David Valle García: Sota el signe de la lluna jueva

Miquel em costa Déu i ajuda escriure’t aquestes línies…

Quan tornis ja no hi seré. Fa quatre mesos et vaig advertir que si algun dia em tornaves a maltractar, no t’ho perdonaria i me n’aniria. Ahir em vas matar i avui al matí he ressuscitat.

Miquel ets una persona meravellosa quan no beus. Ets simpàtic, afectuós, bon amant, saps escoltar-me… ho tens tot. Però quan beus desapareix la persona que tant estimo i que em va enamorar un dia i apareix algú molt diferent.

Miquel, crec que el teu únic problema és l’alcohol i que si no beguessis, seria molt feliç vivint al teu costat. Sé que aquesta gran fúria que et domina només apareix quan beus i la resta del temps ets una persona encantadora. Per això no et denunciaré i et deixaré. Potser el temps ens podrà acabar donant una oportunitat més. Tant de bo tot pogués ser com abans! També penso que ara el problema és teu, perquè jo, en el seu moment, ja em vaig oferir per ajudar-te i no em vas fer cas.

Crec que ara el millor que puc fer és posar terra pel mig. Necessito temps per ordenar el meu cap i penso que tu també el necessites per desintoxicar-te. Ara mateix noto dins el meu cor una gran pena i buidor al deixar-te. Miquel estic molt confusa. Donem-nos temps i el temps dirà.

Adéu Miquel.

Fins a la propera o fins mai.

EVA.

Eren quasi dos quarts de dues i la Sandra devia estar a punt d’arribar. Vaig contemplar el menjador com si volgués retratar-lo amb una panoràmica per si el veia per darrera vegada. A la meva ment es varen anar succeint molts records que anaven formant part d’una pel·lícula sense final. Notava que potser estava tancant una etapa de la meva vida on havia tingut dipositades moltes esperances. Internament em preguntava: “Per què Eva, amb trenta-dos anys que tens, no has tingut mai una relació que t’hagi durat més de dos anys?”. Potser el problema era meu; potser tot el que em passava al voltant en el fons m’ho guanyava, però aquest cop no havia sigut culpa meva. Una dona mai es pot guanyar que se la maltracti d’aquella manera, per molt dolenta que sigui.

Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec d’amor, em deia que no, el meu cap m’aconsellava que ho fes. L’estimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la d’aquella nit. No havia estat el primer cop que m’ho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.

Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: “Miquel, com pots canviar tant!”.

En aquells moments el telèfon de l’entrada va sonar; devia ser la Sandra.

7

La Sandra pujava apressadament les escales que menaven al primer pis. Els seus cabells arrissats i negres es movien lliures a un costat i l’altre. En veure’m es va quedar bocabadada. La vaig fer entrar de pressa a dins del pis per evitar possibles xafarderies dels veïns.

―Mare meva! Però quina pallissa t’ha donat! Si quasi no et reconec…

―Sandra, gràcies per venir. No sabia a qui acudir ―vaig dir-li desesperada.

―No pensava que t’hagués fet tant de mal! Anem a la comissaria a denunciar-ho?

Vaig negar amb el cap. L’amor moltes vegades no obeeix a la lògica i aquesta vegada no va ser una excepció.

―Per ara no, Sandra.

―Eva, és molt fort això que t’ha fet. És el primer cop que t’ha maltractat?

Notava que aquell interrogatori m’anava traient la poca enteresa que em quedava. Sabia que la Sandra era la meva millor amiga, però en aquells moments les seves preguntes cremaven.

―No és el primer cop ―vaig vacil·lar una mica―, és el segon.

―Hòstia, Eva, això ho has de denunciar ara mateix!

―Sandra ―vaig contestar-li mirant-la fixament als seus ulls blaus―, ara no el vull denunciar. El que vull fer és agafar les maletes i anar-me’n d’aquí. Aquest lloc m’encongeix el cor.

―I més tard, el denunciaràs?

