Dolors Monserdà - Del món

Per això, en aquests moments en què l’espai se’m presenta com una pàgina d’incomparable bellesa escrita en l’univers pel Verb increat, per entre els pics de les roques i pel mig de la foscor de les arbredes me sembla veure onejar llurs trajos blancs que llisquen per la terra per a deixar-hi el rastre d’una poesia immortal.

La continuïtat del viure, amb ses brutals realitats, pot haver-ne adormit el seu record; mes, enfront de la lluna, ses imatges reprenen sos encontorns, sa bellesa, sa espiritualitat, i per llarga estona frueixo el sublim encís de sa inesborrable visió.

* *

*

La meva vista, un bon xic miope, no distingeix detalls; però sabent el lloc on s’escauen, endevino per l’ombra d’una silueta, més o menys alta, roma o punxeguda, el frondós baccio del jardí de casa, les acàcies i mimoses dels caminals, els bambús de la glorieta, la vorada dels rosers..., d’uns rosers que m’és impossible mirar-los sense que el de roses blanques, conegut per Malmaison , me porti a la memòria a l’infortunada emperatriu que li donà el nom; la d’aquella espiritual Josefina, víctima de la desenfrenada ambició de les ubriagueses reials. Malgrat lo que m’agraden, jo no en cullo mai, d’aquestes roses: me sembla que sols floreixen per a perpetuar un record; i, a més, al tocar-les, s’esfullen amb tanta facilitat com les alegries d’aquella pobra emperatriu...

Des del lloc on soc no puc veure com ses fulles blanques voluptuosament se redrecen al rebre el bes reparador de l’astre de la nit, però veig al lluny un clap de mar en el que sembla que les fades hi han tirat un tros de mantell brodat amb microscòpiques estrelles de plata; una línia ondejada em senyala els cims de les serres, que es destaquen sobre el fons d’un cel amb transparències d’un blau mareperlat; més ençà, a pla de terra, una ampla corba em fa veure l’encadenament de cases que formen el poble, trencades en llur centre pel campanar de l’iglésia parroquial; i, envers la part de llevant, quatre ratlles mig difuminades me dibuixen el clos del cementiri, la jacenta imatge del repòs, l’urna que tanca el gran misteri de la mort, eternalment amagat a tots els grans avenços de la sabiduria humana.

El fossar, a la llum del dia, pot donar la nota realista de la carn morta, dels ossos i les calaveres; mes, baix de l’esblaimat resplendor de la lluna, els cossos desapareixen i són els esperits, les ànimes, els que en llarga comitiva semblen deixar llurs abrigalls de marbre o terra, per a passar pel davant de la nostra pensa, amb els mateixos trajos amb què les veguérem habillades en llur pas per la vida del món.

Oh, quin estol tan nombrós, compost de gent de totes edats, de totes classes i de totes les variants d’idiosincràsies, de mentalitats i sentiments! Esperits que, dins l’embolcall de la carn viva, han sigut, han gaudit, han sofert, i al fi han passat pel mig d’unes gentades que, amb més o menys temps, les seguiran per les ignorades vies del camí que elles menen ara.

D’entre la llarga corrua se’n destaquen les que foren sang de la nostra sang, l’amor de la nostra vida, els amics volguts, les superficials coneixences. Els veiem amb l’afecte que ens tingueren, amb els sacrificis que els costàrem, amb el brill penetrant de sa mirada, amb el posat que era més seu. Oh! Com ens rosega el cor l’idea de les culpes més lleus que amb elles cometérem! Aquella frase agra, aquella negativa, aquella arbitrarietat injusta...

Ara ja és tard per a l’esmena; i elles passen, passen pel davant nostre amb una gran rigidesa, semblant que les envolta un vel intangible, una atmosfera de misteriosa tristesa, i apar que ens miren i que ens demanen quelcom...!

