David Valle García - Sota el signe de la lluna jueva

De Manresa va anar a parar a Vic. Va començar a treballar de paleta i va anar fent vida normal. Allà va conèixer a una altra dona, la Carla, uns vint anys més gran que ell. Li va donar la comprensió que necessitava una dona que mai havia estat casada i que vivia amb el record constant de no haver tingut mai cap fill. En Miquel era un gran psicòleg i sempre deia el que volien escoltar les seves parelles. Era un home de bona presència, tendre i seductor. Era un llop amb pell de xai.

Va arribar a maltractar impunement a la Carla fins a tres vegades. Ell sempre li deia que tingués paciència i que junts podrien superar el problema que tenia ell amb l’alcohol (l’excusa de sempre). Un dia, però, quan estava treballant en una obra, va venir un cotxe dels Mossos d’Esquadra i se’l van endur. A la fi, la Carla l’havia denunciat. El van jutjar per maltractaments. Les marques de dolor encara fresques al cos de la dona van ser la prova del delicte; ell tampoc el va negar mai. Va ser declarat culpable i, com que no tenia antecedents, va ser condemnat a un any de presó. Va complir-lo íntegrament a la presó de Can Brians. Després, àvid de tornar a saciar el seu amor foll amb una altra dona, se’n va anar a viure a Granollers.

Allà es va repetir la història. Va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a una altra dona: la Isabel. No li costava gaire conèixer fèmines, perquè tenia bona perxa i era molt simpàtic. La Isabel es va enamorar d’ell profundament, com totes les anteriors. La va tenir en aquest embadaliment fins que la va maltractar per primer cop. Com era costum, la primera vegada intentava no deixar senyals de violència a les zones més visibles del cos. Ho aconseguia sempre que l’amor i la bogeria no el cegaven (com li havia passat amb l’Eva). Va maltractar a la Isabel per un, dos i fins a un tercer cop. L’última vegada en Miquel pensava que l’havia matat, però no va tenir por, ans tot el contrari. Va tenir una sensació de satisfacció profunda que fins ara no havia conegut mai. I amb aquesta sensació, que el feia ser l’home més feliç del món, se’n va anar de Granollers.

Va marxar a Sant Celoni i allà va tornar a treballar fins que un dia un parell de cotxes dels Mossos d’Esquadra van arribar a casa seva i el van tornar a detenir. Va ser de nou jutjat. En base a que ja tenia antecedents, a les tres agressions que havia rebut la Isabel i a la coixesa permanent que li va quedar a la seva última víctima després de la darrera pallissa, el van condemnar a pagar una multa i a complir dos anys de presó. Va tornar a Can Brians, la seva segona casa, i allà va tornar a complir íntegrament la condemna.

Sempre que sortia de la presó es notava menys reformat que mai i amb més ganes de pecar. Va decidir anar a provar sort a Girona; va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a l’Eva. De totes les dones que havia conegut al llarg de la vida, ella era la més especial. S’havia arribat a imaginar com podria ser de feliç tenint una relació normal amb ella, però sabia que mai seria possible. Va aguantar quatre mesos fins que la seva fúria es va desencadenar. Va picar a l’Eva i va experimentar més plaer del que havia sentit mai. Aquella dona l’excitava moltíssim, més que cap altra. Va tornar a acusar a l’alcohol del seu comportament i l’Eva el va creure. Li va donar una segona oportunitat. Va conviure amb ella quatre mesos més fins que el dimoni que tenia a dins va tornar a aparèixer. Aquell dia va maltractar a l’Eva i va gaudir com potser mai a la vida tornaria a fruir. Al final es va treure de sobre a l’Eva com si fos un sac de patates. Estava inconscient i sagnava. La va mirar i va pensar que potser era moment de marxar, de creuar els Pirineus i perdre’s a l’estranger; però va decidir esperar. Estava bojament enamorat de l’Eva i no volia perdre-la de cap de les maneres. S’arriscava a que ella el denunciés i tornés a anar a la presó però en Miquel creia que valia la pena córrer el risc; si no el denunciava, segurament l’abandonaria i potser l’hauria de recuperar. En Miquel creia que valia la pena tenir paciència i veure com evolucionaven els esdeveniments.