La Sandra sabia la resposta abans que s’obrissin els meus llavis. Em coneixia massa. No va gosar insistir-me més perquè denunciés a en Miquel. Es va limitar a ajudar-me a baixar les maletes i a carregar-les al cotxe que havia deixat aparcat davant d’un gual. Vam entrar a dins el vehicle i ens vam cordar el cinturó.

―Eva, promet-me una cosa ―va dir-me la Sandra seriosa―, si algun dia vols tornar amb ell, pensa-t’ho vàries vegades abans de fer-ho.

Havíem compartit tant de temps juntes que em coneixia a la perfecció. Cada gest que feia, cada silenci que creava, era un llibre obert per a ella. Vaig agafar-li la mà. El sol s’havia deslliurat dels núvols que el cobrien feia una estona i il·luminava el carrer. L’escalfor de l’astre no es podia comparar amb la que transmetia aquella mà.

―No pateixis, Sandra. No sé si tornaré amb ell algun dia, però si ho faig, abans m’haurà de demostrar moltes coses.

Ens vam abraçar i vam rememorar els moments en què una s’havia recolzat en l’espatlla de l’altra. Així, davant dels nostres ulls va aparèixer el pis on havíem crescut al carrer Aragó de Barcelona, els nostres jocs infantils, la nostra època d’estudiants, els xicots que havíem tingut, la seva separació o el nostre èxode bipartit a Girona. Érem grans amigues i ho continuaríem essent. Vam desfer l’abraçada i ens vam mirar. La Sandra estava emocionada; les seves paraules semblaven diluir-se com en una aquarel·la.

―Tranquil·la Eva, també ens en sortirem d’aquesta. Sempre ho fem.

Li vaig regalar un somriure confident. Crec que era l’únic obsequi que li podia donar en aquell moment.

Després va arrencar el cotxe i ens vam anar allunyant del pis del carrer Antic Roca on havia viscut els últims mesos. A dins el meu cap s’entortolligaven els pensaments, no podia parar de pensar i de preguntar-me amb què em sorprendria el futur a partir d’aquell moment.

8

La Sandra va aparcar el cotxe al barri de Vista Alegre; des d’allà trigaríem menys de deu minuts en arribar al pis on vivia. Dels seients de darrera del cotxe va treure un petit carretó que havia agafat a la feina i que ens ajudaria a portar les dues maletes més pesants. Les dues bosses restants les vaig carregar jo, una a l’espatlla i l’altra a la mà.

Una brisa primaveral va refrescar l’olla de grills en què s’havia convertit el meu cap. La Sandra m’anava parlant, però jo ―per molt que ho intentava―, no parava atenció en el que em deia.

Vam anar caminant i no vam trigar a trobar-nos, a mà esquerra, la Plaça Catalunya. Al bell mig, rajolins d’aigua saltaven alegres dins una font. Una mica més endavant, també a mà esquerra, va aparèixer el Pont de Pedra custodiat per canelobres elèctrics de ferro. Davant nostre començava a mostrar-se la Rambla de la Llibertat que feia de connexió entre la Girona cosmopolita i la Girona medieval. Ens hi vam endinsar i vam continuar caminant escortades per la frondositat dels arbres. Ens vam acomiadar del riu Onyar que es va perdre de vista darrera d’un quiosc i de l’oficina d’informació turística. Poc després, un mar de voltes va aparèixer per estribord. A partir d’aquí començava la zona que normalment estava més animada de la Rambla, però que a aquelles hores es mostrava tranquil·la. A banda i banda apareixien bars i comerços. Les terrasses estaven quasi buides a l’ombra d’aquell dia ennuvolat i gris de començaments del mes de maig. De ben segur, que molts turistes es quedarien sense acabar de captar la màgia de la ciutat, al no poder prendre un cafè asseguts tranquil·lament mentre prenien el sol. L’interior dels bars però, amagava a bastanta gent que consumia menús i cafès de sobretaula.