Andreu Merino - La ciutat sense veïns

D’acord que som davant un problema global i que no és nou. Fa cent cinquanta anys a la Comuna de París van començar a posar-hi fil a l’agulla pel preu poc assequible de l’habitatge, però els catalans hi hem posat tant com hem pogut per accentuar-lo encara més els darrers anys: una orgia hipotecària que va sobreendeutar les famílies primer, convertir després els bancs i les caixes en grans tenidors, i finalment donar entrada a fons voltor; un parc públic d’habitatge que representa un testimonial 2 % de l’oferta; l’increment de les desigualtats com a comú denominador de la crisi financera de 2008 i de la pandèmica actual; un marc legal que ha liberalitzat el sòl i l’accés a l’habitatge, i un model productiu que ha prioritzat el turisme, una indústria depredadora que ha gentrificat les nostres ciutats. El que abans era comú —pagar-se un pis amb una pensió o amb una feina de vuit hores— ara sovint no ho és.

El drama és cada dia al carrer. A Ciutat Meridiana, coneguda com a Vila Desnonament, sí, però també en barris de classe mitjana o en persones grans que havien estat benestants. No és només una qüestió de famílies «desestructurades», amb problemes o poc formals, tal com ens volen fer creure algunes campanyes polítiques i mediàtiques.

És evident que les institucions han d’abordar el problema per fer valdre el dret a un habitatge digne. I que d’aquesta situació el periodisme n’ha d’ensenyar les conseqüències en forma de cares. Però sobretot les seves causes. D’això va aquest llibre quan, a partir de casos concrets, fa la feina d’obrir el focus. En això ha consistit també la trajectòria periodística d’Andreu Merino els darrers anys, que he tingut la sort de compartir en el dia a dia.

Al nostre país molt pocs admeten ser «de dretes». A l’hora d’autoubicar-se a les enquestes guanya l’esquerra. La de la «dreta» és una etiqueta que sempre es va associar al franquisme i que tradicionalment només el PP, poc popular a Catalunya, havia acceptat sense manies. Cap dels darrers presidents de la Generalitat, alcaldes de Barcelona o presidents de les diputacions ha estat insensible a la problemàtica de l’habitatge, com tampoc al fracàs escolar o al drama dels refugiats. No és, però, qüestió de si el problema interpel·la o de si es pren alguna cosa per fer-lo menys dolorós.

El debat és entre l’aproximació caritativa o política a l’assumpte. Si les administracions es queden només en l’escuma —que pot ser dramàtica però també fotogènica— de les llastimoses conseqüències, o bé se n’ataca l’arrel i les causes, i s’opta per promoure solucions estructurals pròpies d’un país que valgui la pena.

Aquest llibre convida a prendre el segon camí i ho fa amb un tarannà que és clau en la nostra feina, en la nostra vocació. Andreu Merino és un periodista compromès, desproveït de cinisme i valent perquè fiscalitza com cal i sense concessions a qui té a la seva disposició més mecanismes per modificar la realitat a favor del seu interès econòmic o corporatiu.

Exercir el periodisme de forma compromesa i a favor de tenir més drets i no pas menys no vol dir guardar al calaix la visió crítica, el rigor, el contrast i l’exigència amb tots els implicats perquè ens diguin que «la causa» ho demana i que toca mirar cap a una altra banda. Desconfieu del periodisme que només es preocupa de ser asèptic perquè és el que sovint acaba sent innocu, i també de l’activisme que el perverteix valent-se dels seus recursos i potencialitats mentre n’obvia el mètode, la independència o l’honestedat, contraforts de la credibilitat periodística. En aquest llibre hi trobareu un equilibri necessari i enriquidor; és barnil ai re a cor què vols.

Introducció.

Una ciutat de primera divisió

—Espera’t aquí, que de seguida t’atendrà.

Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda d’alguna casa. L’empresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per l’oficina en funció de l’àrea geogràfica de la ciutat de què s’han d’encarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.

—Ja veuràs que en sap un munt i s’explica superbé —insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.

De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que té a les mans el timó d’una de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot l’Estat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el ch ie f executive officer (CEO) de l’empresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.

—Tu vius de lloguer o t’has comprat un pis? —pregunta.

Per al CEO, el lloguer no té sentit i assegura que això a la llarga s’acabarà demostrant.

—Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? —es pregunta.

Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora de qui no dubta que acabarà tancant un pacte.

Segons ell, l’habitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de «decidir», assegura, si vol ser una ciutat de primera divisió. I les polítiques d’habitatge seran claus a l’hora de coneixe’n la resposta. El CEO insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: cal aconseguir que el màxim nombre possible d’empreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, hi portaran milers d’executius, que viuran a Barcelona de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.

—Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.

Però què passa amb la gent que hi viu ara?

—La gent s’ha de ficar al cap que viure aquí no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet.

Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons oberts de la camisa i el braç recolzat al respatller de la cadira, confortable. És el CEO, sí, però vol transmetre proximitat i fer de la seva oficina un Silicon Valley nostrat. Economia digital al servei del capital, però amb camisa arremangada i texans.

Es mostra convençut que la voluntat del sector immobiliari s’acabarà imposant. I així ho va comunicar a tots els caps de llista dels partits que ara tenen representació al ple municipal, amb qui es va reunir durant la campanya de les eleccions municipals del 2019. Barcelona ha de ser la Londres del sud d’Europa.

El seu relat xoca amb el dels grups en defensa del dret a l’habitatge de la ciutat, que han fet seu el lema «Cap veïna fora del barri», per denunciar la manera com la gentrificació ha forçat moltes persones a canviar d’habitatge perquè no se’l podien permetre.

—És molt relatiu que la gent tingui dret a viure en un espai concret. Què té de dolent viure en un dels llocs que et deia abans?

El CEO obvia que els canvis d’habitatges poden produir-se contra la voluntat dels veïns i es mostra convençut que el seu pla triomfarà. Fins ara, el sector immobiliari ha posat impediments a totes les mesures plantejades per les administracions amb l’objectiu de regular el mercat. Va passar, per exemple, amb la reserva del 30 % per a habitatge públic en noves promocions aprovada per l’Ajuntament de Barcelona, contra la qual van presentar recurs judicial la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, l’Associació de Promotors de Catalunya, el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i l’Associació d’Agents Immobiliaris.