Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

Com ens relata En Bofarull, el rei Francesc va ser portat a Barcelona a bord d’una gran armada imperial, «composta de vint-i-dues galeres i nou bergantins». 228 Ja hem vist com per En Santacreu eren «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins». 229 I En Dormer puntualitza que el monarca gal va ser conduït «amb 21 galeres (no 17 com escriu En Sandoval) i 9 bergantins». 230 En Pardo Molero assegura que «eren quasi tots els efectius navals de l’imperi al Mediterrani». 231 I el que és més important: «tota la guarda i soldats eren espanyols». 232 Espanyols que, com no costa gaire suposar, venien de Sicília i Nàpols, 233 és clar, molts d’ells amb les vint galeres de l’Hug de Montcada, 234 a més a més dels «400 catalans» que hi van anar amb En Lluís d’Oliver, vescomte de Castellbò, pagats per ell mateix; 235 els més de mil soldats que conduïen els germans Joan i Felip de Cervelló, Ferran de Corbera, Jeroni Tomàs i Joan de Vilanova; 236 i els qui van anar a les ordres de coronel Joan d’Aldana, d’En Pere Bayard de Ribagorça o d’En Pere de Cardona, 237 sense menystenir tots els altres catalans que venien de Roma. 238 No es tractava, doncs, d’una armada qualsevol, sinó d’un estol de vaixells que duia presoner el rei de França, amb el qual Carles pensava negociar el futur polític d’Europa. També ens hem adonat com el dilluns 19 de maig el Dietari de la Generalitat recollia que van arribar a la platja de Barcelona En «Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor», amb «XXI galeres, de les quals les XV eren de sa magestat molt armades y ornades, e les VI eren del rey de França». 239 El dijous propsegüent, sense perdre més temps, En Lanoy es tornava a embarcar, «portant lo rey de França presoner, ab les XXI galeres que eren arribats [sic] en la present plaja» i «partiren e feren vela la volta de la ciutat y port de Tarragona». 240 Com que sabem que el virrei Lanoy anava «a la galera del comanador Icart», 241 i també som coneixedors que els Icart eren tarragonins, 242 és molt normal que l’armada fes aquí una petita parada.

Sembla, doncs, que el Dietari no anotaria la dada menor que les galeres imperials anaven també acompanyades per sis bergantins –que diu En Bofarull– o nou –que comenta En Dormer–. Que l’armada havia de ser més gran i majestuosa del que recullen la majoria de textos escrits, ho podem conjecturar per la informació complementària que ens forneix En Juan Francisco Pardo, qui, en parlar-nos del trasllat del rei francès a Barcelona, subratlla que l’estol constava «ni més ni menys que de quinze galeres, dues fustes i divuit bergantins. Eren quasi tots els efectius navals de l’imperi a la Mediterrània. Aviat se’ls uniren sis galeres franceses, que s’armaren amb soldats espanyols. El 19 [de juny] arribaren a Barcelona, i l’últim dia de mes a València». 243 En arribar-hi, el dia de Sant Pere, «a la oració del vespre», 244 l’armada continuava sent, grosso modo , de «vint galeres y quatre bergantins». 245 O com exposa l’Antoni Sanchis, Francesc I va desembarcar al Grau de València, «acompanyat per quinze galeres, de dues fustes i divuit bergantins de l’armada imperial, a més a més de sis galeres franceses». 246 L’estol era el mateix que havia aportat a Barcelona uns dies abans, car En Sandoval reconeix que «de Barcelona vingué tota l’armada amb el rei a desembarcar a València» 247 i En Dormer assenteix que, a Barcelona, «s’embarcà el rei a les mateixes galeres cap a València». 248

Com veiem, no hi ha una certesa absoluta sobre el nombre de naus. Però sí que hi ha una imatge que es repeteix inamovible: que el rei presoner viatja a bord de l’armada imperial, una gran armada que sempre –ho descrigui qui ho descrigui– supera les vint naus, comptant-hi les galeres, les fustes i els bergantins. L’estol sencer, sota el pòndol del virrei de Nàpols, on sigui que es desplaci i arribi, condueix sempre el rei Francesc. I això és el que cal retenir. Almenys per ara.

Així doncs, sembla prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra», 249 advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona». 250 I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V , car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona [fou] rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats». 251

A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, En Santacreu, 252 En Mexia 253 i En Sandoval, 254 fan anar el rei francès presoner de la ciutat de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, malgrat i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid». 255 I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu i En Gaspar Escolano, tal com acabo de glossar, especifiquen a la menuda que, de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on va romandre –com hem vist– dues setmanes. 256 En Dormer, que ressegueix també l’itinerari del rei presoner per Palamós, Barcelona i València, en arribar a Benissanó, ens detalla encara que Francesc I va tenir certs problemes amb uns moriscos. 257 Dada que recull alhora l’Escolano assenyaladament. 258 En Dormer, per acabar, també ens reporta de Benissanó que «quinze dies s’estigué el rei en aquest lloc, ocupat el cos en la cacera i d’altres exercicis, i l’ànim en molt profunda malenconia; deixà escrit a dalt de la paret de la seva cambra unes lletres amb aquests indicis». 259 Per aquesta mateixa raó, En Vicent Boix, pel que fa a la captura del rei francès, ens exposa que, a Pavia, un cop «vençut aquest cèlebre rei cavaller el dia vint-i-quatre de febrer, fou traslladat amb les majors distincions a Espanya per ordre de l’Emperador, [i] desembarcat a València, on el llavors virrei i capità general mossèn Lluís de Cabanyelles, senyor d’Alginet, l’allotjà a la seva pròpia casa, tot quedant des d’aquella època la memòria del trànsit per aquesta ciutat de l’esforçat rival de Carles I en una petita làpida col·locada fins a l’any mil vuit-cents quaranta-tres a la cantonada de la casa dels marquesos de la Olmeda, ara fonda d’Europa». 260

Tot el que he anat ressenyant fins aquí és una informació verídica i contrastada documentalment, no només en fonts oficials, sinó majorment per múltiples fonts, mal que diversos historiadors tan sols relatin, com denuncia En Bofarull, «la seva vinguda a Barcelona, abans de guardar-lo a l’anomenat castell de Madrid », 261 que ara de moment sabem, a manca d’altres dades, que era el de Benissanó. Sembla, doncs, que les cròniques oficials, han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva i contumaç. En aquest sentit és més que simptomàtic que En Gonzalo Fernández de Oviedo, per bé que ens digui que el 20 de juny l’Emperador va rebre la nova que Francesc I «era desembarcat a Espanya al port de Roses, feia tres dies», 262 no ens digui pas que arribés a Barcelona, malgrat assegurar-nos que aquell port de Roses «és a Catalunya, a sobre de Barcelona». 263 I, no deixa de ser sorprenent que, tot seguit, el dia 24 propsegüent, a commemoració de l’arribada del rei Francesc, el faci moure i celebrar justes i jocs de canyes amb tota naturalitat per un lloc indeterminat 264 –que sabem del cert que, pel que acabo d’exposar, era Barcelona o Tarragona–, però que, a l’inici del manuscrit, ens ha dit que era Madrid, 265 mentre esborra qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana.