Dolors Monserdà - Del món

Francesco Ardolino

Del món es va publicar per primera vegada el 1908 (Biblioteca popular de L’Avenç ) i no es va tornar a publicar íntegrament fins al 1930 (Editorial Políglota). Això implica que Dolors Monserdà va escriure aquest recull de contes abans que l’IEC publiqués les Normes ortogràfiques per al català, de Fabra, el 1913, i va morir abans que se’n publiqués una edició revisada segons els nous criteris.

El text base és el que va veure la llum en vida de l’autora i la nostra tasca d’edició ha consistit a regularitzar alguns aspectes lingüístics per apropar-lo al lector actual preservant al màxim, però, la llengua original. En aquesta operació de “conservació” hem mantingut, per davant de tot, un respecte profund per les construccions sintàctiques i el lèxic de l’escriptora perquè són el reflex d’una llengua emprada en el context literari, geogràfic i social concret d’una època determinada, i aquesta és una de les riqueses que podem oferir al lector d’avui en dia. Això no treu que haguem hagut de prendre decisions que ens han portat a realitzar certes regularitzacions, d’acord amb la normativa actual, o també homogeneïtzacions quan el text original presentava algun tipus d’incongruència.

Aquest exercici l’hem portat a terme amb l’ajut dels “Criteris de transcripció per a les obres maragallianes” ( Haidé. Estudis maragallians , núm. 6, 2017), en què s’estableix un model vàlid i extensible per a les publicacions d’autors de l’època prefabriana. En aquest sentit, pel que fa a Del món hem regularitzat:

Ortografia

Els accents.

Les formes antigues com obto en opto, ont en on, reb en rep, troç en tros, etc.

La l·l: ilusions en il·lusions, etc.

El grup oclusiu ch a final de paraula en c: Vich en Vic, etc.

La x de formes com extès per estès i extrany en estrany, etc., així com la recuperació d’aquesta en formes com estracte per extracte, etc.

La g en la forma sugestiva i derivats, en gg: suggestiva.

La r de la forma prendre i derivats.

El grup ig de despaig en despatx.

Les formes numerals com vintissís en vint-i-sis.

La vacil·lació entre relligió i religió (i derivats) optant per religió, atès que és la forma que apareix amb més freqüència en el text original.

Les formes vaia/vaja apareixen al text sense respondre a cap criteri concret. Hem adoptat la forma vaia als diàlegs i la forma vaja a la narració.

La majúscula de Parenostre i Extremaunció en minúscula.

Els signes d’exclamació i d’interrogació, deixant-los només al final (excepte en els casos en què no posar el signe d’interrogació al principi pot dificultar la comprensió de la frase, llarga i sense partícules interrogatives clares a l’inici, i confondre, així, el lector).

La puntuació de comes, punts i coma, dos punts, en aquells casos en què no s’alterava el significat de la frase.

Morfosintaxi

Les locucions prepositives i adverbials: desde en des de, en mig en enmig, apenes en a penes, etc.

La preposició ab en amb.

La preposició composta pera en per a (i hem regularitzat els pocs casos en què no s’utilitza d’acord amb la normativa actual).

Les vocals inicials elidides dels articles després de verb acabat en vocal: tanqui ls ulls en tanqui els ulls.

Hem mantingut, en canvi:

Ortografia

Les formes analisar, tranquil·lisar, etc.

Les palatalitzacions en formes com llumínica.

Les vacil·lacions entre les formes estiu i istiu, res i re, o casi i quasi.

La forma conseguir (i derivats), així com la forma Agna en comptes d’Anna.

L’accent diacrític d’ós en l’expressió fer l’ós, per tal que la seva manca no indueixi a una pèrdua del sentit de la frase feta, que és “fer el beneit”.

La cursiva original en paraules com ara noms propis, castellanismes, etc., excepte en el cas de missenyora i orléans (a “Els vestits de la Conchita”), en què la cursiva és nostra.

Morfosintaxi

L’estructura verb + preposició a + complement directe.

