David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

―Eva, tu et mereixes això i molt més. No en tinguis cap mena de dubte.

Em van entrar ganes d’abraçar-lo com una filla faria amb el seu pare, però no vaig gosar; simplement el vaig mirar i li vaig dir amb el to més franc que vaig poder:

―Gràcies, Frederic. De tot cor.

De fons la simfonia de l’oficina començava a gestar-se. La música dels ordinadors iniciant una nova sessió, els telèfons sonant, el fax rebent missatges… La música que des de fa una setmana desitjava tornar a escoltar.

Em vaig acomiadar d’en Frederic i vaig anar a asseure’m a la meva taula. Al costat d’ella, hi havia una bossa de viatges enviada per una empresa de missatgeria.

―I això què és? ―vaig preguntar-li estranyada a la Paqui.

―No ho sé. Ho van enviar per a tu el dilluns.

Vaig obrir la bossa i vaig reconèixer objectes familiars: roba, fotos, alguna figura per decorar… A dins també hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir la nota que contenia:

Tot això em sembla que és teu.

Avui aniré a apuntar-me a un centre de desintoxicació.

T’estimo molt, Eva.

Perdona’m pel que t’he fet.

Sempre teu si tu vols.

Miquel.

―Què hi ha dins la bossa? ―em va preguntar curiosa la Paqui.

―Res. Coses que em vaig deixar amb les presses a casa d’en Miquel, ja ho miraré més tard. Ara posem-nos a treballar, deu haver-hi molta feina endarrerida.

El matí va passar en un tres i no res a l’oficina. La Paqui i jo vam aprofitar per recuperar converses perdudes, li vaig explicar tot el que m’havia passat. Ella em va dir que, decidís el que decidís respecte a en Miquel, vigilés molt. La Paqui no volia que em tornessin a fer mal, i molt menys, perdre’m.

Després de dinar a casa amb la Sandra vaig tornar a treballar.

Aquella tarda em vaig trobar malament. Vaig anar diverses vegades al lavabo amb nàusees i ganes de vomitar. Vaig pensar que podia tenir alguna passa de la panxa o que havia menjat quelcom en mal estat.

A la nit, una vegada arribada a casa, vaig sopar suau; però el malestar no acabava de remetre. Per molt que ho vaig pensar, no vaig poder recordar l’últim dia que havia tingut problemes estomacals.

15

El cap de setmana va passar volant.

A la Sandra li va tocar treballar i ens vam veure poc. Acostumava a laborar almenys dos caps de setmana al mes perquè l’hi pagaven molt bé. Sentia una mica de llàstima per ella, perquè veia que treballava massa. Jo li donava diners per estar a casa seva i compartíem despeses. Tot anava molt bé entre nosaltres dues; érem quasi com germanes de sang, les dues grans amigues del carrer Aragó de Barcelona.

El malestar general que havia tingut el dijous no va remetre aquells dies i el dilluns em vaig llevar encara una mica malament. Tot i aquest malestar, vaig decidir anar a treballar a l’oficina. La Paqui i jo ens vam posar al corrent del que ens havia passat el cap de setmana. Quan li vaig dir que encara tenia molèsties, la Paqui em va sorprendre amb una pregunta inesperada.

―Eva, et puc fer una pregunta estúpida? La regla et ve amb normalitat, veritat?

Després de la sorpresa inicial, vaig començar a recordar i a fer càlculs menstruals.

―Fa una setmana que m’hauria d’haver vingut. És una mica estrany perquè tinc la regla molt regular, però se’m deu està retardant pels maltractaments i les situacions de tensió que he tingut aquests dies.

―Prenies precaucions amb en Miquel?

―Fins fa poc sempre ho havíem fet amb preservatiu. Les últimes tres setmanes però, havíem decidit de mutu acord començar a prescindir-ne. Potser ho hem fet un parell de vegades sense protecció, no més ―vaig mirar amb els ulls sincers a la Paqui―. Havíem decidit que volíem tenir un fill. Jo n’estava morta de ganes. Ja tinc trenta-dos anys i estic a punt de fer-ne trenta-tres…

Segur que la Paqui em va comprendre. Creia que el millor que li havia succeït a la vida havia sigut tenir els seus dos fills.

