Mercè Foradada - L'amor quiet

Q ue frenètic q ue estaré fins d iu menge, en què et v eu ré, pensant si puc ser jo la c au sa de la teva tristesa! Les teves llàgrimes en presènc ia meva em fan gràc ia , perquè em crec capaç i digne de consolar-te en totes les ocas io ns, però ai xí, estant lluny de mi, m’entrist ei xen i em disgusten molt. María adorada, si jo fos la c au sa de la tristesa, vull q ue m’ho confessis de seg ui da, perquè estic disposat a fer l’impossible per evitar-te l’amargor d’una vida q ue per a tu ha estat, fins q ue em vas con èi xer, tan venturosa (Barcelona, 17/7/1913).

És veritat q ue em v ai g q ue dar molt trista, i q ue segu ei xo ig ua l, però, no ho sé, em passa una cosa molt estranya, q ue crec q ue t’alegrarà. Em trobo tan feliç, tan afortunada com no ho hav ia estat m ai en la meva vida; no sé el q ue em va passar ahir, el q ue et puc dir és q ue t’estimo moltíssim més del q ue t’estimava! A mi, q ue em semblava impossible, perquè cr ei a q ue ja t’estimava tant com era possible! (Lamalou, 22/7/1913).

Paradoxes de l’enamorament primer, que s’expressen repetidament amb petites variacions.

No sé, estimada meva, el q ue em passa, però cada cop q ue et v ei g i em separo de tu la meva tristesa és més gran. Tens un no sé què q ue cada cop em captiva més, i ai xò és perquè vals tant. No pots imaginar-te, Mía adorada, enmig de la meva tristesa, com soc de feliç q ua n penso q ue Déu m’ha reservat una dona q ue jo no mer ei xo i q ue m ai en els m eu s somnis m’h au r ia atrevit a imaginar (Barcelona, 4/8/1913).

Vols sempre q ue estig ui ben contenta i r ia llera, no és veritat, Alejandro m eu ?, però q ua n estic en la teva company ia no m’és possible fer cap altra cosa perquè em trobo la dona més feliç q ue pug ui existir. L’únic núvol q ue tinc és el de pensar en tan poc q ue dura sempre la nostra felicitat i en com és de trist per a tots dos la separac ió . Però, mira, hem de procurar no parlar g ai re d’ ai xò, no és veritat, Nano estimat?, perquè si no, ens posaríem tristos i el poc temps q ue estem junts l’hem d’aprofitar bé. Em sembla q ue ja ho anem sabent fer, no opines el mat ei x? (Puigcerdà, 7/8/1913).

Sembla que la separació està aportant un plus de saviesa a la innocent María, que descobreix a passos de gegant què significa l’expressió carpe d ie m , cosa que, d’altra banda, no li serveix per estalviar-se les llàgrimes a les quals sembla tan procliu:

Q ue bonica q ue estaves ahir i q ue boniq ue s q ue eren les teves llàgrimes de com ia t! Jo no sé com estava ni el q ue d ei a, i crec q ue ningú dev ia d ei xar d’adonar-se’n, però què importa? Ai xí comprendran millor la nostra felicitat (Barcelona, 19/8/1913).

L’Alejandro, potser per l’ascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.

J’ ai reçu ta lettre de lundi s oi r dans laq ue lle tu ne me parles presq ue pas de ta tristesse à mon départ, m ai s malgré cela je l’y devine et je comprends l’effort q ue tu as f ai t p ou r m’éviter du chagrin. Je t’en remerc ie m ai s je ne p eu x pas ou bl ie r ces larmes si délici eu ses, si touchantes, q ue tu as versé p ou r ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).

Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.

Em fas posar molt content q ua n lleg ei xo com ets de feliç, i cr eu -te q ue el t eu Alejandro ha de poder poca cosa o t’ha de fer tan feliç q ue no et canv ia r ie s amb ningú a la Terra. Aq ue st és el m eu únic somni, v eu re’t ben feliç com tu mer ei xes i formar al nostre voltant un amb ie nt de ben au rança i benestar q ue tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).

Em preguntes com podr ie s demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada d ia una mica més i estant molt content. Em d iu s q ue tu ets molt feliç i q ue voldr ie s q ue jo ho fos ig ua lment? Doncs no ting ui s ni un moment de dubte, i pensa q ue la teva Mía m ai a la seva vida s’ha trobat tan feliç i q ue no es canv ia r ia amb ningú. La vida em sembla més plena d’encant q ua n penso q ue tinc un Nano q ue m’estima tant, i no tinc cap dubte q ue la meva felicitat anirà en au gment q ua n no h au ré de d ei xar-te més i podré v iu re només per fer-te feliç, mimar-te i c ui dar-te, Nano m eu (Puigcerdà, 29/8/1913).

Aquesta dansa d’emocions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.

Com canv ia un q ua n estima i sap q ue és correspost; no et passa ig ua l, Alejandro m eu ? (Lamalou, 15/7/1913).

T’estimo molt, María, moltíssim més del q ue tu et figures, perquè tu has fet en mi una transformac ió : q ue q ui abans no trobava cap al·lic ie nt a la vida av ui desitgi v iu re molt per estimar cada d ia més la seva adorada dona (Barcelona, 26/7/1913).

Lligant aquesta falta de sentit de la vida que l’Alejandro ara veu superada i els ulls tristos que havien cridat l’atenció de la María al Liceu, abans de la primera aproximació, hauríem de deduir que l’Alejandro era un jove malenconiós, ara transformat per la força de l’amor?

Sigui com sigui, tot sembla apuntar que l’abrandament i la passió li han proporcionat unes vivències de gran força i, molt probablement, insòlites.

Jo no soc, no em conformo sent el t eu promès, soc molt més, soc t eu , tot t eu , i considero q ue a tu et d eu passar el mat ei x. Som dos éssers, però no formem més q ue una sola ànima, amb els mat ei xos id ea ls, les mat ei xes esperances, les mat ei xes aspirac io ns i els mat ei xos sentiments. En conseqüènc ia , i cr ei ent q ue m’estimes com jo a tu, has de partir de la base q ue jo soc t eu i tu ets meva i res més. T’enfades? Crec i espero q ue no, eh, prec io sa meva? (Barcelona, 14/7/1913).

Són unes vivències tan abrandades que duen el jove que es tenia per raonable i discret a escriure juraments de colors «scarlettians» —en la línia de la pel·lícula Allò q ue el vent s’endugué — en una carta de finals d’agost.