Mercè Foradada - L'amor quiet

5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment m’autoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia l’argument de la tendresa. La que ens despertava —a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer— el fet de veure’ls tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant d’uns sentiments nous i de la colla d’incerteses i pors que se’ls desvetllen. Més enllà de l’interès antropològic d’una correspondència que rescata de l’oblit usos i costums d’una època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i s’havien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?

6. Una curiositat sobre el fragment de la carta d’A. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dess ou s p ou r l’allée des s ou pirs . Consultat Google, he descobert que correspon al títol d’una cançó d’un grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la d’un escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada L’allée des s ou pirs , publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que l’expressió apareix una vegada a Les mystères de Paris , d’Eugène Sue, que va ser escrita l’any 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!

Enyor

Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols s’ha adonat que s’està formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.

Ella l’ha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.

«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica d’oli! Vas perdent els tics d’home pulquèrrim, rei meu, tant que me n’havia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».

Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.

«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Se’m trenca el cor, de veure’t tan pansit».

Queda clar que Ell no la sent, o que no l’escolta, perquè s’encamina a la taula de l’ordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar l’enganxosa capa d’apatia que l’aclapara. Després s’entreté una estona llegint un informe d’un grup d’experts de l’ONU sobre la relació dels models alimentaris i l’acceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem d’acord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga, empipat amb ell mateix i amb l’estupidesa de la raça humana.

Després obre el correu. El de tots dos.

Ella faria una ganyota o un crit ben fort si pogués fer-ne. No suporta veure com hi torna, un cop i un altre, amb aquella expressió de plena consciència que és l’acte més estúpid que la pena li fa fer. Perquè hi busca un email, un email d’Ella, com gairebé cada dia.

«Ja pots mirar, ja. No veus que de l’últim fa una pila de mesos? Si envellissin com les cartes, seria ben groc. No et podré escriure mai més, estimat, prou que em dol. Ni tu a mi. Si almenys poguessis intuir que et veig, que et parlo… Però des d’aquí, en aquest Enllà on he anat a parar, em temo que no arriba la fibra òptica».

Ella sap que els missatges que li intenta enviar, aquesta veu que li sorgeix no sap com ni d’on i que només s’adreça a Ell, són un succedani dels correus que no li pot fer arribar. Però si Ell no els llegeix, si no pot escoltar-los, de què serveixen? Amb tot, tossuda, segueix amb el monòleg.

«De quan ens ve això d’escriure’ns? Buf! De la prehistòria! De la nostra prehistòria, concretament, de quan començàvem a sortir i descobríem que allò nostre podia anar de debò. Llavors que havies de marxar a estudiar Farmàcia a València, perquè volies llicenciar-te en Ciència i Tecnologia dels Aliments, una especialitat d’aquella facultat, mentre jo em quedava a Barcelona, estudiant i ajudant a la llibreria de segona mà dels pares. Aleshores escrivíem cartes, per descomptat, cartes que s’alternaven amb alguna trucada a les hores en què era més probable que no ens molestés ningú. Després, molt després, als anys d’Estrasburg i abans de la irrupció de la maleïda Francesa, també ens havíem creuat cartes d’un dia per altre, perquè teníem clar que no era el mateix una carta que una trucada, durant la qual normalment hi havia algun fill, o tots tres, que tenia urgència de demanar-te o fer-te saber alguna cosa que no podia esperar».

Precisament els espais allargassats i el to més fred, més políticament carinyós, de les cartes de l’odiós període de la Francesa havien estat la causa que a Ella li pugés la mosca al nas en vigílies del Daltabaix. Ara bé, els emails havien començat més tard, quan la Francesa ja havia desaparegut i Ell, encara des d’Estrasburg, feia tímides aproximacions. Primer eren curts, gairebé utilitaris: «Com us espavileu?», «Què fan els Fills?», «Per què fa tant que no venen?», «Com estàs, tu?»… Després, de mica en mica, havien anat creixent en freqüència i en contingut. Ella passava els encàrrecs als Fills, però, només faltaria!, no els contestava mai encara que cada cop n’estigués més penjada. Amb l’estovada del casament de la Nena havia començat a contestar-n’hi alguns. Quan havien tornat a viure junts, amb el «recasament», ja estaven convençuts que hi havia coses que es deien millor per escrit i, si més no, valia la pena començar el dia recordant-se que eren feliços de tornar-se a tenir.

«Va haver-hi un temps d’autèntica dependència. Recordo especialment quan ens tornàvem a veure de tant en tant, d’amagat, les pessigolles a l’estómac si l’ordinador m’avisava que m’havia arribat un correu teu. Cada cop em proposava retardar el moment d’obrir-lo, per allargar l’emoció, però no podia. Mira, ara que hi penso: és més o menys la mateixa dependència que tenien els avis de la Veïna, sobretot els primers anys. Ells, al carter; jo, a l’ordinador. Deu ser cosa de l’enamorament, no trobes? Tot i que nosaltres… I parlant dels avis de la Veïna, carinyo, et faig un prec que em surt de molt endins i que no sé si tu pots escoltar: per què no t’hi poses i comences a endreçar el meu pobre estudi? Com que no tens emails, potser aquelles cartes cursis i obsoletes, però tendres i autèntiques, et distraurien algunes estones».

Aquest cop la transmissió telepàtica sembla que ha funcionat. Ell tanca l’ordinador, s’aixeca i puja les escales amb passos més decidits, seguit, mig metre enrere, pel Gat i la Gata, aparentment conscients de la transcendència del que es disposa a fer. S’atura davant de la porta de l’estudi, fa una aspiració fonda i l’empeny com qui es llança a la piscina.