David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

Tot era en calma abans del gran dia.

El 31 de juliol de 1492 no podria quedar cap jueu a la ciutat de Girona ni a tota la Corona de Castella i Aragó.

Malgrat que encara estava preocupada per la meva situació i per la reacció que tindria el meu marit, ara ho veia tot molt més clar. Sabia que, passés el que passés, sempre continuaria vivint a la ciutat de Girona. Romandria en ella pels segles dels segles.

GIRONA

Any 2006

1

Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec d’amor, em deia que no, el meu cap m’aconsellava que ho fes. L’estimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la d’aquella nit. No havia estat el primer cop que m’ho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.

Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: “Miquel, com pots canviar tant!”.

Encara recordo amb recança el dia que ens vam conèixer. Va ser al pub City Arms de Girona, entre boires de cigarreta i aromes de cervesa… Em vaig enamorar de tu a primera vista. La teva alçada i la teva simpatia em captivaren des del primer moment. Recordo com si fos ahir, les primeres paraules que em vas dir aquella nit. Quasi sense pensar-nos-ho vam acabar fent l’amor al teu pis. Feia temps que no havia experimentat tant de plaer ni tants orgasmes en una sola nit!

En els dies posteriors, les cites es varen anar succeint. De seguida vas vèncer la por que sentia dins meu a tenir un altre fracàs amorós. A banda del teu físic impecable, vaig descobrir en tu una persona simpàtica, comprensiva, cavallerosa… a una d’aquelles persones úniques que té el fabulós do de dir les paraules justes en el moment precís. Em vas tornar a donar il·lusió per viure quan als meus trenta-dos anys ja em veia vagant com una dona solitària i amargada que mai podria formar la seva pròpia família. Eres la meva persona ideal, la meva mitja taronja.

Amb aquestes sensacions, no vaig dubtar ni un moment a anar a viure amb tu al pis que tenies a Girona, al carrer Antic Roca. Es tractava d’un niuet d’amor idoni per una parella que començava.

Els primers mesos de convivència van ser molt bons, fins i tot millors del que ens pensàvem. Però tot va canviar una nit… Portàvem quatre mesos junts…

Vas arribar a casa molt tard sense haver-me avisat abans. Jo estava al llit, però encara no m’havia dormit perquè estava molt preocupada per tu. Recordo aquella nit com si fos ahir…

―Miquel, on diantre estaves? ―et vaig preguntar―. T’he trucat vàries vegades al mòbil i no contestaves.

Vas riure com distret i vas començar a caminar cap al llit fent ziga-zagues. Anaves begut, la teva manera de moure’t i la pudor d’alcohol et delataven. Mentre avançaves cap al llit em vas contestar amb veu borrosa:

―No et preocupis, reina. És que he estat amb uns col·legues i passa el que passa. Hem pres unes quantes copes i hem perdut una mica la noció del temps.

Vas arribar a l’alçada del llit i et vas asseure al meu costat; feies un tuf a alcohol insuportable!

―Collons Miquel, m’has fet patir molt! Avisa’m la propera vegada que vinguis tard i sobretot, controla el que beus. Estàs completament borratxo!

―Borratxo i calent. Eva, perquè no cardem un polvo? ―em vas xiuxiuejar a cau d’orella.

―No en tinc ganes, Miquel! Demà em toca treballar i estic molt cansada.

En aquell moment, la cara et va canviar; se’t notava quelcom enfadat. Semblava, com després vaig entendre, que s’hagués despertat un profund sentiment de fúria a dins teu.

―Què m’has dit? ―vas preguntar-me amb to amenaçador.

Jo, preocupada per la teva reacció i per l’odi creixent que veia en la teva mirada, et vaig contestar vacil·lant:

―Miquel, m’espantes una mica. Avui no en tinc ganes, esperem fins demà.

Llavors del no-res va sorgir un llampec que va fuetejar la meva cara. Vaig notar amb la mà esquerra com la meva galta cremava. Mentrestant, tu vas aprofitar el meu desconcert i et vas abalançar damunt meu immobilitzant-me.

