Dolors Monserdà - Del món

Del món

Primera edició: juny de 2020

Publicat per Filigrana

filigrana.mediainfo@filigrana.media TwitterEdició a cura de Rosa Oliveros Arasa i Joan Puigmalet

© d’aquesta edició, 2020: Filigrana

Disseny de coberta: Anna Pons Àlvarez

Il·lustracions de Lluïsa Vidal, extretes de la revista Feminal. (Font: Biblioteca de Catalunya)

ISBN: 9788412068788

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Amb el suport del Departament de Cultura

Generalia

«He decidit, després del divorci, reprendre pel meu compte la publicació de FIRE». La frase és treta de la novel·la La fugida d’Urània (2018) de Susanna Rafart. La redacta, en una carta, la directora (fictícia) d’una revista inventada; però el personatge, Ella Comabella, va ser construït com a alter ego de Dolors Monserdà —que va ser col·laboradora assídua de Feminal (constatem-hi la lleugera semblança fonètica amb FIRE)—, tal com em va confessar la mateixa Rafart. Per això totes les seves apreciacions es poden llegir a contrallum respecte a les vicissituds (reals) de l’autora de La fabricanta . D’altra banda, els esdeveniments de la novel·la de Rafart se situen en la Barcelona de 1888, un any que, dins la biografia literària i periodística de Monserdà, representa una fita per remarcar: als Jocs Florals guanya el ram de llorer d’argent amb el poema “Les tres banderes”, però, evidentment, això passa en segon pla davant la publicació del seu primer llibre de versos, Poesies catalanes , per la Impremta “La Renaixensa”. Ara bé, el que va despertar la curiositat de Rafart per Monserdà va ser la participació activa i ideològica en el debat sobre l’Exposició Universal. Al diari La Renaixensa , del 22 de juliol, publica un article que va tenir una certa repercussió i que torna a aparèixer el 25 d’agost al setmanari La veu de Montserrat . Es titulava “La veritat sobre la Exposició Universal de Barcelona” i el citarem, amb transcripció diplomàtica, d’aquesta segona versió. El discurs s’obre amb una tesi expressada de manera, si més no, dogmàtica: «D’antich se ve repetint que Catalunya es eminentment industrial y’s diu perquè es una veritat indiscutible». El desenvolupament d’aquesta tesi és el següent:

En lo present sigle la restauració dels Jochs Florals, vivificant las fibras poéticas del nostre poble, li han comunicat lo gust de la vida artística de que avuy gosa, però havém de confessar que no es pas aquest lo nostre fort, per més que en la manifestació de totas las Bellas Arts, poguém enorgullir-nos ab genis que han lograt ferse un nom universal.

Tota una línia programàtica que deixa lloc a l’espai conceptual de les explicacions, enunciades a tall de faula, segons les quals Espanya, en veure els resultats que havia produït el model nostrat de «salut y feyna», amb la voluntat d’«esmenar la plana à Déu», es va dedicar a sabotejar-lo. Nihil novum sub sole , podríem comentar, però ara ve la reivindicació, dialèctica i crítica, de «la combatuda, però grandiosa, imponent y magnífica Exposició Universal». L’anàlisi concreta, detallada i reforçada amb exemples, ocupa el cos central de l’article per demostrar, amb una visió entre patriòtica i populista, que el punt feble de la iniciativa dels catalans era la incapacitat de vendre el producte. Un cop assumit això, caldria esforçar-se perquè els periodistes estrangers, amb honestedat, «escriguin á sos respectius päyssos la veritat de lo que vegin, la veritat sola, però dita, publicada, no reclosa dins los límits d’Espanya perquè tenim la certitud de que ab la veritat la nostra Exposició’n tindria prou».

La lucidesa d’aquestes idees ens ubica al centre de la situació: és com si ens trobéssim davant d’una autora dimidiata entre futur i passat, entre conservadorisme i progressisme, entre tradició i innovació. És clar que la nostra lectura és injusta perquè llegim la història de la fin de siècle amb les nostres ulleres del tercer mil·lenni, i que aquestes dicotomies són aplicades a la babalà a partir dels nostres posicionaments ideològics actuals. Però tampoc no podem caure en el parany contrari i justificar i acollir, amb el benefici de l’època, un seguit de tendències que ja no podem reconèixer com a tals. Ho il·lustrarem amb detalls, però abans fem una pausa històrica.

Personalia

Hem apuntat al 1888 per marcar un punt d’inflexió dins la vida de l’autora. Es tracta d’una data forçada, però ens facilita una visió general: Dolors Monserdà ja té gairebé trenta-tres anys i ha començat a diversificar la seva producció entre articles i poemes. La primera novel·la, però, la publica un lustre més tard. En un lapse de temps que no arriba a quinze anys —de la publicació de La Montserrat (1893) a La Quitèria (1906), passant per La família Asparó (1900) i per la seva obra més coneguda, La fabricanta (1904)—, gairebé s’exhaureix tota la seva activitat de romancière . Queda fora del període la tardana Maria Glòria (1917), que va aparèixer dos anys abans de la mort de l’autora. Aquesta darrera obra s’ha tornat a editar en temps molt recents, amb una introducció de Carme Mas (l’especialista per excel·lència de Monserdà) i un preciós afegitó: el conte “No sempre la culpa és d’ella”, retrat “desapassionat” de l’interior d’una parella de la burgesia catalana. Conte, afegiríem, que aspira a la qualificació de nouvelle , no tant per la seva dimensió —si fa no fa, parlem com a molt d’una vintena de pàgines—, sinó per l’estructura de la narració, amb alternança entre un jo impersonal (fill del Naturalisme), els diàlegs, i fins i tot la redacció d’una carta on l’objectivisme del text es veu dinamitat fins a esclatar amb la nota final a peu de pàgina que, paradoxalment, assegura al lector que l’última frase pronunciada és «rigorosament verídic[a]». I, tanmateix, cal considerar que les preferències personals que Carme Mas havia deixat caure al llarg dels seus estudis apuntaven més aviat a La Quitèria : dins aquesta mena de cànon intern, que tradicionalment és dominat per La fabricanta , l’estudiosa anteposava «l’única novel·la de l’autora en què [...] es deixà emportar més per la creació literària, per la tendència estètica del moment, que no pas per la seva intenció ideològica, que també la té». Més enllà dels judicis de valor, el que ens interessa d’aquesta afirmació és l’oposició constant que ocupa l’espai de creació de Dolors Monserdà: la dialèctica entre literatura i ideologia. Perquè, si Maria Glòria esdevé la novel·la del Patronat per a les Obreres de l’Agulla,