David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

Havia anat a un sopar d’empresa i vaig tornar tard a casa. A l’arribar-hi, em va sorprendre molt veure’t assegut al sofà del menjador veient la televisió. A la tauleta hi havia una ampolla de whisky, un bol amb uns quants glaçons de gel i un got de tub carregat a vessar. “Mal senyal” vaig pensar recordant la nit en què m’havies maltractat. Em vas observar amb posat enfadat, et vas aixecar feixugament del sofà i em vas dir amb veu èbria:

―Et sembla bé venir a aquestes hores!

El meu cap recordava, la maleïda nit que em vas maltractar.

―Perdona Miquel ―vaig contestar-te amb certa por―. És que ens hem posat a parlar i he perdut una mica la noció del temps. Ja saps que passa en aquests sopars d’empresa, beus, enraones…

―Sí ―em vas tallar―. Beus, enraones, t’enrotlles amb algú, aneu a casa seva…

―Però què dius? ―vaig intentar interrompre aquella conversa absurda, però no vaig poder; tu, com si estiguessis sord ,continuaves parlant.

―Et treus la roba… i te’l tires! ―en aquest moment em vas mirar totalment fora dels teus cabals―. I llavors quan has acabat te’n recordes de mi, rius i penses: Què deu estar fent ara aquell cornut de merda que tinc a casa?

―Déu meu, Miquel, estàs desvariejant. Dius coses que no tenen sentit. L’alcohol et té ben destarotat.

―Sort tinc de l’alcohol que m’aclareix la ment ―vas contestar-me somrient―. Vine Eva i fes-me un petó. Vinga reina, com el que li has fet a la persona a qui t’has tirat. Amb qui t’ho has muntat? Amb el vell pelacanyes del teu cap o amb aquell noi que porta poc temps a l’oficina?

―Miquel, deixa-ho ja, si us plau. Tens un problema amb l’alcohol.

A la teva cara va aparèixer un somriure sarcàstic. De seguida, va desaparèixer i vas mirar al cel, com si estiguessis pensant.

―Potser tens raó, guapa. Potser sí que se m’ha anat el cap amb l’alcohol ―els teus llavis tornaven a dibuixar una mitja lluna enigmàtica―. Ara em podries fer un petó de reconciliació. Només et demano això, Eva, un petó.

Semblava que se t’havia passat l’enuig, però encara tenia por. No me’n fiava, sobretot després del que havia succeït feia quatre mesos. Et vas anar apropant a mi, però jo no vaig recular. Tenia por que si ho feia, tu copsaries el pànic que emanava de tots els porus de la meva pell. Quan ens vam trobar cara a cara, ens vam fer un petó. Les nostres llengües es van començar a cargolar lentament una contra l’altra. Va ser un petó tendre i alhora traïdor. De sobte, et vas apartar de mi i em vas donar una bufetada que em va enviar contra el terra. Estava completament atordida. Vaig intentar cridar, però tu ja m’havies tapat la boca. Somreies davant meu orgullós del teu poder.

―No pensis que sóc dolent, Eva. Tu ets la dolenta! No m’agrada que em posin les banyes. No, no. Tampoc m’agrada que em prohibeixis l’alcohol, guapa. Només bec una vegada cada quatre mesos, et sembla molt?

Pel meu front relliscaven gotes de suor. Els meus ulls desorbitats intentaven dir-te que no fessis el que pretenies, però no van poder… Una tempesta de cops va començar a descarregar contra mi. Cada vegada eren més forts, més eixordadors, més carregats d’una fúria insaciable. Va arribar un moment que ja no els sentia. Pensava que estava morta, que el meu cor no bategava. Vaig començar a perdre la consciència, no sense abans notar com un líquid calent regalimava per la meva cara. Era vermell i dens. Va ser l’última cosa que vaig veure abans de desmaiar-me mentre escoltava de fons com reia el diable.

6

L’endemà al matí, el primer que vaig percebre va ser el tacte dur i fred del terra on havia dormit durant la nit. El cap semblava que m’anava a esclatar en qualsevol moment. Estava estesa de costat a terra amb el cos adolorit per totes bandes. Vaig notar estranyada com encara continuava amb vida. Esperava despertar-me al Cel o a l’Infern, però mai seguir vivint en el món terrenal. Des d’aquell dia vaig començar a creure en la resurrecció dels cristians.

Vaig observar el meu voltant, el menjador del pis em guaitava impassible. Vaig afinar l’orella per veure si escoltava algun soroll. Mig minut, un minut, dos minuts d’escolta. Silenci infinit. En Miquel devia haver marxat del pis i m’havia deixat sola.

Vaig intentar mirar el rellotge que tenia al canell, però no el vaig trobar (devia haver sortit rebotit durant la batussa de la nit anterior). El cap em donava voltes i més voltes. Vaig esperar uns deu minuts estirada a terra fins que em vaig veure amb forces per intentar aixecar-me. Després de dos esforços inútils, al tercer intent ho vaig aconseguir. Sentia dolor per totes bandes, però sobretot al cap i al tòrax. Vaig anar coixejant a buscar la bossa i en vaig treure el mòbil. Per les dues clivelles en què s’havien convertit els meus ulls vaig veure que eren les onze del matí i que tenia unes quantes trucades perdudes de la feina. Vaig telefonar-hi amb el cap encara desorientat. Em va despenjar el telèfon una veu que ja coneixia.

―Paqui, sóc l’Eva.

Ni jo mateixa reconeixia la meva veu quan parlava, semblava rovellada.

―Per fi, Eva. On pares? Què has començat ja, avui divendres, el cap de setmana? ―va preguntar preocupada―. Són les onze del matí!

―Avui no aniré a la feina ―vaig tossir per intentar aclarir-me la veu― No em trobo bé.

―Què et passa? Estàs malalta?

―No, Paqui. Estic pitjor. Estic feta un cromo.

―Què t’ha passat? T’ha tornat a fer mal en Miquel, oi?

Els meus ulls començaven a enllagrimar-se.

―Ara, no vull parlar més, Paqui. Ja enraonarem un altre dia amb més calma. Passa’m en Frederic, si us plau.

―Ho aniràs a denunciar, oi? ―va preguntar-me amb veu contundent.

Aquella pregunta la temia. Sabia que havia de fer-ho, però maleint-me una i mil vegades vaig comprovar que encara estimava a en Miquel. Internament, em deia una vegada i una altra: “Només perd l’oremus quan beu, la resta del temps és un encant de persona”. Així, no em vaig sorprendre de contestar-li:

―No el denunciaré, Paqui. Ara mateix estic confusa, però crec que no és la millor solució. Sí que tinc clar, que avui mateix me n’aniré de casa.

―Collons, Eva! ―va contestar ella enfadada―. Que te’n vagis està molt bé. Només faltaria, perquè si no acabaràs morta a casa! Però l’has de denunciar! Et pot fer mal a tu o a qualsevol altra dona.

Vaig empassar saliva abans de contestar-li amb una veu que intentava ser forta.

―Ja sé que hauria de fer, Paqui, però… ―en aquest punt l’emoció em va envair i vaig començar a plorar― encara l’estimo…

La Paqui va intentar consolar-me per telèfon, però no ho va aconseguir. En aquells moments, jo estava pensant precisament en ella. Vaig pensar en els seus quaranta-cinc anys, en el marit que tenia al seu costat i que l’estimava amb bogeria, en els seus dos encantadors fills de setze i vint anys que m’havia ensenyat en fotos. Dins el meu cap es va gestar un pensament envejós: “Està molt bé que m’intentis consolar, però la vida és més difícil del que creus. Tu has tingut sort escollint per compartir la vida amb l’Alfons, jo encara no sé si he triat bé”.

Després d’un llarg silenci, vaig escoltar a l’altra banda del telèfon la potent veu d’en Frederic. Em va consolar i em va dir que m’agafés els dies que volgués de festa i que només volia tornar a veure’m a la feina quan em trobés bé. Era un luxe tenir-lo de cap. En Frederic posseïa el meravellós, i per desgràcia, estrany do dins el món dels caps, de considerar que els seus treballadors eren primer de tot persones (abans que simples números de producció). Respecte a en Miquel, em va dir que li semblava bé la idea que m’allunyés d’ell i que seria millor denunciar-lo. També em va comentar que era jo qui havia de decidir, que entenia que al principi la situació em sobrepassés, però que confiava que al final prendria la decisió correcta.