Mercè Foradada - L'amor quiet

Un bon dia, Ella va rebre una carta.

«Confesso que em tremolaven les mans quan l’estava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions “amb tu i amb els fills” es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li l’aigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».

I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?

Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre d’Ell, que no havia canviat prou. A partir d’aleshores, algunes cartes d’Estrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, se’l va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més… d’Estrasburg, del laboratori, dels francesos… He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat d’agafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja… Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades d’amagat dels Fills —ara al piset de lloguer on Ell s’estava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana— van anar in crescendo . Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa —tots tres se’ls van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien— i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió… Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.

«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius —guarides, seques?—, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança s’havia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».

Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert d’ombres. Amb un gest de dolor, s’aixeca del sofà i puja l’escala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments l’haguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser l’ha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.

Abans d’entrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama —encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer…—, s’atura al replà i aixeca la vista cap a la porta de l’estudi, ara sí, tancada del tot.

Ella li veu l’expressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però m’hi hauré de posar abans que vingui el Menut».

Mariucha adorada /

Nano mío querido

Me parece q ue las horas se me van a hacer interminables. Se ve q ue no p ue do vivir más sin mi Nano q ue rido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aq ue llas lágrimas q ue a ti te hacen tanta grac ia . He tenido q ue parar de escribirte p ue s los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).

tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

L’enamorament en plena efervescència. Els sentiments s’afermen

Q ua n parlava amb tu de la nostra separac ió , r ei a perquè no em f ei a el càrrec de com de trist ser ia ; av ui , q ue ho v ei g i ho sento, em sembla un càstig immerescut (Barcelona, 11/7/1913).

Només fa un dia que la María marxava amb la família a l’exili en què, amb la irrupció de l’amor, se li ha convertit l’estiueig plaent de cada any; només fa un dia que l’Alejandro, dret a l’andana de l’estació, contemplava com s’allunyava el tren que se li enduia la promesa, i ja comença a tastar les amargors d’una separació que mai li havia semblat tan preocupant.

Ella, en canvi, feia temps que s’ho veia venir i ara es permet el luxe de burlar-se’n, amb manyagueria, del control dels sentiments de què l’Alejandro presumia.

No se m’h au r ia acudit m ai , jo sempre hav ia pensat q ue ser ia una cosa molt trista i tu, bona peça, te’n r ei es; ja t’està bé (Lamalou, 13/7/1913).

Al llarg d’aquests més de dos mesos interminables, les demandes d’amor es creuaran i es combinaran amb queixes per l’absència de l’estimat o l’estimada, seguint el més pur estil romàntic de l’època, que, amb tot, traspua sinceritat.

Per què no puc tenir-te aquí, amb mi, tant q ue et mimar ia , nena adorada? (Barcelona, 6/8/1913).

M’he posat trista, i perquè em passés la meva tristesa he pujat de seg ui da a escr iu re’t perquè ja sab ia jo q ue el millor rem ei era parlar una estona amb el m eu Nano i poder-li contar tot el q ue l’estimo i q ue cada moment del d ia m’enrecordo d’ell (Puigcerdà, 8/8/1913).

Cada d ia t’estimo més, Mía de la meva vida, i per tant se’m fa cada cop més pesada la nostra separac ió (Barcelona, 26/8/1913).

Nano m eu estimat, recorda’t molt de la teva Mía, q ue ella no fa res més en tot el d ia , i encara q ue dig ui s q ue ja no em pots estimar més, esforça-t’hi, q ue no dubto q ue podràs encara més i ai xí el t eu amor serà ig ua l q ue el q ue jo et professo. No t’enfadis pel q ue t’escric, ja sé q ue m’estimes molt, i per ai xò està tan satisfeta la teva Mía (Puigcerdà, 25/8/1913).

I així, carta rere carta, amb un amor que es consolida i augmenta amb la comunicació abundantíssima, la María i l’Alejandro comproven com es combinen i es multipliquen la tristesa i l’alegria després de cadascuna de les —escassíssimes, segons la María; dificilíssimes d’aconseguir, segons l’Alejandro— ocasions en què l’atrafegat promès pot fer una visita de dos o tres dies a l’enamorada estiuejant. Unes trobades que serveixen per demostrar la veritat indefugible —unes quantes dècades després ho glossarà el poeta Vicent Andrés Estellés: «Amor: dolor, plaer i treballs»— que el gaudi i el patiment són les dues fitxes cabdals del joc que han començat a jugar amb entrega total.