Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

Ara bé, com que «en els diferents processos de Corts Generals es poden trobar els donatius, préstecs i subvencions atorgats al rei; podem afirmar que en totes les Corts Generals celebrades entre els anys 1413 i 1479 el rei demanà un donatiu, subsidi o préstec per finançar les campanyes bèl·liques». 90 Així, de conformitat amb En Jordi Buyreu, una de les funcions primordials de les Corts «era l’autorització de la concessió del servei al rei, fruit també del consens entre els tres braços. Aquesta dotació econòmica, que s’atorgava al sobirà abans de finalitzar la Cort, en la majoria dels casos era utilitzada per sufragar les despeses militars, que precisament durant el segle XVI tingueren un augment extraordinari». 91 Però la concessió del servei no era un tema menor, que es pogués ventilar en un tres i no res, sinó que, tot sovint, venia precedit d’estira-i-arronses inacabables. Per En Buyreu, «concretament, la qüestió del servei era un dels indicadors de com havien funcionat les Corts, ja que les relacions entre el monarca i els seus súbdits no sempre eren del tot amicals. D’una banda, el rei acostumava a reclamar que s’agilitzés el curs normal de la ingent burocràcia i dels lents processos que implicava el desenvolupament de les Corts. De l’altra, els integrants dels braços podien, mitjançant un dissentiment, aturar els treballs fins que no s’atengués i solucionés una petició determinada. Normalment, el conjunt dels assistents a corts eren força escrupolosos en l’observança de la legalitat vigent: eren importants els processos formals de les Corts que la llei consuetudinària havia anat modelant al llarg dels temps. També es feia una atenció especial als abusos i actuacions al marge de la llei que els oficials reials havien comès des de l’última cort fins a la que se celebrava en aquell moment. És precisament aquesta darrera qüestió la que en el decurs de les Corts sovint generava algunes dissensions entre el rei i els braços, ja que abans de concedir el servei, el monarca havia d’assumir aquests greuges, que posteriorment es quantificaven econòmicament i eren deduïts de la concessió del servei». 92 És a dir, que la donació del servei indica que som al final de les Corts. I, per això mateix, l’Oriol Oleart advera que «gairebé en darrer lloc de l’ordre establert per als debats, hi havia la concessió del servei (o oferta, o donatiu) al rei». 93

Com ho ha indicat En García Cárcel, en estudiar aquestes brevíssimes Corts del maig del 1528, som més en un final que no pas en un inici de corts estroncat, ja que, per ell, «la presència fugaç del rei determina que l’estructura dels furs d’aquestes corts sigui inversa al mòdul general . L’oferta econòmica dels diputats, única gestió que mereixia la presència reial, precedeix la demanda de peticions i concessions subsegüents». 94 I, en aquest mateix vessant, En Josep Martí Ferrando, que també ressegueix els passos de la cort i de l’Emperador a València durant aquests anys, en observar l’entrada de Carles a la ciutat aquell maig mateix, escriu: «Les Corts eren, juntament amb els moments tan fugaços com escassos de les visites, les ocasions en què els regnícoles podien accedir amb caràcter general al seu rei. I de la mateixa manera que en les visites reials, les legislatures eren aprofitades per magnificar la monarquia. En aquesta ocasió, nogensmenys, es produí una alteració de l’ordre general seguit a les Corts. Normalment, després de l’acte d’inici tenien lloc les negociacions entre els representants del monarca i dels braços per establir els furs i actes de cort i, finalment, tenia lloc l’“oferta” dels braços al rei: una compensació econòmica al monarca a canvi dels furs. Era l’antic ordre establert a la Corona d’Aragó: subsidi econòmic al monarca a canvi de furs. Ara, nogensmenys, s’alterà la disposició usual: fou lliurada la concessió econòmica al monarca –cent mil lliures, més unes altres deu mil per a les despeses de les Corts i de l’exacció dels diners– i els debats dels furs es postergaren per a Montsó». 95

Tot fa l’efecte que més que trobar-nos davant d’una obertura de corts, siguem fit a fit amb un final de cicle, on, després de negociar i acordar el que s’hagués hagut d’acordar, i després de les deliberacions corresponents –que sovint eren llargues i àrdues–, s’havia arribat a la donació del servei que antecedeix la clausura formal. Per això, en aquesta darrera entrada de l’Emperador a València, no hi ha negociacions entre els braços i el rei, i per això el rei, així que rep la concessió econòmica –fet que marca el final de l’assemblea estrictament valenciana–, marxa del regne, entre festejaments i celebracions, cap a Montsó, on inaugurarà les Corts Generals per als regnes de València, Aragó i Catalunya.