Per això la carta i la conversa que havia mantingut amb ella l’havien omplert d’alegria. No el denunciava i a més li donava l’oportunitat de tornar a refer la seva relació en el futur. Semblava que li havia tocat la loteria. Seria pacient, sense cap pressa intentaria recuperar-la. Ell podria esperar un, dos, màxim tres mesos. Si en tres mesos no tornava al seu costat, potser algun dia igualment la violaria, la mataria i se n’aniria de Girona.

El que més desitjava però, era reconquerir-la. Amb el temps volia tornar a guanyar-se-la i anhelava tenir-la de nou tremolant de terror mentre estigués fent l’amor amb ell. Volia escorre’s dins seu i veure els seus ulls sense vida. Volia tenir un orgasme sentint-la morta sota seu. Després agafaria les seves pertinences i fugiria per sempre d’Espanya. El seu pròxim destí podria ser Marsella o Itàlia, ja es veuria quan arribés el moment. Ara només li calia esperar…

13

Avui era dimarts, quart dia després de la pallissa.

En el meu cos encara quedaven seqüeles d’aquell maleït dia: bastants blaus i morats, un ull amb una mica de sang o un llavi i un tros de dent partida n’eren només uns quants exemples. Per sort no m’havia trencat cap ós. A poc a poc anava acceptant les marques infringides durant la batalla perduda i les intentava vèncer.

Vaig treure una fotografia d’en Miquel de la bitlletera i la vaig desar a la part més profunda d’un calaix. Els sentiments que tenia envers ell eren d’allò més contradictoris i pensava que només el temps i els esdeveniments els podrien ordenar.

Els últims dies pràcticament no havia fet res. No havia anat a treballar i tampoc havia sortit cap dia de casa. Avui a la tarda, li havia dit a la Sandra que aniria a comprar menjar i aprofitaria perquè em toqués una mica l’aire; i així ho vaig fer.

Al carrer em va sorprendre un dia calorós, potser fins i tot amb temperatures massa altes per l’època de l’any en què estàvem. Primer, vaig enfilar Rambla amunt, després vaig creuar el Pont de Pedra i vaig seguir pel carrer de Santa Clara. El supermercat quedava a mà esquerra, al carrer Hortes. Vaig comprar-hi unes quantes peces de fruita, enciam, bledes, un parell de bistecs i dos pits de pollastre. En sortir-ne, vaig començar a caminar submergint-me en l’encís de Girona fins a un dels meus llocs preferits de la ciutat: el pont de Sant Agustí. Aquest, salva el riu Onyar i connecta la Plaça Independència amb el carrer Argenteria. Dels diversos ponts que té Girona és el que m’agrada més perquè proporciona una de les panoràmiques més belles de la ciutat.

Em vaig detenir al costat esquerre del pont. Vaig notar com, contràriament al que passava tots els dies, aquella tarda no feia gens d’aire. Des del Pont observava, a una banda i l’altra del riu, les Cases de l’Onyar. Es mostraven orgulloses a la gent amb una infinita gamma de colors: vermells, cremes, blaus, roses… conformaven un quadre policromàtic que semblava sorgit de les mans del pintor més excels. Els estenedors plens de roba, més que donar una imatge desgavellada i gitanesca de la ciutat, sumaven, si encara es podia, més colors a la panoràmica. Mentrestant, els finestrals i persianes de tota varietat de formes i tons semblaven donar l’entrada a un passat màgic. Per sobre de la renglera policromàtica de cases s’alçaven, com dos guardians eterns, els dos emblemes de la ciutat: la Catedral i la Col·legiata de Sant Feliu. Aquests monuments vestien amb sobrietat el blanc de la pedra de Girona i contrastaven amb la gran varietat de colors vius de les Cases de l’Onyar. La Catedral tenia el campanar arrodonit; en canvi, la Col·legiata el tenia esmolat, punxegut. Semblava com si el seu arquitecte, hagués intentat construir-la el màxim de vertical possible per intentar entrar en contacte amb Déu.