans. Ella va mossegar-li la mà fins al punt de fer-la sagnar; però tot i el mal que li estava fent, en Miquel fruïa molt, més que mai. Després de donar-li una gran batussa que li va fer perdre el coneixement, en Miquel es va masturbar, va fer les maletes i va fugir de Manresa per sempre.

En Miquel es va estar preguntant tots aquells dies com podia gaudir picant a les dones quan el seu pare li havia fet tant de mal a ell i a la seva mare per aquest motiu. No va poder trobar cap resposta. Només notava que quan recordava la nit que havia passat amb la Clara encara s’excitava. Va pensar que hi ha algunes coses que potser no han de seguir cap tipus de lògica; simplement són d’una manera o una altra perquè han de ser així.