Si la nostra religió no hagués creat el prodigi de l’oració, que continua a travers de la mort la nostra unió amb els que han deixat la vida del món, el sentiment l’hauria inventada. Davant de la mort, el prec és una imposició, una necessitat...

A l’acabament d’un parenostre m’ha sacsejat una vibració dels meus nervis produïda per la nota estrident d’un cornetí.

He girat els ulls envers la part de ponent, i dos claps de llum artificial m’han posat tot seguit en situació. El primer és el de l’envelat de la plaça; l’altre, més immediat a muntanya i mig cobert per un tou d’arbres, pertany al casino de forasters. No em recordava que el poble celebra avui sa festa major.

Reposada del sotrac que m’ha tret de regions més enlairades, me detinc encara un instant per a escoltar la música que el silenci de la nit deixa arribar fins a mi.

És un vals vulgar, tocat per una cobla de poble. Una música que sens dubte els meus nervis no la resistirien pas en plena llum artificial; però enmig de muntanyes, i baix la melangiosa claror d’una lluna esplèndida, ses notes adquireixen un relleu que té prou força emotiva per fer-me pensar en l’imponderable encant, en la sensació verament artística que em produiria si en l’esplèndid escenari que em rodeja, i dins d’una quietud en la qual hi dormen totes les belleses de la mare terra, hi pogués sentir les creacions dels grans genis musicals.

* *

*

El brunziment d’un coet ha ratllat l’espai, i a l’arribar al cim s’ha desfet en polsim d’or. És la senyal de que es comença el castell de focs que tiren al casino. Allí hi ballen els forasters, els senyors, els propietaris; a l’envelat de la plaça, el poble, els menestrals, els pagesos. L’idea d’aquell aplec d’humanitat que bojament frueix el goig sorollós de la vida ja no em deixa reprendre el curs somniador dels meus esplais. L’idealitat és tan subtil, que un sol àtom de matèria la corromp o l’esvaeix.

La lluna, meravellosa deu d’encisadores visions, resta encara clavada enmig del cel, mes jo ja no les veig: per un instant sa blanca poesia, amb la punta de ses ales, ha besat el meu front, ha despertat un esbart de records que dormien al fons de la meva ànima, els ha emblanquit, i... ha passat!

Al poble no hi ha fàbriques i les collites van malament. Unes vegades és l’eixut que resseca fins les arrels; altres, els aiguats que neguen, que arrasen; altres, malures inconegudes que, quan no maten la flor, corquen el fruit... I el Govern ha de cobrar, i quan no cobra, pren. I a la casa ha de menjar l’avi, que ja no guanya; i mengen l’hereu (?) i la nora i set boquetes petites que no saben mai lo que és desgana; i l’Assumpta té dotze anys; i la noia de cal Negre, i la de cal Sidro, i la de can Pons, i altres i altres, tan criatures com ella, són a servir a Barcelona; i a la taula hi ha una boca menos, i encara alguna que altra vegada la família rep dos o tres duros, i la noia es vesteix i arracona.

La mare es mira a l’Assumpta; la mira d’una manera que no ho ha fet mai. El cor li ha donat un surt i els ulls se li han omplert de llàgrimes. La gran no ha acabat pas la creixença; està flacota, descolorida; l’esforç de portar a braç la darrera criatura i el pes dels feixos de la llenya ha fet que el pit mostri tendència a ensotar-se. Du els peus descalços. Uns parracs nuats al cos li tapen els genolls; un tros de mocador se li encreua sobre el pit; el cap és un moixoll de brins de panotxa, esbullats.

La mare pensa en la filla de cal Negre i la de cal Sidro, que vingueren per la festa major, amb uns vestits amb farbalans que feren les miroies a totes les dones del poble. Ella no voldria pas que la seva gran portés aquells farbalans, però li agradaria que anés vestida, que mengés, que aprengués. Diuen que a ciutat s’hi aprèn molt... Després de tot, a la casa no hi farà cap falta: l’altra noia ja té deu anys i pot fer la seva feina.