L’estructura al + infinitiu.

La forma plena dels pronoms en posició proclítica. Escrivim, en canvi, la forma reforçada en els casos en què en l’original apareix la forma reduïda darrere d’un verb acabat en vocal: que em penso en comptes de que’m penso.

La forma apostrofada de l’article determinat femení singular davant de paraules que comencen amb i o u àtones: l’immensitat, l’idea.

La preposició composta per a que.

La preposició àtona de en la forma des de + que.

La vacil·lació entre el xacolata i la xacolata.

La nostra intenció és convidar el lector a submergir-se en l’univers i la societat catalana de principis del segle XX, no només a través del contingut d’aquest recull de narracions que il·lustren un moment concret de la nostra història, sinó també mitjançant la llengua amb què aquestes històries han vingut a l’existència. Perquè la llengua conté tanta realitat com la realitat que explica.

Rosa Oliveros Arasa

Joan Puigmalet

La temperatura és alta, casi irrespirable. Fa llarga estona que lluito perquè la son em tanqui els ulls i, com que no ho consegueixo, opto per llevar-me i obrir de bat a bat el balcó del meu dormitori.

Una alenada fina, suavíssima, refrigera tot el meu ser i la meva vista s’esplaia en l’immensitat del firmament. La lluna, amb son disc en plenitud, inunda l’espai d’una claror que no té parió amb cap altra. Al veure a l’astre de la nit com suspès enmig de la nau del cel, sa forma rodona i son color blanc, d’una transparència llumínica, porten a la meva pensa la visió de l’Hòstia consagrada, i amb ella la del Verb creador de l’esplèndida hermosura que tinc al meu davant, i un “Alabat sia Déu!” surt espontània i fervorosament dels meus llavis.

Finit un breu instant d’adoració, mos ulls, fixats al cel, davallen a la terra. Els savis, els astrònoms, diuen que la lluna és un astre morent. Oh, els grans conreuadors de la ciència humana! Jo humilment us admiro, però permeteu-me que, indocte com soc, me defugi de penetrar en lo que sé que ha d’arrabassar-me belleses i il·lusions. Deixeu que en la meva ignorància m’extasiï amb la potència de l’astre, que a penes me deixa apercebre el sotrac que hauria de sentir al passar de lo celest a lo terrer, puix té prou força per a omplir la gerra d’una bellesa meravellosa, d’una poesia plena de revelacions, d’una blancor que té el poder d’emblanquir tot lo que toca...

Baix la llum del dia, el meu pensament corre a son albir i segueix i penetra en els cent aspectes de la vida; mes, davant de la lluna, la meva imaginació invariablement retrocedeix a sa primera jovenesa. Els meus cabells blancs ja no em signifiquen res: lo viscut no ha passat per a mi: no tinc més que setze anys. La materialitat de la vida em desapareix, i quelcom de suggestiva força porta el meu esperit envers el món intel·lectual. Mes les obres dels grans genis moderns, a pesar d’ésser les darrerament llegides, no són pas les que prenen el primer lloc en el meu cervell: enfront de la lluna, com si formessin part d’ella mateixa, lo que sobta i s’empara del meu pensament són les creacions de Shakespeare, de Goethe, de Walter Scott, de Lamartine i... prou. Per a les d’Ibsen, Maeterlinck, Hauptmann, Zola, Daudet, me cal fer l’esforç de recordar. En aquests moments me semblen tan llunyanes com les d’Homer i de Virgili, com les del Tasso i les del Dant. Ofèlia, Julieta, Lucia, Carlota, Clara Mowbray, se’m presenten espontàniament. És que són les companyes de ma primera jovenesa, les que m’ensenyaren a sentir les joies del món intel·lectual, les que gravaren les àuries idealitats del romanticisme en ma pensa de setze anys; per això no tinc necessitat d’evocar-les. Tot lo que em rejoveneix me porta an ells, o, millor dit, potser sia solament el seu record lo que em retorna a la passada joventut...