Per la meva banda, la possibilitat que pogués estar prenyada em creava sensacions contradictòries. Si es confirmava l’embaràs, m’alegraria moltíssim perquè últimament el fet de tenir un fill s’havia convertit en una obsessió per a mi; però no m’havia d’oblidar que el possible allunyament definitiu d’en Miquel faria que el nen no tingués pare. Ràpidament però, vaig aturar aquestes elucubracions dient-me a mi mateixa: “No m’haig de fer il·lusions, si el més segur és que no estigui embarassada. I si ho hagués estat… no hauria perdut el nen després de la pallissa que havia rebut?”.

―Vols que comprem un test d’embaràs i ho mirem? ―em va preguntar la Paqui traient-me de les meves cabòries.

―Potser valdria més la pena esperar uns quants dies; potser només és un retard i el que tinc és un simple mal de panxa.

―Més val sortir de dubtes. A l’hora d’esmorzar baixem un moment a la farmàcia i en comprem un.

La Paqui era com si fos la meva germana gran, aquella que havia de tenir cura dels més petits. L’estimava molt i ella a mi també.

―Això sí, em faré la prova quan arribi a casa al migdia ―vaig dir-li―. Estaré més tranquil·la.

―No hi ha cap problema, dona.

Va haver-hi un moment de silenci només trencat pel teclejat de cartes a l’oficina.

―T’agradaria que estiguessis embarassada?

Sense pensar-m’ho li vaig contestar:

―M’encantaria. Sempre he volgut ser mare.

La Paqui va seguir escrivint la carta. En la seva vida tranquil·la i estudiada no podia entendre el desgavell en el què estava vivint la seva companya. Se sentia com una germana gran o una mare jove que veia com la vida de la seva germana petita o filla agafava un camí ple de dificultats.

16

Al migdia anava sempre a dinar a casa amb la Sandra i avui no havia sigut una excepció. Aquell dia però, el dinar esperava; un altre fet tenia més importància.

―Què serà? ―va preguntar la Sandra nerviosa.

―Vinga, de pressa, que ja ho deu està indicant ―vaig replicar-li impacient.

―Tu que vols que surti, guapa. Positiu o negatiu?

―Collons, Sandra, mira-ho i ja està. El cor em va a cent per hora…

La Sandra va mirar el test d’embaràs. Hi havia dues ratlletes roses. Va fer un bot del sofà, mentre a mi se m’escapava un somriure nerviós. Estava embarassada!

Per una banda m’envaïa una gran felicitat: ser mare era el que més desitjava en aquest món. Si m’hagués passat fa un mes, hauria cregut que era la dona més feliç de la Terra. Ara però, em sentia una mica buida per dins. En Miquel era el seu pare i no sabia si algun dia tornaria amb ell. Per un moment vaig tancar els ulls i em vaig imaginar passejant per la Devesa amb el nen en un cotxet i amb en Miquel al meu costat… Encara l’estimava tant! Si el veia recuperat tornaria amb ell, sinó el desamor em consumiria. Ara que notava el nen a dins les meves entranyes, veia més clar que el necessitava, i el nadó que portava a dins encara més.

De sobte, la Sandra em va treure dels meus pensaments; m’agafà i em sacsejà constantment alhora que em deia:

―Eva, em deixaràs ser la padrina del nen, no? Em faria tanta il·lusió!

17

Quan a la tarda vaig entrar a l’oficina, el primer que vaig notar va ser l’olor de menjar escalfat en carmanyola de plàstic. Tot i que les finestres estaven obertes, l’oloreta es resistia a deixar l’oficina. Em vaig dirigir a la meva taula. Només d’arribar-hi, se’m van clavar els ulls interrogatius i expectants de la Paqui.

―T’has fet el test d’embaràs? ―va preguntar procurant no alçar la veu perquè no ens escoltés ningú; la vaig mirar i vaig assentir amb el cap―. I què?

―Estic embarassada.

La Paqui va fer un somriure d’orella a orella. Després em va fer un parell de petons a les galtes.