Mercè Foradada - L'amor quiet

Com podr ia demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort q ue m’ha donat Déu amb el t eu amor, i moltes vegades em sembla un somni del q ua l temo despertar per tornar a la r ea litat. Com de feliç soc i com voldr ia q ue tu ho fossis ig ua lment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec q ue Déu m’ajudarà a aconseg ui r-ho i prem ia r tant com jo pug ui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).

Des del desterrament, la María, amb el seu estil més mesurat, tampoc es queda enrere en l’expressió d’uns sentiments que se li rebel·len cada dia amb més força.

Alejandro, com t’estimo, crec q ue tu ara pots estar ben content perquè estàs ben segur de mi, encara q ue sempre ha estat ai xí; però recordo aq ue lla carta en què suposaves q ue les meves llàgrimes eren c au sades pel fet de no estar segura de ser feliç amb tu i pel disgust q ue v ai g tenir q ua n ho v ai g llegir; però crec i espero q ue no pensaràs més ai xí, al contrari, q ue ja saps q ue la teva Mía està contenta i es troba tan feliç q ue no es canv ia r ia per ningú del món, i q ue cada d ia està més orgullosa de tenir l’amor del s eu Nano estimat, tan bo i tan formal (Lamalou, 24/7/1913).

Tant d’amor i tant d’enyorament han de portar inevitablement a desitjar una relació més estreta, una unió total, cosa que per a l’època i la mentalitat dels dos enamorats només pot ser el matrimoni. Fa només uns mesos, menys de mig any, que es van adreçar la paraula per primera vegada, però les presses i la impaciència comencen a aparèixer en la correspondència de l’Alejandro i li fan escriure alguns paràgrafs que en ocasions freguen el ridícul.

Ja d iu s q ue ets tan feliç q ue no et canv ia r ie s per ningú al món; el mat ei x em passa a mi, però aq ue sta felicitat d’ara és il·lusòr ia , és felicitat d’esperança, però q ua n es canviï en r ea litat, crec, com ja t’he dit algunes vegades, q ue ens farem envejar per tothom. […] Em preguntes si estaré content q ua n a l’octubre sig ui s aquí i ens pug ue m v eu re tots els d ie s; no ho estaré del tot, no; més q ue ara sí, naturalment, però q ua n ho estaré més serà q ua n pug ue m v iu re l’un per l’altre al nostre n iu amb una vida r ea l, no il·lusòr ia , en què el t eu Nano no farà res més q ue mimar-te, i et tindrà tant com pug ui com una petita r ei na, sempre somr ie nt i sempre manant-li i renyant-lo a ell com a un nen dòcil, sempre disposat a ob ei r les ordres de la senyora formal q ue no r iu m ai i q ue tanta gràc ia em fa. Et sembla q ue seràs feliç, tu, aleshores? (Barcelona, 25/7/1913).

Té molta raó el t eu oncle Ramón q ua n d iu q ue és molt pesat haver d’escr iu re’s cada d ia . Ser ia molt millor dedicar el mat ei x temps bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs . Fet i fet, ja arribarà si Déu vol un d ia en què no h au rem de fer-ho i aleshores potser ens dirà q ue és molt pesat haver d’estimar-se tant i abraçar-se tants cops al d ia , de la q ua l cosa r iu rem tots dos alhora, no és cert? (Barcelona, 26/7/1913).

D’altres, en canvi, són entendridors per l’emoció i el desesper sincers que revelen.

Mentre t’escric i et parlo del nostre amor, passen pel m eu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et v ei g a tu al m eu costat, a totes les edats i a tot arr eu , i són tan feliços q ue crec q ue si seguís escrivint del mat ei x tindr ia al·lucinac io ns fins a arribar a la boger ia (Barcelona, 26/7/1913).

Q ua n podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).

També, en paràgrafs més escadussers, s’imposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a l’esperança en el que ha d’arribar ben aviat.

No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciènc ia i anar comptant els d ie s i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem g ai rebé sense q ue ens n’adonem al d ia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).

El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor

En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a l’obligació i la devoció de l’escriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar l’amor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar l’amant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant d’estiuejant desvagada i una sèrie inacabable d’hores ensopides, converteix la carta en l’estrella rutilant al voltant de la qual troba l’única veritat i felicitat.

—La carta, l’aliment vital.

Durant les moltes hores en què t’avorr ei xes per allà, just ser ia q ue en passessis la m ei tat estimant-me i l’altra m ei tat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).

La L au ra em d ei a q ue em trobava trista i jo li he dit q ue és q ue em falta el m eu aliment, sense el q ua l no puc v iu re, q ue és tenir notíc ie s del m eu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).

He rebut la teva carta d’ahir i la meva primera impress ió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran q ue se m’ha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i v ei ent q ue estàs molt contenta he buscat fins a trobar la c au sa de l’esborrall. Ha resultat q ue , q ua n has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entus ia sme, s’ha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec q ue és inútil q ue et dig ui q ue de seg ui da he fet dos o tres petons al lloc per on hav ie n passat els t eu s llavis (Barcelona, 26/7/1913).

Pots cr eu re’m, cada d ia espero amb més impaciènc ia tornar del pass ei g per trobar la teva carta. Si em v ei essis la cara de contenta q ue f ai g q ua n amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitac ió i em poso a llegir-la. No et pensis q ue amb una vegada en tinc pr ou , no sé l’estona q ue em passo llegint i crec q ue si no em cridessin per sopar no sé q ua n em decidir ia a d ei xar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).

—La llargada.

Nano m eu , escr iu -me molt, molt llarg, perquè cada d ia necessito més saber coses teves i saber cada d ia q ue m’estimes més com a mi em passa (Lamalou, 27/7/1913).