Dolors Monserdà - Del món

La fabricanta ja era el Bildungsroman de la petita emprenedoria femenina. D’aquestes tendències socials no n’és exempt cap element de la seva producció, ni tan sols la poesia, i això, per se , no representaria cap defecte si no s’hi insinuessin uns missatges morals que ens dificulten el plaer de la lectura. No parlo ni dels versos patriòtics ni dels religiosos, sinó d’un cert humanitarisme emfasitzat —i poc alliberador— que la porta a construir tornades com ara «Los obrers de Catalunya / així són, / de més honrats i més nobles / no en té el món!» (“L’obrer català”). Surt espontani el dubte que Jaume Sobrequés ja deixava aflorar respecte a les pàgines de La fabricanta en les quals, segons ell, «no transiten els obrers industrials, ni el moviment sindical, ni les vagues dels treballadors, i quan [Dolors Monserdà] parla de la Internacional, la poderosa organització anarcosindicalista, ho fa en to despectiu i l’acusa de ser generadora de tota mena de conflictes i desordres socials». No ens hi acarnissem, perquè hi ha dos aspectes que caldria tenir en compte abans de pronunciar-se. Un el treu el mateix Sobrequés: «Ho fa l’autora o aquesta es limita a posar en boca dels seus protagonistes de ficció, dels quals ella ha configurat la mentalitat, aquestes expressions?». L’altre element de reflexió ens fa tornar al començament de la qüestió. No som nosaltres, lectors d’ara, que imposem un filtre ideològic a un text perquè no en sabem marcar les distàncies respecte a la nostra més candent actualitat? Hi ha un mecanisme que condiciona la nostra capacitat de fruïció de qualsevol obra: com més la sentim a prop en el temps, més difícil ens resulta separar les nostres posicions dels continguts que el seu missatge desprèn (i, fins i tot, dels que atribuïm al seu autor). Hi ha una petita objecció, però. De la producció de Dolors Monserdà ens distancien més de cent anys: per què, llavors, la sentim tan pròxima a nosaltres?

Feminisme

«Va ser tan novel·lista (i la primera catalana) com qualsevol altra; va ser tan feminista com, al cap dels anys, ho seria Simone de Beauvoir a França», adverteix Marta Pessarrodona. I també introdueix el concepte, molt en sintonia amb els anys de wagnerisme a cavall dels dos segles, d’«escriptora total». Hi estem d’acord: el fet de ser, com a narradora, contemporània de Víctor Català no la va afavorir gens ni mica; el fet de ser, com a poeta, immediatament posterior a Josepa Massanès (de la qual fou admiradora, amiga i confident), li treu la palma de la primacia cronològica —tot i que hem d’esmentar el lloc privilegiat que obté l’any 1909 com a presidenta dels Jocs Florals de Barcelona, un càrrec honorífic que cap dona no havia ocupat fins a aquell moment—. Si sortim mentalment de la comparació i intentem col·locar Monserdà dins el seu temps, és fàcil veure com altres personalitats limítrofes li retallen espai. Penso, per no anar més lluny, en les coincidències amb Narcís Oller, destinatari de moltes cartes i dedicatòries que, però, ell no sembla correspondre amb el mateix entusiasme: potser Víctor Català exagera en afirmar que Oller va llegir l’obra de Monserdà només arran de la seva mort, però és cert que tampoc no la menciona a les seves memòries. La comunicació amb Apeles Mestres sembla més sincera (si més no, ella no li imposava la ela geminada); ara bé, com destriar l’amistat i l’adulació de les apreciacions reals? Cal dir que, quan Monserdà mira cap enrere s’esvaeix qualsevol dubte: Jacint Verdaguer i Josep Anselm Clavé són, per a ella, dos pilars indiscutibles. Més complicat és esbrinar quines eren les relacions amb autors coetanis —més enllà de les traces que en deixen alguns epistolaris—. Trobo que és molt intrigant la quasi total absència de contactes demostrables entre ella i Joan Maragall. És segur que es van trobar al banquet d’homenatge a Jaume Massó i Torrents el 5 de febrer de 1910; també hi podem afegir un encontre in absentia , immortalitzat en una fotografia: quan Monserdà diposità les flors al peu del monument del poeta després dels Jocs Florals de 1915. És curiós, però, que l’apreuament que tant l’una com l’altre tenien per Ivon l’Escop i l’entusiasme amb què tots dos van fer-li costat en la propaganda de la Lliga del Bon Mot no els haguessin fet estrènyer una amistat més profunda. Anecdòticament, podríem comptar amb una altra coincidència molt anterior: Monserdà i Maragall eren al Liceu el 7 de novembre de 1893 quan Santiago Salvador hi llançà les dues bombes Orsini.

