Andreu Merino - La ciutat sense veïns

Sinopsi

La ciutat sense veïns és el retrat cru d’una Barcelona on el dret a l’habitatge està cada cop més vulnerat. La concentració de la propietat, la manca de lleis per intervenir el mercat i l’empobriment de les persones dibuixen un escenari en què accedir a un pis acostuma a ser una quimera.

La investigació del periodista Andreu Merino parteix de casos particulars per explicar situacions compartides per milers de barcelonins: des de l’impagament del lloguer fins al desnonament i la connivència del sistema judicial, passant per la vergonya de les màfies de l’ocupació.

La pandèmia de la Covid-19 ha posat l’accés a l’habitatge encara més al centre del debat polític i social, i ha portat al límit molts veïns que veuen com la ciutat els expulsa.

Dedicatòries

Al pare i a la tieta.

A la Claudia, la mare, el Marc i el Cesc.

Al Francisco, la Raquel, la Nohemi,

el Joan i la María Jesús.

Taula

Sinopsi Sinopsi La ciutat sense veïns és el retrat cru d’una Barcelona on el dret a l’habitatge està cada cop més vulnerat. La concentració de la propietat, la manca de lleis per intervenir el mercat i l’empobriment de les persones dibuixen un escenari en què accedir a un pis acostuma a ser una quimera. La investigació del periodista Andreu Merino parteix de casos particulars per explicar situacions compartides per milers de barcelonins: des de l’impagament del lloguer fins al desnonament i la connivència del sistema judicial, passant per la vergonya de les màfies de l’ocupació. La pandèmia de la Covid-19 ha posat l’accés a l’habitatge encara més al centre del debat polític i social, i ha portat al límit molts veïns que veuen com la ciutat els expulsa. Dedicatòries Al pare i a la tieta. A la Claudia, la mare, el Marc i el Cesc. Al Francisco, la Raquel, la Nohemi, el Joan i la María Jesús.

Equilibri per atacar el drama

Ferran Casas

President del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Introducció. Una ciutat de primera divisió

L’habitatge, un bé de mercat

Catifa vermella per als fons d’inversió

La Sareb, una oportunitat perduda

Concentració de la propietat

Habitatges de lloguer

Francisco Sánchez, una història de resistència

Lloguers disparats

El camí per regular els lloguers

Les resistències del lobby immobiliari

Retrets entre administracions

Un mercat de lloguer volàtil

20.375 desnonaments entre el 2013 i el 2020

Quan el desnonament no és l’última pantalla

«M’han arrencat de la meva vida»

Una història d’especulació

Lleis de paper mullat

Quan la llei deixa de ser «100 % útil»

Capitalisme o «altres models que garanteixin els drets»

Quan el Tribunal Constitucional et tanca la porta

Bloc Llavors: quan la llei queda en paper mullat

Unes sancions que poden sortir a compte

L’habitatge, un dret no fonamental segons la Constitució

L’ONU com a última opció

L’estira-i-arronsa de l’Ajuntament de Barcelona i el TSJC

«Els Mossos no desnonen»

Màfies, pobresa i necessitat: quan l’ocupació és l’única via

De la solidaritat a l’abús

Dels 500 als 3.000 euros

Amb les maletes a la porta

Seguir les pautes del «carrer»

«Ho faria per caritat, però hi ha un risc»

La necessitat de regular les ocupacions

Més precarietat i més pisos buits

Un estiu dedicat als okupes

El moviment per l’habitatge: de la reacció a l’ofensiva

El moviment okupa, motor de la lluita per l’habitatge

Els inicis de la PAH

De la PAH als sindicats

L’aposta estratègica de l’esquerra independentista

Campanyes conjuntes de camí al congrés

L’origen del primer Congrés d’Habitatge

Estructures populars: de la Buenos Aires a l’antiga Massana

Sota el focus de la repressió

Epíleg. Barcelona, 2030: una distopia

Índex onomàstic

Equilibri per atacar el drama

Ferran Casas

President del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Aquest llibre és una seqüela. Una seqüela i una panoràmica necessària per entendre el què i el perquè d’un fenomen que s’ha convertit en un maldecap per a centenars de milers de catalans. Un fenomen que té molt a veure amb les desigualtats de la nostra societat i que també les explica. El «gent sense casa i cases sense gent» que es crida als carrers té cares, dades, lleis, responsabilitats i també irresponsabilitats que serveixen per explicar-lo.

Quan Andreu Merino va guanyar, el desembre de 2019, el Premi de Periodisme d’Investigació Ramon Barnils amb un article de recerca publicat a Nac ió Digital sobre les màfies que revenien claus de pisos ocupats a 700 euros a famílies en risc d’exclusió, l’editor de Saldonar, Francesc Gil-Lluch, em va venir a buscar. Va ser la mateixa nit que entregàvem el premi a El Born Centre Cultural: «De tot això n’hem de fer tant sí com no un llibre de la col·lecció “Periodistes”», em va dir convençut.

Acabàvem de publicar F ei xisme persistent , d’Alba Sidera, sobre l’extrema dreta a Itàlia perquè ja intuíem que n’hauríem de parlar més del que hauríem volgut per l’arribada del neofeixisme explícit a les institucions. Era evident que calia seguir en la línia de picar pedra amb els temes més candents i conflictius. Us enganyaria si us digués que va costar convèncer l’Andreu per fer el llibre. És un assumpte que sempre l’ha interpel·lat i al qual ha dedicat bona part de la seva trajectòria com a periodista. Encaixava, a més, amb la col·lecció que fa anys que impulsem el Grup Barnils i Saldonar: grans temes d’actualitat en format de reportatge escrits per barnil ai res i que necessiten un treball de fons, documentat i reposat per poder-se explicar millor.

Quan llegim els diaris o consultem les xarxes veiem sovint, amb menys profunditat de la que seria desitjable, notícies de desnonaments, de plans de les administracions per fomentar l’habitatge públic, de moviments dels fons voltor, de canvis legislatius… Però cal més context, més periodisme i més mètode per endreçar-ho tot plegat. Per posar les coses a lloc i buscar l’arrel del conflicte amb una mirada compromesa i, alhora, fonamentada. És impossible afrontar bé el problema sense un retrat acurat.

Abans de la pandèmia, el preu mitjà del lloguer a Barcelona havia superat ja els 1.000 euros. L’habitatge digne és un dret que la sacralitzada Constitució espanyola reconeix de forma explícita i que afronta la contradicció d’estar sotmès a les lleis del mercat i a una especulació que els darrers anys ha estat salvatge. Les escasses mesures que s’han pres per posar-hi solució han estat massa prudents o purament cosmètiques. Els decrets de la Generalitat i les mesures dels grans ajuntaments, sovint voluntaristes i directament relacionades amb la pressió del moviment per l’habitatge, han topat amb la legislació estatal i amb una Justícia que ens ha acostumat a dubtar poc quan s’ha de triar entre qui pateix i qui fa patir. Que no guanyin els segons és l’excepció. Les llacunes legals, quan hi són, es resolen normalment a favor dels grans propietaris i en contra de qui pitjor s’ho passa.

Com deia, el preu del lloguer, i també el de l’habitatge en propietat, està directament vinculat a l’evolució de l’economia global, a la salut del sistema capitalista. Segons dades de la Generalitat, el 2008, en el zenit de la bombolla immobiliària, a la capital catalana la mitjana del lloguer era de 813 euros. La crisi va marcar un descens fins als 682 l’any 2013. El 2018 ja érem als 930 i pujant. És un «fenomen» molt barceloní, però no només: la més barata d’entre les grans ciutats era Manresa, amb 432 euros de mitjana.