―Què has dit? Eva, em sembla que no t’he escoltat bé. Has dit que no en tens ganes o que vols que fotem un clau?

Estava totalment descol·locada, només vaig encertar a contestar-te mig plorosa:

―Què collons has fet, Miquel? Estàs boig? No en tinc ganes.

Et vas quedar primer pensarós i després vas riure a l’aire. Em vas mirar als ulls, fora dels teus cabals.

―Així que no en tens ganes! No et preocupis que ara te les faré venir.

Llavors vaig conèixer al dimoni en persona. Estaves posseït per una ira incontrolable, vas començar a colpejar-me un cop i un altre. Em plovien pals per totes bandes mentre escoltava de fons la teva veu:

―I ara, mala puta, tens o no tens ganes?

Em vas començar a despullar esqueixant-me la roba. Havies perdut el rumb, l’alcohol et dirigia. Al principi vaig intentar oferir resistència, però al final em vaig sotmetre veient que la meva oposició només servia perquè rebés més patacades. Em vas despullar completament i em vas violar esquinçant-me l’ànima.

―Així Eva, això m’agrada, m’agrada molt…

De tant en tant em tornaves a picar i veia que en fer-ho gaudies més. Al final et vas escórrer i vas quedar-te estira’t a sobre meu; sentia com em cremava el teu alè a whisky. Vas treure el penis de dins meu i vas jeure al meu costat. Només vaig escoltar com deies: T’has portat molt bé Eva, estic orgullós de tu. Passada una estona et vas quedar dormit com una soca.

Em vaig quedar mirant la foscor que m’envoltava i que s’endinsava dins meu. Em sentia bruta, ultratjada. Vaig plorar una bona estona i després vaig anar cap al lavabo. En veure’m al mirall no em vaig reconèixer. Tenia la cara destrossada! Me la vaig netejar tenyint l’aigua de sang i després em vaig asseure a la tassa del vàter. Vaig plorar fins que em pensava que no tenia més llàgrimes i llavors me’n vaig anar cap al llit. Vaig veure’t i vaig descobrir desconcertada, que tot i el mal que m’havies fet, encara t’estimava. Vaig pregar a Déu perquè només haguessis tingut un mal dia. Aquella nit vaig pensar molt, i contràriament al que creia, encara vaig plorar una mica més. Encara em quedaven llàgrimes.

2

L’endemà al matí vaig gastar molt maquillatge per intentar dissimular els blaus i els morats, però no ho vaig aconseguir. Des del mirall em contemplava una dona amb la cara destrossada i el llavi partit, plena del temor que provoca no saber què passarà a partir de llavors.

Quan em vaig llevar ja no hi eres. Havies marxat a treballar sense dir-me res; sense donar-me cap excusa, sense fer-me un petó. Vaig sospirar i vaig agafar forces per anar a la feina.

Al carrer, em vaig fondre amb el xivarri de la Girona que començava a llevar-se. Sentia el soroll dels cotxes, la fressa de les persianes dels comerços a l’aixecar-se… Era un conjunt de coses en les quals cada dia m’agradava fixar-me, però que avui, simplement passaven al meu voltant. Deambulava pels carrers pensant encara en el que m’havia passat la nit anterior… El meu cor pesava com el plom, la meva ànima es feia moltes preguntes.

Vaig arribar al cor del carrer Joan Maragall i vaig començar a pujar les escales que condueixen a l’oficina on, avui en dia, encara treballo. És un pis on, sis persones, realitzem tasques administratives. Jo comparteixo despatx amb la Paqui. És una dona d’uns quaranta-cinc anys, que per l’edat que té, es conserva prou bé. El seu gest juvenil i el seu cabell llarg i castany fan que sembli més jove, però les arrugues que té al voltant dels ulls la delaten. És una persona simpàtica, i sobretot, molt bona amiga.