El que passa és que, en el moment d’inserir-la en aquest context, se’ns reforça la impressió d’una escriptora “en trànsit”, entre una poètica que s’apaivaga i una de nova que sorgeix. Hi ha dues qüestions, aparentment deslligades, però que s’entrellacen en una perspectiva complicada: el feminisme i el Naturalisme. El desig d’objectivisme té resultats diametralment oposats al llarg de les diferents formes lingüístiques (i sovint nacionals) de la literatura europea. Dintre l’adopció comuna d’unes tècniques narratives experimentals, la intentio auctoris que separa la producció del progressista Zola del reaccionari i verista Verga és oceànica. Ara bé, la recerca d’innovació és la mateixa. Si mirem aquest fenomen sub specie mulieris , entenem de seguida per què l’eclosió d’autores a Itàlia que parlen de la condició femenina —i que ens presenten històries de dones que moren de part, d’avortament clandestí o bé suïcides, de víctimes de violació, d’esposes infelices que desemboquen en la histèria o de noies que cauen en misèria— no implica cap mena de reivindicació social ni de clam per a la justícia. Les coses són com són, repeteixen aquestes escriptores, i nosaltres les descrivim. Però quan la tendència autobiogràfica es tenyeix d’ibsenisme i implica la fuga del personatge narrador que abandona marit i fill (Sibilla Aleramo), quan la muller anuncia la irrevocabilitat del seu gest —«no provis pas de seguir-me... Te... mataria...» (Víctor Català)—, intuïm que la closca naturalista s’ha esquerdat definitivament. Dolors Monserdà es troba més ençà d’aquest trencament, i alhora, paradoxalment, ja és més enllà de la presa de consciència que vindrà arran d’aquests gestos. Ho demostren, si més no, títols com ara El feminisme a Catalunya (1907) o Estudi feminista (1909). Obrim aquest darrer volum d’assaigs i hi descobrirem, amb sorpresa, que la introducció és a cura del Pare Miquel d’Esplugues. Si aquest nom no diu res al lector, a la lectora, cal que sàpiga que no mereix cap punició per la seva ignorància; però quan el posi en connexió amb una imatge simbòlica de l’època, se li desplegarà davant els ulls de seguida un mapa de connexions ideològiques. Doncs bé, es tracta del confessor de Joan Maragall, responsable principal de tota l’estela d’encens que seguirà la mort del poeta de l‘“Haidé”: des de de la vestició del cadàver amb l’hàbit franciscà fins a la consagració espiritual definitiva que, amb cops de tisores filològiques, ens llegaria unes “Notes autobiogràfiques” escapçades amb arbitrarietat dogmàtica. Una censura que després es reflectiria sobre la lectura de la seva obra, com si, fora del Comte Arnau, no hi hagués, en els versos de Maragall, ni erotisme, ni humorisme. No ens distraguem, però, perquè el Pare Miquel d’Esplugues, en la presentació del llibre de Monserdà, ens parla de la Mare Santíssima de Jesús, però també de la Mater viventium , Eva; impreca contra misògins i abusadors; i exalta la figura de la dona per la seva bondat natural, atès que si l’home, «per lley de naturalesa es eminentment intelectual», la dona, «per la mateixa lley de natura es principalment sentimental y afectiva». Però llavors, què és i què vol el feminisme? Dolors Monserdà, amb coherència “natural” amb el seu prologuista, respon a les primeres planes del seu assaig: «treballar pel millorament de la dona, per la defensa dels seus drets, pera protestar de les vexacions y de les injustícies de que se la fa objecte; y, en fí, pêl perfeccionament de la seva missió a la família y a la societat». A diferència del personatge que Susanna Rafart crearia un segle després, jugant, de manera sorneguera, amb la seva figura, Monserdà escomet contra la «inicua lley del divorci» —i no cal ni verbalitzar el que pensa de «les sensuals doctrines sobre l’amor lliure»—. D’altra banda, què podríem pretendre d’una escriptora que dedica tot un capítol a la dona i la política declarant que, a causa de l’escassa instrucció de les dones catalanes, no s’atreviria, «ni voldria, la responsabilitat d’incitar-les a seguir l’exemple de les feministes que reclamen lo dret del sufragi»?

Читать дальше