Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

Aquesta és l’opció més llaminera per la qual em decantaria ara. Majorment perquè, com he dit, a l’any 1539 es van reeditar a València els Furs, capítols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXViii , 106 per tal com la portada deixa clar que els Furs són ara «novament estampats e rubricats», 107 si bé –cosa prou indicativa– no n’hem conservat la primera edició. Amb tot, a la capçalera que obre el text del llibre, després de remarcar que l’assemblea ha estat presidida pel duc Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne de València, se’ns advera que els furs que tot seguit s’imprimeixen són els acordats «en les Corts generals per aquelles celebrades als regnícoles de la dita ciutat i Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat en lo any M.D.XXViii». 108 És a dir, que es van celebrar a València aquell 1528 unes Corts Generals, però que «considerada la necessitat urgentíssima de vostra Magestat per raho de la qual no es pot detenir» a València, perquè ha d’anar a Montsó «per lo desafiu presentat a la Cesarea y Real persona de vostra Magestat per lo Rey de França», i ateses «les necessitats que ocorren en aquell seu Regne de Valencia, en les quals necessariament se ha de provehir», 109 nomena i habilita En Ferran d’Aragó « per a continuar e celebrar les corts als regnícols del dit regne de Valencia en la ciutat de Valencia per temps de tres mesos». 110 El text és més que explícit: el duc Ferran és habilitat, en nom de l’Emperador, puix aquest ha de passar urgentment a Montsó, per continuar durant tres mesos més les Corts a València. Tres mesos que «correran del dia avant que sera assignat e por vostra Magestat prorrogat per a continuar dites corts en la dita ciutat de Valencia». I encara s’hi especifica que, si «dins lo qual terme de tres mesos, si les corts no es podran cloure , lo dit terme, tenint tal poder, se puixa prorrogar amb consentiment empero de tots los braços del dit regne e persones representants», sense que les prorrogacions «no puixen excedir lo terme de un any comptador del primer dia del present mes de Juny». 111 El contingut de l’«habilitació del Illustrissim duc don Ferrando de Aragó» és realment aclaridor. Hi ha hagut unes corts no concloses a València, perquè Carles ha de marxar a Montsó. Amb aquest fi s’ha habilitat el duc de Calàbria per continuar-les durant tres mesos, però si no les podia cloure per la raó que fos, les pot tornar a prorrogar, sempre que el termini no depassi el curs d’un any comptador des del primer de juny d’aquell any de 1528. Les Corts hi eren. Hi van ser. En algun indret de València i, segurament, presidides pel mateix Emperador. És molt possible que la primera edició «extraviada» dels Furs que ara glosso ho digués amb tota la normalitat del món. Els imponderables de la guerra amb França van fer que l’Estat Major català necessités els recursos dels regnes d’Aragó i de Catalunya. I per aquesta raó el Cèsar va convocar Corts Generals a Montsó, però deixant el duc de Calàbria a València perquè clogués aquelles que ja hi havia en curs. I llavors, una conclusió s’imposa: si l’Emperador venia del sud de València, on havia inaugurat les Corts, és que les Corts que les cròniques adulterades ens situen a Toledo o a Valladolid l’any anterior de 1527, han de ser unes altres corts, també tingudes en un altre indret indeterminat de València, esborrades insidiosament.

Traces de la visita imperial a València al 1527, si bé sense citar la font, ens les continua oferint En Joan Reglà, car subscriu que «per l’agost del 1526, el legat pontifici, cardenal Salviati, arribà a València i s’encaminà tot seguit a Castella per gestionar la llibertat del rei de França. L’any següent –el 3 de maig [del 1527, és clar]– Carles V va arribar a València per primera vegada: la gran gentada aplegada per presenciar aquella solemnitat va provocar l’enfonsament del pont del Real –tots els ponts de llavors, a excepció del de Serrans, eren de fusta–. L’endemà, Carles va jurar els Furs del regne a la Seu». 112 ¿Es tracta d’un nou error, d’una nova confusió entre les Corts fantasmes del 1527 i la cloenda de les del 1528 o En Reglà tenia a mà una informació poc coneguda que li va permetre donar-nos aquesta dada rellevantíssima? A hores d’ara no ho puc saber. Però m’ajuda a entendre que la documentació que va garbellar, fos quina fos, per assegurar que al 1527 Carles I i la cort imperial eren a València, era totalment fiable, és l’opinió del nunci apostòlic conegut com a Baldassare Castiglione. No és cap secret que En Castiglione vivia a la cort imperial i la seguia arreu on es desplaçava, tot informant amplament els seus contactes i parents dels seus moviments i propòsits. Doncs bé: en escriure a l’arquebisbe de Capua, el 12 d’agost del 1526, des de –segons el document– «Granada», per notificar-li les últimes novetats imperials i relatar-li els projectes del virrei de Nàpols, li diu: «El virrei és a punt de sortir cap a Itàlia, on durà sis mil infants; anirà a Nàpols i no al camp. L’Emperador li fa més favor que mai». 113 I tot seguit, rubrica: «Sa Majestat, al final d’això, va a València i d’allà a Montsó a tenir cort per obtenir diners». 114 És a dir, que –sempre en el cas que Carles I fos a Granada–, en deixar aquesta residència, a l’agost del 1526, la cort i l’Emperador anirien directes a València, sense passar ni per Toledo, ni per Madrid, ni per Valladolid, i d’aquí enfilarien cap a Montsó amb el propòsit de celebrar-hi les Corts Generals i aconseguir recursos per aturar la invasió francesa. I com que sabem del cert que de València van passar a Montsó, com testifica la nombrosíssima documentació coetània que posseïm, hem de poder, almenys, sospitar que també podria ser cert que de «Granada» es dirigissin directament cap a València aquell mateix 1526 i que, per tant, també hi fossin durant el 1527.

I idèntica informació ens forneix En Marino Sanuto, que recollia la informació que els ambaixadors italians enviaven des d’Espanya sobre la Cort imperial. Segons ell, doncs, en lletra datada el 23 de juny del 1525, després que l’Emperador deixés «Toledo», aquest no s’havia pas de desplaçar cap al sud de Castella, ni cap a Andalusia, sinó que «venia a València, cosa que molt complau al legat [apostòlic que s’havia de trobar amb Carles], perquè així no hauria de navegar tant per mar». 115 La dada és més que transcendental, perquè ens emmarca l’estada de l’Emperador i de la cort al regne de València aquell 1525, mentre els textos reescrits els situen a l’uníson a Toledo. Sí. Per més absurda que pugui semblar als historiadors acadèmics, que han fet de la documentació adulterada, traduïda i reescrita una mena de fetitxe inqüestionable i sagrat, aquesta dada ens posa de manifest que la ruta imperial per Espanya ha estat reconstruïda per la censura, amb evident interès d’estat; però també palesa que, afortunadament, alguns episodis i estades reials s’han escapat del discurs inventat i imposat arreu i continuen sent un far delator i orientador en l’estudi seriós de la recerca dels fets. De fet, que Carles i la cort imperial havien de ser a València aquell 1525 ens ho torna a indicar una carta d’En Guillem des Barres a la seva senyora Margarida d’Àustria, tieta de l’Emperador, del 22 de març del 1526, per la qual li exposa que el Cèsar ha de «retornar a València, i tenir-hi les Corts d’Aragó, Catalunya i València, puix se’n va pel setembre a embarcar a Barcelona per fer el seu viatge de Roma». 116 És evident, doncs, que si Carles ha de tornar a València −a València ciutat o al regne de València− aquell març o abril del 1526, és que ja hi era i n’havia sortit.