Per reforçar el que acabo de suggerir hi ha també el parer d’En Martí de Salinas, l’ambaixador de l’infant Ferran i rei d’Hongria a la cort imperial carolina i testimoni presencial d’aquells fets. Així, per una carta seva al rei Ferran, datada el 26 d’abril del 1528, referent als moviments de Carles I, sabem que «S[a] M[ajestat] partí de Madrid cap a València a 23 d’aquest i hi farà la seva entrada el segon dia de maig; i en acabant de jurar, partirà vers Montsó, on té feta crida de corts per al primer de juny». 96 És a dir, que, ultra no comentar que hi ha hagut convocatòria de corts per a València, el que sí que remarca amb totes les lletres és que «acabarà de jurar» quelcom que no es diu, però que, a les envistes del que he exposat fins aquí, cal interpretar que hi jurarà «la cloenda de les Corts», perquè ha de marxar ràpidament cap a Montsó, on hi ha de començar unes noves Corts Generals. És molt estrany que en sortir la cort i l’Emperador de «Madrid», ja se’ns faci saber que es clausuraran unes corts que, en teoria, si seguim la documentació oficial sobre els passos de Carles I, no s’hi han pogut convocar mai. El fet, doncs, que s’hi clausurin ens indica a ulls vistents que ja s’hi estaven celebrant i que, conseqüentment, el de «Madrid» substitueix el nom d’una ciutat valenciana, des de la qual surt la cort, en direcció a la capital, abans de saltar cap a l’Aragó. A la lletra següent, ja des de Montsó, el 8 de juliol del 1528, En Salinas hi insisteix: «S[a] M[ajestat] entrà a València al 3 de maig i fou-li feta molt solemne rebuda i, durant el temps que hi estigué, que fou fins al XX de maig, hi feren moltes festes de justes i jocs de canyes, i altres autos de plaer; i S[a] M[ajestat] els festejà visitant la seva ciutat moltes vegades i, encara que mal proveït, perquè venia de pressa amb pensament de no deturar-s’hi gens, jugà amb ells només a les canyes, sense que hi hagués cap home castellà amb ell». 97 Que és com si ens digués que després de clausurar les Corts, i fins que no se’n va anar a Montsó, es va dedicar al seu esbarjo personal i a festejar-ho amb els valencians.

En aquest sentit, em semblen prou suggerents els mots de l’Amalio Marichalar i En Cayetano Manrique, pels quals «les primeres Corts celebrades per Carles als valencians foren les Generals de Montsó de 1528, prorrogades després a València, on les continuà En Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne». 98 I d’idèntic parer és En Danvila. 99 Seguint-los, i reflexionant també sobre l’estada del Cèsar a la capital del Túria, En Martínez Aloy subscriu: «No tingué Carles prou valor per convocar les Corts a València i preferí dur-les a Montsó, perquè, fora del regne i quasi confoses amb les d’altres territoris més importants, perdessin les restes de virilitat que s’haurien salvat del naufragi general». 100 I rebla: «Ja hem dit que les primeres Corts valencianes del temps de Carles I es congregaren a Montsó a l’any 1528». 101 Dada que ve corroborada, finalment, per una anotació del mateix Llibre d’Antiquitats , car el 4 de maig del 1528 els tres braços presenten a l’Emperador «ses entimes y protests per la convocació feta fora lo regne de les corts de Monçó». 102 No hi va haver, doncs, corts a la ciutat de València «aquell maig» del 1528. O més ben dit, no n’hi va haver, si més no, amb la presència de l’Emperador, sinó tan sols s’hi va escaure –com hem vist– una cloenda formal i la subsegüent convocatòria per a les de Montsó. «El duc de Calàbria, virrei de València, quedà habilitat per perllongar les sessions de les Corts a la ciutat de València, les quals es reprengueren al convent de Predicadors i duraren fins al 8 de maig del 1529», 103 apunta En Juan Francisco Pardo. Més clar no es pot dir: si les Corts es reprengueren i, amb aquest fi, es va habilitar el duc de Calàbria per «perllongar les sessions de les Corts», és que ja hi havia hagut sessions anteriors i, per descomptat, inauguració prèvia i formal. I caldria estudiar amb deteniment de quines corts, doncs, són els nombrosíssims rastres que trobem a la documentació i que ens parlen d’aquesta assemblea del 1528, editada al 1539 per En Francesc Díaz Romano, 104 i celebrada «als regnícoles de la dita ciutat e Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat». 105 Perquè, si l’Emperador va entrar a València l’any anterior del 1527 i la documentació d’aquesta visita ha desaparegut en una part prou substancial –per no dir absolutament– i, en el terreny oficial, ja trobem les dues estades confoses en una de sola, potser aquestes Corts siguin les d’aquest any 1527, datades a rellotge passat el 1528, perquè, efectivament, a la ciutat del Túria es van concloure les Generals de Montsó en tot allò que afectava el regne particular de València. O això o som tan sols davant la clausura de les Corts del 1527, prolongades durant tot el 1528, abans que l’Emperador i la cort passessin a Montsó.