Mercè Foradada - L'amor quiet

—Val més que m’hi posi abans no torni a trucar el Menut. Però, per on començo? Gats, quiets! Ben lluny dels papers! —Ha iniciat el soliloqui amb veu baixa, com parlant per a la seva camisa, però ha anat elevant el volum fins a acabar amb un to crispat que ha convençut els Gats de la conveniència de quedar-se al racó de l’armari.

Comença per recollir el que hi ha barrejat per terra i fa piles amb l’escampadissa del damunt de la llarga taula: els grans sobres numerats —a primera vista en compta onze, però en descobreix dos més a sota d’una pila de llibres; el munt de fitxes sortides d’un arxivador de caixonets que ha quedat obert sota la taula i que ara s’escampen arreu; una enorme llibreta amb separadors de colors, plena de notes amb subratllats fosforescents que potser remeten a les fitxes o als sobres, i centenars de folis impresos, alguns molt rebregats, que per sort estan numerats i que allisa a consciència abans de subjectar-los amb clips. Uns clips que no li ha calgut buscar als calaixos, perquè n’ha trobat una llarga serp entortolligada amb els papers de terra, que deu haver fet les delícies dels Gats en els seus jocs. Li surten una dotzena de blocs, cadascun encapçalat amb un petit epígraf que sembla el títol d’un capítol: «L’aproximació i el prometatge», «Ara que ja són nòvios cal afrontar la primera separació»…

—Feia una novel·la? —sembla que s’adreci als Gats, que aixequen les orelles en sentir la veu que ara es prodiga tan poc—. Que poc que me l’escoltava… Tantes vegades que m’havia comentat que trobava interessantíssim el material de la Veïna, que hi estava descobrint uns personatges curiosos de començament del segle xx i que, ara que ella ja no hi era, encara tenia més dubtes sobre el que n’havia de fer. Decididament, no me l’escoltava gaire. O no prou… Pobreta meva, quina feinada!

També recull uns quaderns mig esparracats on Ella havia escrit a mà «Fragments», «Notes» o «Salutacions i comiats», i un d’enorme amb anelles —per sort no s’havien obert amb la patacada— que els Gats devien fer servir de llit perquè està ple de pèls, sobretot del Gat. Sembla contenir el resum de les cartes i uns annexos.

«I tant, carinyo, una feinada que anava fent sense que tu te n’adonessis gaire, pel que es veu. La veritat és que alguna vegada havia pensat que demostraves molt poc interès pel meu treball i per les angúnies sobre si l’havia de tirar endavant. Però pensava que com que ets tan reservat… D’altres, encara pitjor: jo mateixa em renyava per malpensar i em deia que em deixaves fer sense voler-t’hi ficar gaire, per respecte, per allò de no interferir gaire a la vida dels altres, fins i tot quan aquesta altra era la teva dona! I jo anava fent. I mira ara, quin desastre! T’adones que és obligatori d’endreçar-ho una mica abans de donar-l’hi al Menut? Es tornaria boig, pobret meu, amb aquest sistema dels colors. Bé, i tu, deunidó, però ara tens tot el temps del món i més paciència, encara».

Un cop alliberat el terra de la catifa de fitxes i papers, Ell s’ha assegut a la cadira de rodetes i, mentre intenta classificar-ho tot, ha començat a llegir. Amb el quadern de «Notes» a la mà, Ella l’ha vist respirar profundament i tancar els ulls per uns instants.

«La lletra, segurament. Sempre t’havia fet gràcia la meva lletra. “Gran i enèrgica. No sé ben bé si per la teva empenta o perquè no t’hi veus a mig pam del nas”, havies sentenciat en resposta a la meva primera carta. La lletra de tantes cartes posteriors, la de les notes del súper, la de les llistes de les maletes per als viatges… T’ha fet mal trobar-la ara així de cop, veritat, carinyo?».

Sí, efectivament, alguna cosa se li ha encongit ben endins en topar amb aquells trets tan familiars i ja una mica oblidats, però s’ha proposat d’endreçar aquell caos abans de passar-l’hi al Fill, i ara que s’hi ha posat… Comença a llegir.

—Redeu, sembla com si la sentís! —i de nou els Gats s’han cregut interpel·lats i han aixecat lleument les orelles—. I mira que me’n va parlar un munt de vegades, d’aquests escrúpols. La recordo, amb la seva obsessió: que si el respecte a la intimitat, que si el dret a l’anonimat, que si l’oportunitat de conèixer la vida de primera mà, que si aquella parella també mereixia perdurar en la memòria… I, després, vinga tornar-se a tancar i seguir treballant-hi. El que no recordo gaire són les meves respostes. Queda clar que no li vaig fer prou cas. Li devia doldre? Coi, Gats, si són tres quarts de quinze! Ves per on, com m’ha passat el matí. Hauria de baixar a menjar alguna cosa. No tinc gaire gana, encara que la panxa em comença a rondinar i em noto la boca feta un fregall. A veure què trobo a la nevera. Algun dia hauré d’acostar-me al poble a comprar. Demà. Hi aniré demà a primera hora, així que obrin el súper, i després seguiré amb aquest desastre. Potser fins i tot em servirà de distracció. Pobra Nena, tota aquesta feinada. Sembla que la sento. I el Menut agrairà que l’hi presenti una mica endreçat.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.